‘L’única alternativa és un moviment capaç d’arribar al Parlament i fer-lo esclatar’
30-10-2009 | 10:43 | 21 Comentaris Enviar[Us trasllado l'entrevista que m'han fet en el diari digital Directe.cat]
La setmana passada digué que estava preocupada per ‘com canviem aquest sistema’. Alhora, al llibre En legÃtima defensa hi exposa tot el que podria ser un programa electoral. Pensa materialitzar-lo?
És un programa polÃtic que té una part ideològica que parteix de la constatació que no és possible sense un canvi en la perspectiva global de la polÃtica. El llibre fa una aposta per un model ideològic liberal-conservador i constata com estem al PP i a tots els partits que formem part de la mateixa pomada, que és fatal.
Abans d’acceptar oferta de Piqué d’incorporar-se al PP, no ho intuïa?
La teoria és molt diferent. La gent que tota la vida ha estat a l’acadèmia, o fent investigació a l’estranger, coneixem altres móns; sabem com estan i saben que no són perfectes. Però no tenia consciència clara de l’extraordinà ria feblesa de la democrà cia que tenim. I tothom hi té una part de responsabilitat: tant la gent que hi participa com qui diu que en passa, com els diputats que se senten presoners dels partits, com els periodistes que no poden tenir opinió perquè es queden sense feina… És tot un embolic en què ningú no és culpable, però tothom és responsable.
Quan va deixar l’acta va apel·lar a la ‘regeneració democrà tica’.
Si m’hagués quedat amb l’escó, hagués fet com tothom. Ja m’han criticat que fes una roda de premsa pel rebombori que s’ha creat! Però és que vull que se sà piga, que sigui un escà ndol. Me n’hagués pogut anar com se n’ha anat en Ferran Mascarell, però no és suficient.
Regenerar la polÃtica catalana no és un repte massa gran?
SÃ, però totes les revolucions comencen per una persona, per una cosa concreta. Sempre ha estat aixÃ. En un moment determinat, coses que semblaven absurdes després han arrossegat a la majoria. Al començament era una visió d’un visionari. Formo part de la colla dels visionaris. I n’hi ha uns quants. Que Heribert Barrera o Joan Rigol parlin de regeneració democrà tica, és que han arribat a la conclusió que aquest sistema no funciona.
Insinuà que hi havia més persones del PPC i del PP que la podrien acompanyar. Però, una setmana després, ningú no ha mogut fitxa.
Quan parlava de repercussions, algú ha entès –i m’ha semblat una mica naïf– que volia que companys meus del partit també en sortissin corrents. N’hi ha, que han marxat o els han expulsat… Però no era aquesta la idea. Jo parlava de la gent que no compta. La gent que no apareix a les tribunes dels diaris, o les tertúlies de les rà dios, però que tenen un criteri i una opinió. I és gent a qui jo faria una crida a incorporar-se a l’acció polÃtica. D’una manera podrÃem dir no-perdurable, però sà profunda. Crec en la polÃtica que deixa entrar i sortir a la gent, que fa que no s’enquistin a les institucions.
Com van rebre aquestes idees els representants de CiU, PSC, ERC, RCat i PxC amb què es va reunir?
Vaig intentar saber com veien el panorama. Crec que la regeneració democrà tica és transversal, hi ha preocupació a tots els partits.
És un fet generacional?
No. Perquè quan Dolors Camats es posa com una boja perquè jo hagi dit que el Parlament és inútil i quan Heribert Barrera diu que s’han de repensar coses, vol dir que no és generacional. El que sà que és és estacional, d’una etapa de la història –que es repeteix cÃclicament– de repensar el sistema. CÃclicament, el sistema es va corrompent i hi ha gent que hi dóna una sotregadeta. Ja es comença a copsar en la gent. I en la gent, repeteixo, que no compta. O que no comptava i que pot començar a fer-ho, si vol.
I de la gent que compta, quina impressió en va treure?
Que hi ha qui està particularment preocupat, però que no seria capaç de dir-ho en públic. La primera comprovació d’això va ser l’allau de crÃtiques que vaig rebre quan vaig deixar l’escó. Què més podia fer? Callar, és clar. Hauria sigut més maca tota la legislatura callada en el meu escó, o fins i tot al grup mixt, que no pas havent-lo deixat. Perquè si fas justament el que dius que s’ha de fer, col·loques a la gent davant del mirall i dius que mantenen una actitud globalment indigna. Però d’aquà deu anys, quan vegin que el sistema ha canviat, què diran?
Canviarà ?
Una miqueta. Ja està començant a fer-ho, però no sé quan. El precedent que tenim és Ità lia. Allà van rearticular el sistema més enllà dels partits, però hi va haver un moment de gran decepció, van tocar terra i van reflotar. Després hi ha hagut errades, però es van replantejar què volia dir finançar partits, quina diferencia hi havia entre això i finançar una butxaca particular… Ità lia havia arribat a grans nivells de corrupció i el que estem vivint ara a Catalunya se li assembla molt. Potser amb la nostra manera més elegant de fer-ho, però tot el que surt ara a la llum pública, i el que sortirà , fa que sigui una situació similar a la italiana. Vaig viure en directe com s’esfondrava tot el sistema de partits, com quedava la societat, que havia viscut tota l’estona al marge de la polÃtica… Grans partits, finançament il·legal, el pentapartit… Fins que tota la porqueria va caure sobre tothom. La qüestió és si la gent és conscient de tot això i si és capaç de fer alguna cosa.
Això passa per unes eleccions amb 40% de participació?
També. Però després d’un 40% de participació, ploraran tres dies i després se n’oblidaran. Mentre el sistema permeti que el 40% dels votants es quedin amb el 100% del Parlament, malament rai. I mentre el sistema permeti que el vot en blanc no es comptabilitzi, encara pitjor. L’única alternativa a tot això és que hi hagi un moviment polÃtic que sigui capaç d’arribar fins el Parlament i que el faci esclatar, el revolucioni des de dins. Que proposi una cosa nova, neta.
Aquest moviment és Reagrupament?
Probablement, Reagrupament en formarà part. He vist en ells una preocupació per tot això. Llà stima que el seu marc geogrà fic no sigui el meu, perquè entenc perfectament la seva intenció regeneradora i amb quina il·lusió la viuen. És molt interessant. Però crec que el mapa polÃtic també hauria de tenir dues grans forces regeneradores que parlessin de dreta i d’esquerra, a més d’una força regeneradora que parla d’independència. Si algun dia guanya la independència, doncs mira, la gent és el que vol ser. Però crec que és millor multiplicar que separar-se. Crec que és important que el mapa ideològic es torni a definir. Hi ha una part de la seva preocupació que comparteixo i n’hi ha una altra que, per molt mitificada que estigui, en realitat no és bona per a Catalunya.
S’ha reunit amb Carretero?
Vam tenir un esmorzar a Puigcerdà . I he vist a més gent de Reagrupament i conec gent que l’envolta. Em va explicar què estava fent: primer la independència per damunt de les ideologies. Però això té un punt d’irreflexió, perquè diu que podria pactar amb tothom per a assolir-la. Per a mi, els mitjans no justifiquen els fins. Ve a ser un anem cap allà i després ja veurem si som de dretes o d’esquerres. Llavors podria ser que ens trobéssim amb el mateix infern, però en comptes de ser-ho en clau espanyola, ho fos en clau catalana. L’infern independent continua sent un infern. I més, sabent com pensa des del punt de vista ideològic, que jo crec que és més conservador fins i tot que jo.
Li va oferir d’incorporar-se a Reagrupament?
SÃ. Però d’una manera més jocosa que cap altra cosa.
I vostè diu que no…
Jo dic que no.
…perquè li interessa més crear un moviment propi?
No. Dic que no perquè, com alguna vegada també li vaig dir a Sala-i-MartÃn, desgraciadament el nostre marc geogrà fic és diferent. El meu és més ample. Un punt fonamental en els seus plantejaments és la independència. Si em digués que per sobre de la independència vol la regeneració democrà tica, estarÃem parlant d’una altra cosa. Però ell pensa que hi ha un invasor i jo penso que hi ha un company que s’ha de respectar i que Catalunya pot trobar un encaix dins d’Espanya.
Molts altres ho han provat abans.
Sé que s’ha fet de manera recurrent a la història i que sempre ha sortit com ha sortit, però de la mateixa manera que hi ha visionaris de la regeneració democrà tica i de l’independentisme, jo ho sóc de la regeneració democrà tica i de l’encaix de Catalunya a Espanya. Crec en això i crec que s’ha de lluitar perquè sigui possible. Això farà que el conjunt sigui gran i potent i que Catalunya trobi el lloc que es mereix.
I com es pot fer possible aquesta regeneració?
Des de la universtitat es pot fer poqueta cosa. Tot i que penso que l’actual és un moment en què moviments aliens a l’estrictament polÃtic tindran el seu paper, i acabaran generant grups d’opinió i de presió sobre la polÃtica. Més independents del que són ara, més lliures, menys corretja de transmissió dels partits.
No caurÃem llavors en el que són els lobbies americans?
Però si caiem en alguna cosa dels americans, és sempre millor que no pas si caiem en alguna cosa de Zimbabwe. Ho dic perquè hi ha molts lobbies als EUA que han aconseguit doblegar voluntats. I no tant lobbies econòmics, sinó també socials, que tinguin la voluntat d’incidir en la polÃtica del seu paÃs. Ara tenim fundacions vinculades a partits; hem d’aconseguir moviments transversals on s’hi apleguin persones d’ideologies diferents amb una preocupació comuna i que siguin capaços de denunciar, en vista que les institucions són incapaces de fer-ho. Al cap i a la fi, és un generar Estat fora de l’Estat. Si això és possible, voldria dir que també hi ha polÃtica fora del marc de la polÃtica estricta.
Opta doncs per no concórrer a les properes eleccions?
Tota aquesta reflexió no nega que també no es pugui fer això mateix des de la polÃtica. Però això ja no dependrà de mi sola. Dependrà de tota aquesta gent que sembla que no hi és. Ja ho veurem, aviat, perquè el temps de Catalunya és molt curt. S’acabarà com a molt en cinc anys. És una etapa especialÃssima. Després les aigües tornaran a quedar empantanades. Però si aconseguim que siguin una mica més netes que ara, ja haurem fet alguna cosa.
Aquesta gent que no compta, és la gent que ja la va escoltar al sopar del Majestic?
Hi ha qui va ser al Majestic, que hi és, hi ha estat i hi serà . Molts, més dels que es veuen. Gent que mai no ha volgut entrar al Partit Popular, gent de dins del partit que ja ha marxat i d’altra que en marxarà -però tampoc gaire, perquè no hi ha gaire gent al PP. I després hi ha gent d’altres formacions polÃtiques cansades de les formacions polÃtiques. Probablement no són les grans patums, però sà gent que ha viscut la polÃtica des de la primera fila, amb sacrifici, amb poc relleu, que ha treballat molt… i que estan decebuts per aquesta mateixa dinà mica. Molt probablement, molts se n’aniran amb en Carretero, no ho sé. Però hi ha d’altra gent que pensa com jo, que és possible fer alguna cosa per regenerar, que han de posar el seu granet de sorra, i que continuen pensant que Catalunya pot tenir un lloc a Espanya. Potser decideixen donar el pas. Ja ho veurem. No són grans noms: són els Pujol, els Massip, els Pérez, els Puig…, que un dia els va passar com a mi, que mai no havia pensat que entraria en polÃtica. Si som molts, doncs ves a saber. Si no som molts, farem un club d’amics.
Ara per ara, el projecte és més a prop d’un partit, un lobby o un club d’amics?
No ho sé. Sé que entrar al Parlament és molt difÃcil. L’únic que podem pretendre és denunciar, plantar cara, donar testimoni… Sóc conscient de l’enorme dificultat de lluitar contra el sistema. I de la capacitat del sistema de destrossar qualsevol projecte polÃtic. I ho hem vist: projectes que començaven amb il·lusió i que han acabat fets miques. És tant difÃcil que casi podria dir que és impossible.
L’historiador Joan B. Culla descriu el PPC com un partit controlat pels germans Fernández DÃaz. Vostè també ho critica, però bé que va mirar de pactar-hi abans del congrés.
SÃ, però va ser abans de conèixer com anava tot. Vaig ser conscient de la força del fernandisme després del congrés, quan vaig veure que havia estat un engany. Em van oferir de fer un pacte per a eliminar una candidatura, la d’en Sirera, que llavors defensava una ideologia molt vidalquadrista, l’antÃtesi del que penso. En canvi, Alberto Fernández-DÃaz venia de l’à mbit municipal, de gestió, parlava d’immigració controlada… Una cosa amb poc recorregut ideològic, que pensava que podrÃem combinar. Era una ingènua. Però això em passa una vegada i no més.
Durant la seva etapa al PP, vostè pretenia que el partit esdevingués majoritari, però ara diu que és difÃcil parla d’un club extern a la polÃtica.
La idea d’aquell congrés era demostrar que un sol partit havia fet un exercici real de democrà cia interna. Que el president d’aquà es tria aquÃ. I després fa el discurs que aquà li convé, com fan a GalÃcia o al PaÃs Basc. Després t’adones que això del discurs comú és només per a Catalunya. Només és a Catalunya a qui li diuen què ha de dir. A GalÃcia, PaÃs Basc, València, Andalusia… poden dir el que vulguin, menys aquÃ! En un congrés regional ens van dir que havien arribat a dir ‘¡Viva AndalucÃa Libre!’. Digues això aquÃ! També té grà cia que gent que posa els seus fills en cà rrecs llavors critiqui en Carod perquè va posar el seu germà . No pots criticar als altres allò que fas tu mateix.
Li retreuen que s’hagi rendit a la primera?
Però és que ja no pots ni afiliar una persona, perquè no te l’afilien. No pots tenir un compromissari, perquè no li donaran els papers. És una tasca tità nica per arribar, no se sap quan, a aconseguir la presidència d’un partit. Probablement, per estar, és molt millor estar, encara que sigui una estructura petita. Al cap i a la fi, si et portes bé, pots arribar a ser secretari d’estat de justÃcia, si un dia el PP guanya a Espanya. Però no és res per a Catalunya, i això m’importava.
Tanca l’etapa al PP.
Si m’haguessin dit que això acabaria aixà i aixà de rà pid, no m’ho hagués cregut. I la via de retorn és impracticable, perquè he segat tots els camins. I amb independència que a dins hi ha molt bona gent.
I aquesta bona gent, o vostè mateixa, quan un diumenge qualsevol obre La Vanguardia i hi veu un anunci a tota pà gina en què dos fills d’un dirigent del PPC apareixen emmanillats contra la LEC, quina reacció li suscita?
M’indigno. Sempre em pregunto qui els assessora. El PP espanyol no fa campanyes d’aquest estil. Només es fan per a Catalunya: les firmes contra l’Estatut, la LEC, Endesa i el territorio nacional… Potser no han trobat el camÃ, o potser no el volen trobar. Deu ser que és rendible.
Rendible per a aconseguir el 20% de votants a què es refereix Aznar?
Quan es parla de catalanofòbia, és que és rendible per a alguna gent, tant aquà com a fora. Estibar la corda, l’estiben dos. I em sembla immoral. I no serveix per a res, perquè cada cop genera més incomprensió. Si algú vol marxar, la pitjor justificació és dir que ho fa perquè no l’estimen. Me’n vaig si me’n vull anar. Si no, dónes importà ncia al que no t’estima. De la mateixa manera, si carregues contra algú que vols que es quedi, ningú no entén res, perquè llavors ets massoca. És un tipus de relació absurda, per les dues bandes.
Preguntada sobre la consulta d’Arenys, digué que era favorable a la llibertat. Votaria sà si la consulta es fes al seu municipi?
Una Catalunya independent trotskista, és per a mi molt desgraciada que una Espanya liberal en què Catalunya hi sigui. Hem de reconèixer que tenim una estructura federal i no hem de repetir instà ncies, perquè és absurd i ens costa molt. Estic a favor de la instà ncia única, tot i que ara l’estat no es refiï de les comunitats autònomes. Llibertat? SÃ. Fins i tot, si parlem de l’autodeterminació, podria formar part de la constitució. Si realment veiem que un dia s’ha de poder decidir, la constitució existeix per a servir a totes les persones que en formen part. Després ja decidirem com ho activem. A Canadà han decidit que poden plantejar-ho cada cop que els independentistes arriben al poder. I què ha passat? Canadà s’ha mort? No.
Bernat Ferrer
“El PP catalán pintará algo cuando tenga discurso propio”
28-10-2009 | 8:28 | 20 Comentaris Enviar[Os paso la entrevista que hace dos dÃas me hizo David Miró para Público]
Montserrat Nebrera (Barcelona, 1961) ha dejado el PP dando un portazo y con un libro, ‘En legÃtima defensa’, donde denuncia la incomprensión del PP hacia Catalunya y las maniobras de la dirección para impedir que ganara el congreso de los conservadores ante la candidata oficial, Alicia Sánchez Camacho.
Después de un breve paso por la polÃtica sale usted echado pestes. Habrá quien se pregunte si no sabÃa donde se metÃa…
Del grado de falta de democracia interna de los partidos sólo me doy cuenta cuando lo vivo en primera persona. Y esa es mi principal aportación.
¿Y eso se puede cambiar desde dentro?
No, porque el conjunto de herramientas que tienen los que mandan en un partido, sobre todo en uno pequeño como el mÃo, lo hacen imposible. Hay que crear un movimiento social de regeneración polÃtica que presione desde fuera.
Para regenerar la polÃtica ya se han creado partidos como UPyD, Ciutadans, Reagrupament….
Para mà es contradictorio crear un partido para ir contra los partidos. Entre otras cosas porque acaban generando las mismas formas que han criticado, es decir, falta de democracia y debate interno. Y acaban siendo rehenes de aquellos medios de comunicación que les dan cobertura, como Ciutadans.
“En Catalunya y en España hace falta una reformulación de la derecha”
¿Qué hará Montserrat Nebrera?
Analizar estos experimentos que se han dado hasta ahora, calibrar el interés real de la gente por un movimiento de este tipo. Y decidir. Pero no será una decisión unipersonal, requerirá de muchas voluntades. Lo que hace falta en Catalunya y España es una reformulación de la derecha.
¿Por qué el PP tiene tantos problemas en Catalunya?
El dÃa que el PP de Catalunya (PPC) sea capaz de determinar desde aquà su discurso podrá pintar algo. ¿Qué pasa ahora? Que cosas que son perfectamente admisibles que las diga Feijoo o Camps aquà no se pueden decir. Se dice que el PP no se ha creÃdo el Estado de las autonomÃas. Yo creo que sà se lo ha creÃdo excepto para Catalunya. El único sitio donde el PP no tiene margen para adaptar su discurso es aquÃ.
Usted afirma que Aznar le dijo que Catalunya era una población enferma, y la FAES ha anunciado medidas judiciales contra usted…
Desde la propia Fundación ya se ha explicado que no se referÃa a una enfermedad fisiológica de los catalanes, ni de cualquier otro ámbito que no sea el debate polÃtico. Por eso no entiendo la polémica. Para mà no era tan importante el diagnóstico como el hecho de que eso conlleve el tirar la toalla. Me dolió que Aznar diera por perdida la batalla de Catalunya, y yo no la daré por perdida nunca. La batalla por entender que Catalunya es una parte eficiente y multiplicadora dentro de España no la abandonaré nunca.
“Hay que aceptar que España es ya un Estado federal asimétrico”
¿Cómo interpreta la batalla por Cajamadrid?
Es que el poder territorial es muy importante. Las competencias importantes las tienen las baronÃas, que son quienes acaban dando el poder al que está más arriba. El PP de Catalunya, como no tiene ningún poder institucional, no cuenta con ninguna posibilidad de oponerse a la dirección.
¿El PP catalán deberÃa tener una relación con el PP como la del PSC con el PSOE?
SerÃa un primer paso. El PP deberÃa reconocer que de facto España es un Estado federal asimétrico, y si primero no se asume la realidad no se pueden resolver sus problemas. Es reconocer que la diferencia es riqueza y que negarla genera frustración.
¿Que deberÃa cambiar en el actual funcionamiento del Estado autonómico?
Hay que reformular el Estado autonómico. Si queremos ser eficientes, cada Administración deberÃa tener en exclusiva las competencias en cada materia, por ejemplo la Educación. Ahora es un pastiche brutal, porque el Estado tiene miedo y se reserva siempre una parte de las competencias y eso provoca miedo, y al final no existe ninguna lealtad. DeberÃamos ponernos de acuerdo en qué es de cada uno y actuar en consecuencia. Si la Cultura está transferida, tener un ministerio para gestionar el Museo del Prado es un sobrecoste innecesario.
“Me dolió que Aznar diera por perdida Catalunya”
¿Qué opina de Rajoy?
Me defraudó el dÃa que después de perder en 2008 dijo que ahora irÃa con su propio equipo. ¿Y antes qué? ¿De quién era el equipo? La sensación es que fue el equipo quien perdió y no él. Supongo que es una tendencia de quien se ha dedicado toda la vida a la polÃtica. Es poco edificante.
Aparte de la frase de marras, tampoco deja tan mal a Aznar…
Es un personaje que impacta, y en aquella reunió me impactó. Me sorprende, porque en el libro es la persona del PP que queda mejor, y es la única que se ha enfadado. Me sabe mal que se haya tomado asà lo que es una divergencia puntual que me ha hecho salir del partido. Sin acritud. Creo que cuando lea el libro se mitigará un poco el enfado. Todos hemos de ser capaces de encajar crÃticas.
GRACIAS
19-10-2009 | 23:30 | 127 Comentaris EnviarHace unas horas anunciaba con cierta tristeza que devuelvo mi carnet de militante del PP y, por tanto, mi escaño de diputada en el Parlamento catalán. Sin haber experimentado ese dolor y sin esas dos renuncias nada de lo que he dicho desde este Blog habrÃa tenido sentido. He de reconocer que ha sido un momento extremadamente duro, como ya imaginaba, pero es un precio que he pagado con gusto por sentirme ahora tranquila y libre.
Quiero agradeceros el apoyo a quienes lo habéis manifestado expresamente aquÃ, en privado o en público, y a cuantos me habéis hecho llegar vuestros mensajes a través de otros medios. Incluso en la crÃtica, tal vez más incluso, me habéis sido de gran ayuda, aunque esta decisión la haya tomado sola, y a mà sola ataña la responsabilidad.
Sigo aquÃ. Aquà estaré mientras perciba que seguÃs considerando vuestro y pleno este pequeño rincón. Necesito más que nunca que estéis, pero sobre todo creo que la sociedad necesita que seáis. Sed, pues, y si queréis, estemos.
Violando la verdad
13-10-2009 | 16:44 | 69 Comentaris Enviar[Publicado en El Periódico de Catalunya el pasado domingo]
¡Yo también lo soy!», dijo al conocer al periodista Jordi Corachán uno de los que hurgan en la vida del famoso (siempre cómplice), para luego vomitarlo por ahÃ. El periodista le contestó: «Mira, pongámonos de acuerdo en los nombres, pero uno de los dos, o tú o yo, no es periodista». Y esa es la verdad aunque se viole, aunque el que no lo es gane más dinero y aunque el periodista olvide la veracidad, pillado entre la hipoteca por pagar y el miedo a ser sustituido por otro más barato.
Los años de docencia en Derecho de la Información no me evitan tener dudas sobre dónde está el lÃmite de la libertad informativa. Pero lo tiene, como cualquier otra: si la conversación de Txiki Benegas sobre Felipe González en su dÃa «captada por azar» en la SER no supuso sanción para sus difusores fue por no haberse encontrado (o querido encontrar) gancho en que colgar al infractor. Pero, si hay intención, el delito se consuma; sea o no Ãntima la información revelada, el canal se ha violado.
Violaciones de los canales de comunicación están a la orden del dÃa. De hecho, nadie (excepto un Rubalcaba de falsamente cándido mohÃn) se sorprendió de que la secretaria general del PP dijera que estaba siendo objeto de pinchazos telefónicos; solo fue masacrada por no aportar las pruebas, aunque indicio sea que muchos confiesen tener más de un teléfono «por si acaso». Todos los canales son violables: el correo electrónico, las redes sociales, el chat… En mi estancia en una universidad extranjera, me llegó un fax que la secretaria me entregó, cerrado el papel con grapas y con aviso externo de confidencialidad, mientras me decÃa: «Es de su casa, su papá está grave…»
El caso es que mi padre estaba realmente grave; violado el canal, esa era la triste verdad. Asà que, como cada vez es más fácil violar el canal y cada vez somos más vulnerables, cada vez debemos estar más dispuestos a asumir que lo que digamos en privado y en público, al menos sobre nuestro trabajo, más aún en la polÃtica, se parezca lo más posible, para que nadie nos pille en un renuncio. Escandalizarse, como ha hecho la mesa del Parlament, por haber sido violada la pantalla del móvil de un parlamentario, es quedarse en la cáscara del problema, cuando ya este problema tiene mala solución. ¿Van a echar a los fotógrafos del hemiciclo, o van a hacer una declaración distinguiendo el fotógrafo del paparazzo? ¿SolventarÃa eso el problema? ¿No deberÃan más bien establecer alguna sanción para el pillado violando? ¿Y para el pillado mintiendo?
Porque tengo una duda: ¿era verdad o mentira lo que supimos al violarse el canal por el que comunicaba el diputado? Si era mentira, fatal; si era verdad, luego mintió, y, si era un modo de hablar, vuelta al problema, porque en polÃtica todo acaba siendo un modo de hablar: el insulto, la frivolidad, el escarnio al de enfrente, la defensa irracional del propio, y una larga, profunda, sistemática e inmisericorde violación de la verdad.
‘Los pasos perdidos’
05-10-2009 | 10:32 | 28 Comentaris Enviar[Publicado en El Periódico de Catalunya ayer domingo]
Con mi flamante grupo de estudiantes de Derecho Constitucional y el letrado (y querido colega) Ismael Pitarch como guÃa histórico-jurÃdico, mi primera visita al Parlament de Catalunya se produjo ocho años antes de tener el honor de sentarme como diputada en uno de los escaños de su hemiciclo. Después de doctas explicaciones sobre las comisiones, el procedimiento legislativo y los diversos usos del edificio, Pitarch los incitó a preguntar. Solo una persona, de más edad que el resto, madura por diversas circunstancias personales y de probada competencia discente, miró al techo y con manifiesto interés dijo: «Esas lámparas de cristal, ¿son de Murano o es imitación?»
Mi escándalo entonces fue mayúsculo. Ahora, en cambio, en mi cuarto debate de polÃtica general, mientras se desgranaba el previsible guión de reproches y autoelogios en la obra representada por no más allá de 10 personas, con los gestos y voces de sorpresa, mohÃn o indignación, satisfacción o revancha de muchos de los que éramos meros convidados de piedra en el evento, yo también he mirado al techo. Y, después de tanto tiempo, me acordé de la persona que preguntó sobre las lámparas de Murano.
Ella se me aparece como sÃmbolo de cuantos jamás entenderÃan, porque no tiene sentido, el rutilante espectáculo de decir para no callar, hablar por hablar, componer las frases de forma tan hueca que cualquiera pueda aceptarlas sin remordimiento, o decir con total aplomo no a otras mucho más sensatas y consistentes por el mero hecho de quién (o por qué) las propone. AsÃ, hoy, en el momento de las votaciones de lo propuesto por cada cual, todo el mundo ha estado de acuerdo en que hay que (versiono) «hacer algo para que las cosas vayan mejor y logremos una Catalunya cohesionada y moderna» y la mayorÃa ha dicho que no querÃa (es literal) que el Tribunal Constitucional se pronunciara lo antes posible sobre el recurso contra el Estatut. ¡Ahà queda eso!
Pero es que da igual. ¿Qué más da votar esto o lo otro, si lo que se acuerda no se cumple, y, si se cumple, es porque en realidad no era nada? ¿Qué más da decir que no se acatará esta o aquella sentencia, si otras muchas y tantas leyes solo obligan, porque no le queda más remedio, al individuo corriente? (¿Se acuerdan? ¡La legislación vigente!) ¿Detendremos a una institución incumplidora?
No, no da igual. Para que la claca de los que hablan sea eficaz, todos permanecemos allà sentados, tan monos y tan inútiles, a punto para alzar el dedo y votar resoluciones que casi no distinguirÃamos si no nos dijeran su autor. Homogéneo el gesto, ignorante la conciencia. Muchos son nuestros deberes para iniciar con dignidad el siglo XXI. Uno de ellos es repensar el parlamentarismo, librarlo, siquiera en parte, del yugo de los partidos polÃticos, exigirle decoro, sentido y sensibilidad. Porque ahora mismo todo él es un inmenso y carÃsimo salón de los pasos perdidos.
