Entrevista a ‘El matà a 4 bandes’
09-07-2008 | 15:03 | Opina EnviarAquesta és l’entrevista que em van fer pocs dies després del Congrès a ‘El matà a 4 bandes’.
Tertúlia a Catalunya Rà dio
08-07-2008 | 13:24 | 14 Comentaris EnviarAvui he intervingut a l’Oracle de Catalunya Rà dio per valorar el Congrès del cap de setmana.
Algunas entrevistas de hoy
07-07-2008 | 14:18 | 6 Comentaris Enviar» Entrevista que m’ha fet en Jordi Basté aquest matà a ‘El món a Rac1′
» Oriol Soler m’ha entrevistat al programa de ComRà dio ‘Com t’ho diria’:
» Entrevista que m’ha fet Antoni Bassas (El Matà de Catalunya Rà dio):
» Entrevista en Radio Nacional de España:
» Entrevista que m’ha fet en Jordi Duran al programa ‘Un altre món’ de ComRà dio:
Â
XIIè Congrés del Partit Popular a Catalunya
| 1:52 | 62 Comentaris EnviarÉs tard, més de mitja nit. Aquest matà s’ha clausurat el XIIè Congrés del Partit Popular a Catalunya. I dic “aâ€, perquè no puc dir “deâ€. Encara no, tot i que falta poc, molt poc. Quan els somnis es compleixen semblen irreals, no sé si us ha passat algun cop. Vaig sentir irreal ahir la consignació dels avals (290 finalment!!), irreal el moment en què van saber que 240 havien estat donat per và lids, irreal el moment en què vaig parlar.
No sé què deia, perquè sortia del cor. Potser vaig cometre errors que no són admissibles en un polÃtic professional, però jo no ho soc, i faré tot el possible per no ser-ho mai, per continuar parlant sols del que penso i sento . Parlava des del fons de l´à nima, parlava de la gran lliçó de coratge que havien donat les persones del meu equip, demostrant en tot moment que la seva lluita no era ni serà la de les cadires, que els mou l’honor i la convicció, que porten en el partit (alguns d’ells, d’altres no per la seva joventut) el grapat d’anys que se m’ha retret de no dur jo mateixa. Em complementen en experiència, sense haver perdut la il·lusió, em superen en coratge, perquè han arriscat molt més que jo, i han fet que em senti la més important de tots els militants, part del tot, una més i la més. Grà cies per ser-hi. Grà cies Joan Garriga especialment, per haver donat una lliçó a la gent que creia que ens movia la recerca d’un lloc. Grà cies, perquè sols tu has dignificat el Congrés.
Y más allá del equipo, más allá de ese grupo de leales que ha ido creciendo, en lugar de decrecer, a medida que se acercaba el momento, está la gente. Y a todos los que se reunieron en la calurosa sala de un hotel con encomiable espÃritu de equipo les dije que perdemos. Que hemos perdido en el pasado, que hemos perdido tanto que en muchos lugares de Cataluña ya no existimos, y que la responsabilidad de ese agarrotamiento, de esa gangrena que aparenta irreversible se debe al no ser. Pero también les dije que eso no importa. Que su lucha, que hasta ahora ha sido en balde, se tornará luminosa victoria cuando emerja la sonrisa de la convicción. Cuando seamos capaces de decir que somos y que, como somos, creemos, y que, al creer, convencemos a la inmensa mayorÃa que está deseando hacerlo.
Les hablé de mi sueño, que empezaba allÃ, y habÃa visto ya que no era importante ganar un congreso, ni siquiera, como se dice casi siempre, ganar elecciones. Lo importante es ganar corazones. ¿O es que creéis que el PSC ha ganado corazones con su campaña de miedo y nada? Los votos de más que se llevó Felipe González en la contienda del 9 de marzo de este año, no fueron votos del corazón. O sÃ, del corazón amedrentado por la posibilidad de que nosotros ganásemos. Y ese absurdo miedo es el obstáculo interpuesto en Cataluña entre la gente y el PP.
Nada bueno surgió nunca del miedo. Con miedo la libertad no existe. Con miedo el PPC no existirá jamás. Y yo creo que sin PPC, no hay Cataluña. Pero sin Cataluña tampoco hay PPC. Por ahora es un sueño ese PPC, pero las ideas construyen las cosas, y la idea del PPC ha empezado a abrirse camino a partir de este extraño, sainetesco e imprevisto XIIè Congrés del PP a Catalunya. Vaig donar paraula de no retirar la candidatura després de veure que un dels altres dos candidats estava marejant la perdiu i no volia acordar res (millor aixÃ, em treia la son pensar que m’equivocava, de fet, per això us vaig preguntar que us semblava) Em vaig quedar sola (sola? Sola no, amb l’equip expansiu i meravellós del que abans parlava, gent que sense dubte continuaré veient el dia en què deixi la polÃtica), en fi, sola amb la meva candidatura enfrontada a la que tothom visualitzava imposada. La pressió va ser enorme, però la sensació de no cedir, la sensació d’estar fent el que calia tot ho pagava. I ara, ves per on, ara sà puc dormir, ara tinc molta son. Bona nit.
¿Ser u obedecer?
04-07-2008 | 17:02 | 25 Comentaris EnviarRueda de prensa:
Rueda de preguntas:
