Montse Nebrera | Blog de Montserrat Nebrera » 2009

Montserrat

28-04-2009 | 17:55 | 96 Comentaris

x

Enviar
Nom | Nombre:
Email:
Destinatari:
Email:

Enviar

Ahir no era Sant Jordi, però no ens enganyem, per molt que digui algú del meu partit que el patró de Catalunya és el de l’espasa i el dragó, el cert és que a Catalunya, tan femenina ella, tenim patrona, i no patró, és diu Montse, i no pas Jordi, i és la Mare de Deu i que em perdoni el Sant. És la rosa d’abril, morena “ avant la lettre” de la sagrada serra, per Sant Jordi, i per Sant Marc precedida!!!

Just el dissabte anterior havia gaudit per primer cop de La Passió d’Esparraguera. El Manel Roca, la Raquel, els centenars d’actors, la “Isidra”, així ens van dir que es deia l’ase que acompanya Jesús en la seva entrada triomfal a Jerusalem, l’esforçada orquestra, tots els que “gratia et amore” van assajar des de Nadal el que sols repetiren en 10 representacions suposen tants i tants exemples del que significa la voluntat de ser, i la consciència de que cada funció i paper resulta imprescindible al tot . Caldrà altre símbol més ferm del que vol dir l’esperit dels pobles?

N’ hi havia un altre per allà prop: el timbaler del Bruc presideix el carrer central del petit poble al peu de la serralada de Montserrat on vàrem dinar després de l’experiència de sentir de nou “benaurats els que tinguin el cor net, perquè d’ells és el regne del cels”. Cal Noio va ser durant anys parada segura al tornar de Cervera, on donava classes de Filosofia del Dret a la UNED. El restaurant ha canviat, s’ha completat, millor dit: a l’esforç de tota una família per tirar endavant el negoci s’hi ha sumat el d’enviar algú, no sé qui, a estudiar restauració més enllà de la pròpia experiència. El resultat: uns entrants i unes postres artístics i sorprenents, convivint amb el conill a la brasa o els cargols de sempre. De nou l’esforç, de nou l’esperit de no llençar la tovallola. Patiran la crisi, però en sortiran enfortits.

A més, el poble conserva l’estàtua que simbolitza uns dies en què vàrem anar més enllà de nosaltres mateixos: el timbaler, sol i petit, s’alçà mirant al cel una nit d’estels, i aconseguí semblar un miler, d’estrelles i soldats, aconseguí multiplicar-se, i vèncer. I ho feia des de Catalunya i als inicis del segle XIX per lluitar contra el francès, sí, en una guerra que a altres llocs d’Espanya continua tenint el nom que brodaren de sang heroica a Madrid, a Saragossa, a Montserrat: la Guerra de la Independència. En la història d’Espanya va existir una comuna voluntat de llibertat després de 1714. El “nosaltres” més gran es posa en marxa quan existeix “l’altre”.

La Passió, cal Noio, el Timbaler. Com destriar quin és més Catalunya? Més encara quan tot això ho acull una muntanya sagrada.

Compártelo

Asturias

22-04-2009 | 15:00 | 96 Comentaris

x

Enviar
Nom | Nombre:
Email:
Destinatari:
Email:

Enviar

Viernes por la noche. Me reúno con un grupo de personas venidas desde diversos lugares de España (Jerez de la Frontera, Asturias, el centro, y la periferia…) para tener conmigo una cena-debate. Me machacan a preguntas en dos tandas, durante la cena hay sobre todo intervenciones masculinas, a la hora del café son sobre todo mujeres las que preguntan. Empresarios (mini y macro), profesionales liberales, algún alto cargo de la Administración, un par de amas de casa… Sus caras se han ido distendiendo con el paso del tiempo, la satisfacción por las respuestas se va pareciendo cada vez más a eso que llamamos amistad y que, aun sin serlo, nos acerca anímicamente a los contertulios, y nos hace desear volver a verlos. Al final, muy al final, quien había organizado el encuentro, la única persona a la que conocía con anterioridad, me dice: “Creo que puedo decir en nombre del resto que nos alegra haberte conocido, que despiertas nuestra esperanza, que creemos que se puede confiar en ti, pero…. ¡¿cómo es que en tu blog no se dice que eres hija de asturiana?!”

Este post quiere ser testimonio de mi amor por Asturias. Todas las veces en que he pisado la tierra de mi madre, los Picos de Europa, en los que nació mi abuelo, las playas cercanas a Posada de Llanes, donde mi madre pasó su infancia, o el Gijón de su juventud, hay algo fronterizo entre lo físico y lo espiritual que tiembla en mí. Ver desde Camarmeña el Naranjo de Bulnes, o avistar la playa de Torimbia desde uno de sus acantilados son sólo dos motivos entre mil para que el temblor se produzca. Hay películas de Garci que considero más mías que del resto por radicarse allí. Esa tierra es parte de mí, y por eso me resulta más fácil entender el amor unilateral de otros por Cataluña. Yo creo que las tierras en las que uno nace deben ser objeto de culto, objeto de reverencia, se llaman patrias, o “matrias”; no naciones. Es el hecho de ser mestiza (de asturianos, de andaluces, de catalanes) lo que me permite sobrevolar todo eso y amar de forma natural su conjunción bajo el nombre de España. Ojalá fuera igual de sencillo para tantas personas con las que comparto muchas otras cosas. Ojalá fuéramos todos capaces de superar la identificación del “otro” con su alforja…

Mi madre llegó a Barcelona por amor, y lloró mientras no nacieron sus hijos, con los que se enraizó en la tierra que los vio nacer. Luego, al morir, pidió volver a casa. Al final, en los huesos, su patria era Asturias. Y sus cenizas van y vienen entre la espuma del mar en la playa de San Antolín de Bedón desde el otoño del año que se acabó un milenio.

Compártelo