‘L’única alternativa és un moviment capaç d’arribar al Parlament i fer-lo esclatar’
30-10-2009 | 10:43 Enviar[Us trasllado l'entrevista que m'han fet en el diari digital Directe.cat]
La setmana passada digué que estava preocupada per ‘com canviem aquest sistema’. Alhora, al llibre En legítima defensa hi exposa tot el que podria ser un programa electoral. Pensa materialitzar-lo?
És un programa polític que té una part ideològica que parteix de la constatació que no és possible sense un canvi en la perspectiva global de la política. El llibre fa una aposta per un model ideològic liberal-conservador i constata com estem al PP i a tots els partits que formem part de la mateixa pomada, que és fatal.
Abans d’acceptar oferta de Piqué d’incorporar-se al PP, no ho intuïa?
La teoria és molt diferent. La gent que tota la vida ha estat a l’acadèmia, o fent investigació a l’estranger, coneixem altres móns; sabem com estan i saben que no són perfectes. Però no tenia consciència clara de l’extraordinària feblesa de la democràcia que tenim. I tothom hi té una part de responsabilitat: tant la gent que hi participa com qui diu que en passa, com els diputats que se senten presoners dels partits, com els periodistes que no poden tenir opinió perquè es queden sense feina… És tot un embolic en què ningú no és culpable, però tothom és responsable.
Quan va deixar l’acta va apel·lar a la ‘regeneració democràtica’.
Si m’hagués quedat amb l’escó, hagués fet com tothom. Ja m’han criticat que fes una roda de premsa pel rebombori que s’ha creat! Però és que vull que se sàpiga, que sigui un escàndol. Me n’hagués pogut anar com se n’ha anat en Ferran Mascarell, però no és suficient.
Regenerar la política catalana no és un repte massa gran?
Sí, però totes les revolucions comencen per una persona, per una cosa concreta. Sempre ha estat així. En un moment determinat, coses que semblaven absurdes després han arrossegat a la majoria. Al començament era una visió d’un visionari. Formo part de la colla dels visionaris. I n’hi ha uns quants. Que Heribert Barrera o Joan Rigol parlin de regeneració democràtica, és que han arribat a la conclusió que aquest sistema no funciona.
Insinuà que hi havia més persones del PPC i del PP que la podrien acompanyar. Però, una setmana després, ningú no ha mogut fitxa.
Quan parlava de repercussions, algú ha entès –i m’ha semblat una mica naïf– que volia que companys meus del partit també en sortissin corrents. N’hi ha, que han marxat o els han expulsat… Però no era aquesta la idea. Jo parlava de la gent que no compta. La gent que no apareix a les tribunes dels diaris, o les tertúlies de les ràdios, però que tenen un criteri i una opinió. I és gent a qui jo faria una crida a incorporar-se a l’acció política. D’una manera podríem dir no-perdurable, però sí profunda. Crec en la política que deixa entrar i sortir a la gent, que fa que no s’enquistin a les institucions.
Com van rebre aquestes idees els representants de CiU, PSC, ERC, RCat i PxC amb què es va reunir?
Vaig intentar saber com veien el panorama. Crec que la regeneració democràtica és transversal, hi ha preocupació a tots els partits.
És un fet generacional?
No. Perquè quan Dolors Camats es posa com una boja perquè jo hagi dit que el Parlament és inútil i quan Heribert Barrera diu que s’han de repensar coses, vol dir que no és generacional. El que sí que és és estacional, d’una etapa de la història –que es repeteix cíclicament– de repensar el sistema. Cíclicament, el sistema es va corrompent i hi ha gent que hi dóna una sotregadeta. Ja es comença a copsar en la gent. I en la gent, repeteixo, que no compta. O que no comptava i que pot començar a fer-ho, si vol.
I de la gent que compta, quina impressió en va treure?
Que hi ha qui està particularment preocupat, però que no seria capaç de dir-ho en públic. La primera comprovació d’això va ser l’allau de crítiques que vaig rebre quan vaig deixar l’escó. Què més podia fer? Callar, és clar. Hauria sigut més maca tota la legislatura callada en el meu escó, o fins i tot al grup mixt, que no pas havent-lo deixat. Perquè si fas justament el que dius que s’ha de fer, col·loques a la gent davant del mirall i dius que mantenen una actitud globalment indigna. Però d’aquí deu anys, quan vegin que el sistema ha canviat, què diran?
Canviarà?
Una miqueta. Ja està començant a fer-ho, però no sé quan. El precedent que tenim és Itàlia. Allí van rearticular el sistema més enllà dels partits, però hi va haver un moment de gran decepció, van tocar terra i van reflotar. Després hi ha hagut errades, però es van replantejar què volia dir finançar partits, quina diferencia hi havia entre això i finançar una butxaca particular… Itàlia havia arribat a grans nivells de corrupció i el que estem vivint ara a Catalunya se li assembla molt. Potser amb la nostra manera més elegant de fer-ho, però tot el que surt ara a la llum pública, i el que sortirà, fa que sigui una situació similar a la italiana. Vaig viure en directe com s’esfondrava tot el sistema de partits, com quedava la societat, que havia viscut tota l’estona al marge de la política… Grans partits, finançament il·legal, el pentapartit… Fins que tota la porqueria va caure sobre tothom. La qüestió és si la gent és conscient de tot això i si és capaç de fer alguna cosa.
Això passa per unes eleccions amb 40% de participació?
També. Però després d’un 40% de participació, ploraran tres dies i després se n’oblidaran. Mentre el sistema permeti que el 40% dels votants es quedin amb el 100% del Parlament, malament rai. I mentre el sistema permeti que el vot en blanc no es comptabilitzi, encara pitjor. L’única alternativa a tot això és que hi hagi un moviment polític que sigui capaç d’arribar fins el Parlament i que el faci esclatar, el revolucioni des de dins. Que proposi una cosa nova, neta.
Aquest moviment és Reagrupament?
Probablement, Reagrupament en formarà part. He vist en ells una preocupació per tot això. Llàstima que el seu marc geogràfic no sigui el meu, perquè entenc perfectament la seva intenció regeneradora i amb quina il·lusió la viuen. És molt interessant. Però crec que el mapa polític també hauria de tenir dues grans forces regeneradores que parlessin de dreta i d’esquerra, a més d’una força regeneradora que parla d’independència. Si algun dia guanya la independència, doncs mira, la gent és el que vol ser. Però crec que és millor multiplicar que separar-se. Crec que és important que el mapa ideològic es torni a definir. Hi ha una part de la seva preocupació que comparteixo i n’hi ha una altra que, per molt mitificada que estigui, en realitat no és bona per a Catalunya.
S’ha reunit amb Carretero?
Vam tenir un esmorzar a Puigcerdà. I he vist a més gent de Reagrupament i conec gent que l’envolta. Em va explicar què estava fent: primer la independència per damunt de les ideologies. Però això té un punt d’irreflexió, perquè diu que podria pactar amb tothom per a assolir-la. Per a mi, els mitjans no justifiquen els fins. Ve a ser un anem cap allà i després ja veurem si som de dretes o d’esquerres. Llavors podria ser que ens trobéssim amb el mateix infern, però en comptes de ser-ho en clau espanyola, ho fos en clau catalana. L’infern independent continua sent un infern. I més, sabent com pensa des del punt de vista ideològic, que jo crec que és més conservador fins i tot que jo.
Li va oferir d’incorporar-se a Reagrupament?
Sí. Però d’una manera més jocosa que cap altra cosa.
I vostè diu que no…
Jo dic que no.
…perquè li interessa més crear un moviment propi?
No. Dic que no perquè, com alguna vegada també li vaig dir a Sala-i-Martín, desgraciadament el nostre marc geogràfic és diferent. El meu és més ample. Un punt fonamental en els seus plantejaments és la independència. Si em digués que per sobre de la independència vol la regeneració democràtica, estaríem parlant d’una altra cosa. Però ell pensa que hi ha un invasor i jo penso que hi ha un company que s’ha de respectar i que Catalunya pot trobar un encaix dins d’Espanya.
Molts altres ho han provat abans.
Sé que s’ha fet de manera recurrent a la història i que sempre ha sortit com ha sortit, però de la mateixa manera que hi ha visionaris de la regeneració democràtica i de l’independentisme, jo ho sóc de la regeneració democràtica i de l’encaix de Catalunya a Espanya. Crec en això i crec que s’ha de lluitar perquè sigui possible. Això farà que el conjunt sigui gran i potent i que Catalunya trobi el lloc que es mereix.
I com es pot fer possible aquesta regeneració?
Des de la universtitat es pot fer poqueta cosa. Tot i que penso que l’actual és un moment en què moviments aliens a l’estrictament polític tindran el seu paper, i acabaran generant grups d’opinió i de presió sobre la política. Més independents del que són ara, més lliures, menys corretja de transmissió dels partits.
No cauríem llavors en el que són els lobbies americans?
Però si caiem en alguna cosa dels americans, és sempre millor que no pas si caiem en alguna cosa de Zimbabwe. Ho dic perquè hi ha molts lobbies als EUA que han aconseguit doblegar voluntats. I no tant lobbies econòmics, sinó també socials, que tinguin la voluntat d’incidir en la política del seu país. Ara tenim fundacions vinculades a partits; hem d’aconseguir moviments transversals on s’hi apleguin persones d’ideologies diferents amb una preocupació comuna i que siguin capaços de denunciar, en vista que les institucions són incapaces de fer-ho. Al cap i a la fi, és un generar Estat fora de l’Estat. Si això és possible, voldria dir que també hi ha política fora del marc de la política estricta.
Opta doncs per no concórrer a les properes eleccions?
Tota aquesta reflexió no nega que també no es pugui fer això mateix des de la política. Però això ja no dependrà de mi sola. Dependrà de tota aquesta gent que sembla que no hi és. Ja ho veurem, aviat, perquè el temps de Catalunya és molt curt. S’acabarà com a molt en cinc anys. És una etapa especialíssima. Després les aigües tornaran a quedar empantanades. Però si aconseguim que siguin una mica més netes que ara, ja haurem fet alguna cosa.
Aquesta gent que no compta, és la gent que ja la va escoltar al sopar del Majestic?
Hi ha qui va ser al Majestic, que hi és, hi ha estat i hi serà. Molts, més dels que es veuen. Gent que mai no ha volgut entrar al Partit Popular, gent de dins del partit que ja ha marxat i d’altra que en marxarà -però tampoc gaire, perquè no hi ha gaire gent al PP. I després hi ha gent d’altres formacions polítiques cansades de les formacions polítiques. Probablement no són les grans patums, però sí gent que ha viscut la política des de la primera fila, amb sacrifici, amb poc relleu, que ha treballat molt… i que estan decebuts per aquesta mateixa dinàmica. Molt probablement, molts se n’aniran amb en Carretero, no ho sé. Però hi ha d’altra gent que pensa com jo, que és possible fer alguna cosa per regenerar, que han de posar el seu granet de sorra, i que continuen pensant que Catalunya pot tenir un lloc a Espanya. Potser decideixen donar el pas. Ja ho veurem. No són grans noms: són els Pujol, els Massip, els Pérez, els Puig…, que un dia els va passar com a mi, que mai no havia pensat que entraria en política. Si som molts, doncs ves a saber. Si no som molts, farem un club d’amics.
Ara per ara, el projecte és més a prop d’un partit, un lobby o un club d’amics?
No ho sé. Sé que entrar al Parlament és molt difícil. L’únic que podem pretendre és denunciar, plantar cara, donar testimoni… Sóc conscient de l’enorme dificultat de lluitar contra el sistema. I de la capacitat del sistema de destrossar qualsevol projecte polític. I ho hem vist: projectes que començaven amb il·lusió i que han acabat fets miques. És tant difícil que casi podria dir que és impossible.
L’historiador Joan B. Culla descriu el PPC com un partit controlat pels germans Fernández Díaz. Vostè també ho critica, però bé que va mirar de pactar-hi abans del congrés.
Sí, però va ser abans de conèixer com anava tot. Vaig ser conscient de la força del fernandisme després del congrés, quan vaig veure que havia estat un engany. Em van oferir de fer un pacte per a eliminar una candidatura, la d’en Sirera, que llavors defensava una ideologia molt vidalquadrista, l’antítesi del que penso. En canvi, Alberto Fernández-Díaz venia de l’àmbit municipal, de gestió, parlava d’immigració controlada… Una cosa amb poc recorregut ideològic, que pensava que podríem combinar. Era una ingènua. Però això em passa una vegada i no més.
Durant la seva etapa al PP, vostè pretenia que el partit esdevingués majoritari, però ara diu que és difícil parla d’un club extern a la política.
La idea d’aquell congrés era demostrar que un sol partit havia fet un exercici real de democràcia interna. Que el president d’aquí es tria aquí. I després fa el discurs que aquí li convé, com fan a Galícia o al País Basc. Després t’adones que això del discurs comú és només per a Catalunya. Només és a Catalunya a qui li diuen què ha de dir. A Galícia, País Basc, València, Andalusia… poden dir el que vulguin, menys aquí! En un congrés regional ens van dir que havien arribat a dir ‘¡Viva Andalucía Libre!’. Digues això aquí! També té gràcia que gent que posa els seus fills en càrrecs llavors critiqui en Carod perquè va posar el seu germà. No pots criticar als altres allò que fas tu mateix.
Li retreuen que s’hagi rendit a la primera?
Però és que ja no pots ni afiliar una persona, perquè no te l’afilien. No pots tenir un compromissari, perquè no li donaran els papers. És una tasca titànica per arribar, no se sap quan, a aconseguir la presidència d’un partit. Probablement, per estar, és molt millor estar, encara que sigui una estructura petita. Al cap i a la fi, si et portes bé, pots arribar a ser secretari d’estat de justícia, si un dia el PP guanya a Espanya. Però no és res per a Catalunya, i això m’importava.
Tanca l’etapa al PP.
Si m’haguessin dit que això acabaria així i així de ràpid, no m’ho hagués cregut. I la via de retorn és impracticable, perquè he segat tots els camins. I amb independència que a dins hi ha molt bona gent.
I aquesta bona gent, o vostè mateixa, quan un diumenge qualsevol obre La Vanguardia i hi veu un anunci a tota pàgina en què dos fills d’un dirigent del PPC apareixen emmanillats contra la LEC, quina reacció li suscita?
M’indigno. Sempre em pregunto qui els assessora. El PP espanyol no fa campanyes d’aquest estil. Només es fan per a Catalunya: les firmes contra l’Estatut, la LEC, Endesa i el territorio nacional… Potser no han trobat el camí, o potser no el volen trobar. Deu ser que és rendible.
Rendible per a aconseguir el 20% de votants a què es refereix Aznar?
Quan es parla de catalanofòbia, és que és rendible per a alguna gent, tant aquí com a fora. Estibar la corda, l’estiben dos. I em sembla immoral. I no serveix per a res, perquè cada cop genera més incomprensió. Si algú vol marxar, la pitjor justificació és dir que ho fa perquè no l’estimen. Me’n vaig si me’n vull anar. Si no, dónes importància al que no t’estima. De la mateixa manera, si carregues contra algú que vols que es quedi, ningú no entén res, perquè llavors ets massoca. És un tipus de relació absurda, per les dues bandes.
Preguntada sobre la consulta d’Arenys, digué que era favorable a la llibertat. Votaria sí si la consulta es fes al seu municipi?
Una Catalunya independent trotskista, és per a mi molt desgraciada que una Espanya liberal en què Catalunya hi sigui. Hem de reconèixer que tenim una estructura federal i no hem de repetir instàncies, perquè és absurd i ens costa molt. Estic a favor de la instància única, tot i que ara l’estat no es refiï de les comunitats autònomes. Llibertat? Sí. Fins i tot, si parlem de l’autodeterminació, podria formar part de la constitució. Si realment veiem que un dia s’ha de poder decidir, la constitució existeix per a servir a totes les persones que en formen part. Després ja decidirem com ho activem. A Canadà han decidit que poden plantejar-ho cada cop que els independentistes arriben al poder. I què ha passat? Canadà s’ha mort? No.
Bernat Ferrer
30 Octubre 2009 | 11:21
Escribe Montse:
“La teoria és molt diferent. La gent que tota la vida ha estat a l’acadèmia, o fent investigació a l’estranger, coneixem altres móns; sabem com estan i saben que no són perfectes. Però no tenia consciència clara de l’extraordinària feblesa de la democràcia que tenim.”
¡Hay que j.oderse!
Tengo dos títulos universitarios y varios másters, una vida académica intensa, podríamos decir, y algo he viajado por Europa.
Todo ello no me ha impedido VER, como a Montse, que lo que tenemos en estas dolorosas Españas no es ni de lejos una auténtica democracia ni un auténtico estado de derecho.
Quizás haya sido mi condición de sufrido AUTÓNOMO, apegado a la cruenta realidad, la que me haya permitido ver, desde hace ya muuuuuucho tiempo, aquello que funcionarios, catedráticos, sindicalistas liberados, politiquillos municipales y otros parásitos de más altos vuelos no vieron o nunca quisieron ver.
No sé, digo por decir algo…
Saludos y ¡Arriba España!
30 Octubre 2009 | 16:17
Es una pena despertar todos los dias cansado y sin espectivas. Todo huele y apesta. Soy empresario desde hace 25 años y jamas en todo ese tiempo he sentido tanto hastio por mi Pais.
Se que en la cosa publica y en administrar lo de los demas y sus destinos, se presentan siempre enormes dificultades, pero a grandes males,grandes remedios o no salderemos jamas de este agujero en el que nos ha metido la catastrofica politica de los socialistas, el desarrollo irracional de los nacionalismos y la corrupcion a raduales de propios y extraños. Una verdadera pena.
Montserrat con tu valentia y claridad de ideas me trsasmites confianza en el futuro, que buena falta nos hace a todos. Da un paso adelante y aunque jamas he sido activista o afiliado a ninguna fuerza politica, creo que es el momento de hacer algo por cambiar el rumbo de este hermoso y gran Pais que ha caido en la mas absoluta de las decadencias.
Animo a todos. Y tu Montse, no te lo pienses mas, tienes un ejercito de seguidores esperando tu accion. Abre la puerta y lo podras comprobar.
Necesitamos aire fresco para seguir respirando y nos lo das.
Un incondicional y mas despues de leer tu reciente libro.
Por una España racional, coherente, con sentido de ser y estar en el mundo, etc…
30 Octubre 2009 | 17:07
Apreciada Señora Nebrera, en primér lugár quiero declarar la admiración que
usted me ha inspirado con sú gesto de renunciar a sú escaño en el Parlament al abandonar sú militancia en el PP de cataluña.
Al contrario que algunos otros, que parecen sentirse bién en el anonimato de los grupos mixtos, más pendientes del cobro de las dietas y la correspondiente nómina, que de realizar un trabajo digno.
También coincido en la visión que tiene usted de la politica liberál en ctaluña, contrapuesta a la que se impone desde la sede centrál de la calle Génova.
También quiero animarla a continuár en la vida politica, usted ha sido la única figura que ha denunciado el penoso estado del sistema politico que tenemos instaurado en este país, y de que dia a dia vamos siguiendo los avatares judiciales a través de la prensa.
Soy de sú misma opinión, la politica nacional necesita una profunda regeneración desde dentro, y de arriba a abajo, eliminando o como poco minimizando este sistema clientelar establecido.
No opino que todos los politicos sean iguales, como muchas voces proclaman en estos dias, y sú decisión es una prueba de ello.Y supongo que habrá más a los que le falta el valór suficiente como para tomar la misma decisión que usted.
Si usted decide organizar un movimiento politico ó una plataforma cívica, en mí tienen un colaborador interesado en unirme a álguien con un ideario claro como el suyo, y supongo que como yó habrá más gente en Cataluña desengañada del espectro politico, que no se sienten representados por nada o nádie en los partidos tradicionales.
Un afectuoso saludo con todo mi respeto y admiración
30 Octubre 2009 | 20:11
Hola Montserrat, primer de tot volia felicitar-te per la teva valentia i honradesa alhora de deixar el partit i l’escó que ocupaves. Coincideixo com molta gent que el teu gest constitueix un precedent i un exemple a seguir en aquests temps tan convulsos en política. Espero que molts companys teus vegin també la llum i deixin de ser còmplices d’un sistema i funcionament organitzatiu poc transparent, opac i exclusivista. Tal com dius hem de deixar de mira-nos el melic o lamentar-nos per tots aquests escàndols que dia rera dia ens sacudeixen,amagant el cap sota l’ala no solucionarem res. Hem de revelar-nos d’alguna manera. La sensació que tenim la gent del carrer és que el polític ha deixat de ser un servidor públic per a passar a ser un servidor dels seus propis interessos, un gestor que es despreocupa de les preocupacions y les necessitats de la gent,abdicant de la seva responsabilitat i posant els mitjans dels que disposa l’Estat al servei del aument dels seus beneficis i la protecció exclusiva i exclusivista dels seus privilegis i bens.
Aquí doncs, et deixo les impressions d’un company de viatge que com tants d’altres està decebut, i busca com tu un nou horitzó amb unes noves bases sòlides i consistents.
Una salutació afectuosa Montse
30 Octubre 2009 | 20:45
He leido y releido esta entrevista varias veces. Ya me bailan las letras (como dices tu). Explicas las cosas con sentido común, argumentos limpios, y con mucha más experiencia que nosotros (en política, sobretodo en acción política). Pero algo me llama la atención. Entre lineas siento que eres una persona abierta a muchas cosas, muy abierta (a tus actos y escritos me remito). Incluso diciendo “Si algun dia guanya la independència, doncs mira, la gent és el que vol ser”. Y conste que entiendo más tu postura “federalista-asimetrica” (me parece haber leido que así la nombrabas). Pero sigo sin entender lo de liberal-conservadora, el ámbito al que te refieres con cada una de estas dos palabras. Perdona mi ignorancia. Quizá tu libro me lo aclare.
Un abrazo
V.
30 Octubre 2009 | 21:12
Bien visto por Víctor:
“Si algun dia guanya la independència, doncs mira, la gent és el que vol ser”
Desde luego muuuuuuy liberal, pero NADA conservadora, diría yo.
Saludos y ¡Arriba España!
30 Octubre 2009 | 23:07
Enhorabuena Montse, ESTAMOS CONTIGO!!!!
http://ynestrillas.blogspot.com/2009/10/el-gran-ejemplo-de-montserrat-nebrera.html
SIEMPRE CONTIGO!!!!
Con un par.
31 Octubre 2009 | 8:54
Que sí, que sí, que Montse ha dado toda una lección de integridad personal y política, lo cual es MUCHO, casi un milagro diría yo, en estas dolorosas Españas.
Pero de la misma manera que ella se atreve a señalar el error de Aznar al dar por perdida Cataluña, a pesar de reconocerle sus muchas virtudes cuando fuera presidente de la nación, también yo señalaré, por LEALTAD y también integridad personal, cuál es el CRASO ERROR Nebrera:
LA INCOHERENCIA al defender un proyecto político que, de hecho, es INEXISTENTE.
Es del todo irresponsasable dar por buena la REALIDAD DE FACTO, como dice Nebrera, existente en torno al tema de peregrinas autodeterminaciones.
No se puede estar a bien con Dios y con el Diablo, pues si se permiten políticas de HECHOS CONSUMADOS (LEC, referéndums, leyes impositoras) que vulneran la legalidad vigente ¿cómo puede decir después, alegremente, que se debe lograr la convivencia de las lenguas catalana y castellana en Cataluña?
Quien condesciende una vez, quien claudica una vez, quien permite irresponsablemente políticas de hechos comsumados, por ilegales que sean, alegando que así se “enriquece” la libertad (referéndum de Arenys) no puede generar CREDIBILIDAD entre la ciudadanía responsable y celosa en la salvaguarda de su legado histórico-cultural, es decir, entre los auténticos liberales-conservadores.
No debemos olvidar que la REALIDAD DE FACTO, que parece no incomodar a Nebrera, se ha logrado pervirtiendo el espíritu democrático, vulnerando la legalidad vigente recogida en la Constitución y legitimándose en falaces reivindicaciones que no avalan ni la razón histórica ni el sentido común.
Saludos y ¡Arriba España!
31 Octubre 2009 | 11:38
“FER-LO ESCLATAR”:
Montse, tu saps i pots comença a lluitar per aixecar las “alfombras” de tota aquesta porcaria polìtica en la que ens estem ofegant. Mentres molts subdits (perque altre cosa ja no som) recullen aliments del contenidors, altres en nom de Catalunya, la cultura i altres, s’omplen las butxaques.
Estem vivin en una democrácia virtual, en un mont imaginari, a on ens parlen de llibertat, de dret a decidir i mil collonades mes, però tot es mentida. El poble comença a pasar gana i ens parlen d’independencia.
Montse fa temps que et segeixo i t’escolto, endavant estic amb tu, fem un nou partit amb valentía amb la veritat sempre per devant amb valors com la autentica igualtat del ciutadans, sense privilegis, amb institucions obertes i transparents, prou de caciquismes en els ajuntaments etc, etc, etc.
Soc un autonom arruinat per l’ajuntament de Sant Cugat per el fet d’enfrontarme a una entitat cultural subvencionada per demanar igualtat de drets i deures.
Montse a per totes, estic i estarè amb tu
Salutacions
31 Octubre 2009 | 12:20
No sols a Catalunya necessita una regeneració, a les Illes Balears també. Hi ha massa clientelisme a les institucions, massa càrrec etern i molta joventut que hauria de donar una passa endavant. La vida no es para i penso que la política tampoc hauria de parar-se, mantenint a moltes persones eternament. Sé que és fàcil dir i dificil fer, pel tema de les mafies establertes dins dels mateixos partits, però si volem que la gent participi a les eleccions i torni a creure en la política com a instrument al SERVEI AL POBLE, s’han de canviar mooooltes coses.
Molts menorquins, Montse, estan amb tu.
31 Octubre 2009 | 15:34
Apreciada Sra. en primér lugar quiero declarar la admiración que
usted me ha inspirado con sú gesto de renunciar a su escaño en el Parlament al abandonar su militancia en el PP de cataluña.
Usted ha sido la única figura que ha denunciado el penoso estado del sistema político que tenemos instaurado en este país, y de que día a día vamos siguiendo los avatares judiciales a través de la prensa.
La política nacional necesita una profunda regeneración desde dentro, y de arriba a abajo,
vicenta
31 Octubre 2009 | 15:47
Estimada Montserrat:
Un nuevo comentario para demostrarle mi admiracion por su gesto y por su clarividencia, he de confesar que no estoy nada cercana a su ideologia politica, pero creo que ha captado perfectamente el sentir de muchos con respecto a los numerosos escandalos provenientes de la politica.
Es esperanzador que voces como la suya no queden silenciadas y por eso espero que tenga muchas ventas de su libro y que todos los politicos de este pais tomen buena nota de lo que en el se expone.
Suerte ¡¡¡
31 Octubre 2009 | 23:05
Pienso en lo mucho que estas acertada, y puedo asegurarte que en Mallorca hay muchos malorquines que pensamos como tu. Por lo tanto adelante… te apoyaremos
Saludos
1 Noviembre 2009 | 10:19
“Però ell (Sala Martín) pensa que hi ha un invasor i jo penso que hi ha un company que s’ha de respectar i que Catalunya pot trobar un encaix dins d’Espanya.”
Els partits espanyolistes no respecten Catalunya: se n’aprofiten tant com poden. Com voldran que un català “respecti” un “company” que la primera cosa que fa és buidar la caixa, malparlar de la nostra llengua i burlar-se de la nostra cultura? Amb gent com Arenas, Ibarra, Chaves, Camps, Bono, Chacón, Corbacho (incapaç de dir dues frases gramaticalment correctes en català)…. Per favoooor, no hi vulgueu tractes! Ara que amb caradures com el Carod, Benach, Miralles, Tardà, Madí… qui els voldria per “companys”?
1 Noviembre 2009 | 18:05
Pues vosotros mismos estáis acabando de explicar qué entiendo por libertad, por conservdurismo, por dignidad. Si la mayor parte de las veces son las palabras las que nos lían: los que nos dedicamos al Derecho constitucional sabemos que todas las nuevas constituciones parten de quebrar la realidad jurídica anterior. Cuando digo que seremos lo que, como individuos queramos ser, me refiero a eso. Y cuanod digo que la libertad tiene límites también me refiero a eso. Y el único debate es dónde ponemos los límites. Una parte de ese debate es cambiante con los tiempos, otra parte se ha demostrado eternamente igual, con el paso de la humanidad por el tiempo… Que tengais un buen final de domingo, yo me he resfriado con esto de estirar las horas más allá de lo razonable. Gracia me hacen los que dijeron que critico el parlamentarismo porque no trabajaba.. Ruc català, a això em refereixo, el més important són els companys de viatge…
1 Noviembre 2009 | 20:08
Montse,
Leo tus entrevistas y tus comentarios y me da, por un lado, como que ves el panorama excesivamente negativo ¿no?: ¿No hay realmente nada de positivo en la actual estrutura y funcionamiento de los partidos? Yo creo que habría que apoyarse en los aspectos positivos para cambiar lo negativo, ¿no?… ¿tan inocente soy yo?….Yo te vi a ti en una foto saliendo a hombros….Yo creo que eso es positivo, en cambio, cuando lo leo dicho por ti parece que fuera un acto de despecho tuyo o de protesta…en vez de una actividad interna de partido positiva. ¿Hablamos de lo positivo? Quizás así veamos más facil una solución.
Por otro lado me da como que mezclamos entre todos el problema del funcionamiento interno de los partidos, el peloterismo y la poca competencia de las personas, que, lamentablemente, no son ningún delito, con la corrucción que sí que lo es. Para lo primero, que es muy grave, no sé qué hacer, pero para lo segundo, sólo periodistas denunciando y jueces pueden evitarlo (C’est la vie!); los políticos solos no pueden. Hacen falta periodistas de verdad y medios independientes.
Cuidate ese resfriado no te vayas a poner malita.
1 Noviembre 2009 | 20:27
Estimada Sra. Nebrera,
Felicidades por este gesto de valentía y por la coherencia entre los principios que defiende y sus actos.
La política de este país está necesitada de gente honrada, valiente y trabajadora.
ÁNIMO, NO ESTÁ SOLA!!!!!!
1 Noviembre 2009 | 20:27
Estimada Sra. Nebrera,
Felicidades por este gesto de valentía y por la coherencia entre los principios que defiende y sus actos.
La política de este país está necesitada de gente honrada, valiente y trabajadora.
ÁNIMO, NO ESTÁ SOLA!!!!!!
2 Noviembre 2009 | 9:54
¡Pero mira que llegáis a ser malosos!
¡TODOS engañando a Montse!
Decís que estáis con ella, que no está sola, que la respetáis, la apoyáis, etc, etc…
Sin embargo, el tontiloco de ERC que apoya su valentía no le votaría.
EL sesudo y pragmático votante de CIU no le votaría.
El sociata catalán, “quinqui por excelencia”, no le votaría.
El pepero de turno, el apegado al partido cual garrapata, no le votaría.
¿Cuántos posts se han escrito ya diciéndole, además, que cuenta con el afecto de tal y la comprensión de Pascual, pero que, en general, lamentan no poder votarle por distanciamiento ideológico?
Al final de todo este camino… ¿qué le queda a Montse?
Jabón, mucho jabón, el que malgastaron “llepaculs” y demás pelotaris por tal de hacerse un hueco en política o en un lugar privilegiado desde el cual poder mamar y chupar. ¡Ah!, sí, y le queda la triste compañía de un puñado de incondicionales para poder hacer al menos, como bien reconoce ella misma, un club de amigos.
¡Ah, por cierto, yo tampoco le votaría (LEC, referéndum de Arenys, desmarque de la manifestación por la defensa de la lengua común, etc, etc…) que mi memoria no es de pez y yo sé quién soy y qué soy: ESPAÑOL!
Decía el poeta, y decía bien: “¡Dios mío que solos se quedan los muertos!”
Saludos y ¡Arriba España!
2 Noviembre 2009 | 17:18
Montse,
primerament penso que a vegades ha de ser difícil aguantar alguns dels comentaris majusculitzats que d’uns i d’altres deixen caure per aquí. Jo, que no em llegeix gairebé ningú, no tinc aquest problema.
Sia com sia, m’ha sorprès - o més bé, no gaire - la predisposició de’n Carretero a incloure a Reagrupament tothom, vinguin d’on vinguin, que al marge de que a un servidor no li molestaria una Catalunya independent (si bé ho veig força inviable), del mateix mode que no em molesta una Espanya federal, jo, la Catalunya trotskista, tampoc la compro. Trobo que és molt bo que algú amb una veu pública com tu tingui clar que la política es fa amb el cap i no amb el cor, i que aquest pais necessita reformar, ja no sols el sistema polític, si no més bé el sistema mental de molts dels seus habitants, com aquells de “yo vengo a firmar contra Cataluña” o els de “adopta un nen extremeny”.
Amb tot, i coincidint sovint amb tu sempre i quan no parles d’economia - serà que tu ets liberal, jo socialista -, no m’afegiria al projecte que impulsessis, però defensaria a mort el dret i idoneïtat de fer-ho.
Salut i ànims!
3 Noviembre 2009 | 22:34
Los ricos también van a la “sombra”
El juez Garzón, que no entiende de arrepentimientos ni remordimientos, y que le gusta enseñar toga, suele ser brazo ejecutor implacable y “figura” perseguidora en el camino de alcanzar al culpable que merece castigo. Un tanto mediático, eso sí. Más cerca que lejos de su Eros más profundo. Ha mandado al “hotel las rejas”, a los corruptos ya tan citados en estos últimos días. Encaminados a reparar el daño hecho detrás de unos callados muros, camino de un empedrado, donde su andar pudiera ser senda del arrepentido.
Ahora, una nueva oportunidad se abre ante ellos; la reinserción. Los demás reclusos, sabiendo de tan ilustres nuevos inquilinos, con tanto revuelo y turbación de movimientos, andan un poco preocupados, sabiendo que cada reo tiene su propia historia que contar. Pero tomando sus precauciones al grito de:
- ¡Cuidado con las carteras!, que vienen los “corruptos”.
- ¡Oiga, sin faltar! Nosotros somos como la gente, normales.
Los espigones tienen un faro y la codicia acaba chocando contra los riscos afilados de la roca. Se están abriendo precedentes en la justicia, anulando el tópico de que sólo van a prisión los desgraciados, los toxicómanos y los desorientados. Y es de justa medida, que el que cometa delito punible, aprovechándose de su posición y el desempeño de su cargo, acabe siendo prendido, juzgado y condenado. Para que pague lo que debe, con el castigo que se merece, anulando las mentiras por haberlas rehuido la primera vez. Con privación de su dominio y señorío, purgando sus fechorías, y recibiendo el castigo de dejarlos sin ver el aire que viciado respiraban.
Ya no valen excusas ni dispensas estériles para eludir a la justicia, que es unidad de medida del sistema. El juez Garzón, puede ser valiente o inconsciente, pero demuestra no temer a nada, cosa que para ser juez ayuda y refuerza, a una justicia a veces perfumada con muchos miedos comunes.
Lúdica puede ser su estancia en prisión, pudiendo colaborar en diversas actividades, tales como: “El coro de la cárcel”, o dar tranquilos paseos por el patio con las manos en los bolsillos y la mirada perdida, o jugar al ping-pong embutidos en un sencillo y discreto chándal. Dispondrán de su propio “chabolo”, donde podrán colgar posters de chicas en top-les y demás santerías que les protejan.
Tendrán derechos a vis a vis, por si quisieran darse un leve placer de inocente hedonismo. El resto de los presos, deben de estar intranquilos y agitados por tan ilustres nuevos compañeros, alborotados y alterados, esperando que no les quiten lo poco que tienen. Porque de casta la viene al galgo, y suele pensar el ladrón que todos son de su condición. Desde que Mario Conde fue a la cárcel, en este país cayeron algunos estigmas, y la mala fama que suele envolver a la justicia, que parecía sólo alcanzar a los pobres y a los marginados excluidos. Ya no hay balcones para unos pocos, sino celdas para todos.
Detrás de uno fríos barrotes, probablemente los días pasen poco a poco. Se vea la vida en blanco y negro, acromáticamente y llena de elementos grisáceos, donde la espera les puede volver ansiosos. Reflexionando por haber errado en el camino de la corrupción política, que se nutre de sí misma con argumentos de poco calado. Podrán tararear canciones de los Chichos: “A chorrar me dedicaba yo…”, o cualquier trozo de dramática zarzuela. Eso, va a gustos y a agrados de cada uno, y no tiene más importancia que la de estrechar lazos con el resto de confinados.
Huye hombre huye, de los miedos del jardín de tus pecados. Afronta tu exculpación y penitencia con privación de tu libertad. Afuera, los pájaros seguirán el canto en sinuoso silencio. Y cuando un día, seas libre como el aire, derribando muros con la imaginación, con el ansia esperarás que abran las rejas selladas. La lágrima que cae de tu mejilla no te exculpa de tu pena, y no borrará las pruebas con las que al pueblo engañaste. Un no me olvides de libertad susurrará en tu conciencia confundida, porque el día de mañana, cuando salgas a la calle, la sombra de la moral que traicionaste no sea igual que la de ayer, cuando te aprovechaste de la bondad de tu pueblo a la penumbra del sistema.
Sergio Farras (escritor tremendista)