Montse Nebrera | Blog de Montserrat Nebrera » 2009

Catalunya, la segona transició

25-11-2009 | 17:37 | 170 Comentaris

x

Enviar
Nom | Nombre:
Email:
Destinatari:
Email:

Enviar

Hola. Tal vez buena parte de quienes visitáis este blog ya sepáis que el día 1 de diciembre tenemos una cita en el Hotel Majestic de Barcelona, a las 7 de la tarde. Le hemos puesto título: Catalunya, la segona transició. Más claro, el agua. Y tampoco puedo deciros más alto que allí caben cuantas personas crean que serán capaces de dar un poco de sí mismas para construir algo mejor de lo que han vivido, algo mejor de lo que heredaron. ¿Venís? No será fácil nada, pero nadie podrá decirnos nunca que no lo intentamos con todas nuestras fuerzas, con la mejor de las intenciones y con la sincera disposición de espíritu que ha de caracterizar siempre una transición. Yo estaré allí y os estaré esperando.

Compártelo

Estació Central

20-11-2009 | 14:00 | 39 Comentaris

x

Enviar
Nom | Nombre:
Email:
Destinatari:
Email:

Enviar

Us penjo l’entrevista que em va fer l’Ainhoa Sorrosal el passat dimecres 18 de Novembre, al programa Estació Central de Televisió L’Hospitalet.

Moltes gràcies a l’Ainhoa i a tot el seu equip per la seva amabilitat i professionalitat: [Veure vídeo].

Compártelo

Matar a un ruiseñor

11-11-2009 | 10:41 | 119 Comentaris

x

Enviar
Nom | Nombre:
Email:
Destinatari:
Email:

Enviar

[Os añado el artículo que se publicó el pasado domingo 8 de Noviembre en la edición impresa de El Periódico]

La dimensión revolucionaria de Picasso acabó el día en que la sociedad bienestante empezó a considerarlo un genio. De igual modo, el enojo que va calando entre gente de la más diversa condición por el triste, arbitrario y aprovechado papel de los partidos políticos, corre el peligro de acabar sepultado en la nueva perorata de quienes anteayer no sólo no se planteaban la cuestión, sino que directamente quemaban en la pira (o expulsaban de sus filas) a quienes osaban mentar el anatema. El anatema es, por supuesto, la denuncia de la corrosión interna que padecen los partidos después de décadas de permanecer a la intemperie, por su pertinaz deseo de quedar al margen del Estado de Derecho, por su voluntad manifiesta de violar el mandato constitucional de respetar internamente esa democracia a la que dicen servir, pero cuya libertad han ahogado en su seno hasta decir basta. Pretenderán desgastar, a fuerza de mentarla, la reclamación de que la política se regenere. Pretenderán matar al ruiseñor.

Pero es que no hay arrestos; no hay coraje de democracia en los partidos. Ser demócrata es un enorme riesgo: riesgo de tener que aceptar lo inaceptable; riesgo de asumir que otro distinto de uno lo releve en el mando; riesgo de que quienes le dieron a uno la confianza dejen de otorgársela e incluso lo denigren; y sobre todo es un enorme esfuerzo para quienes se creen superiores, de aceptar que cada voto cuenta igual, formado o no el criterio de quien lo emite, ignorante o no el votante de las virtudes de los que elige. La democracia entraña riesgos y los partidos que dicen luchar por ella no quieren correr riesgos, porque su objetivo no es, y tal vez no fue nunca (aunque mirando atrás recuerdo individuos concretos que me infunden un respeto profundo) el crecimiento de las personas o su bien común. El objetivo es sólo el objetivo de quienes los dirigen; y quienes los dirigen lo hacen con el único objetivo de seguir.

Pero como el clamor ya ha llegado, y los partidos están trufados de personas que han de sobrevivir, harán con el clamor como con Picasso aquellos otros: decir que el sueño siempre fue suyo y que ahora harán de él pujante realidad, que no hace falta que nada ni nadie lo solvente, que son ellos los magos, la varita, el gorro en punta, el completo disfraz. Todo lo que haga falta en este global y conjuntado acto de contrición: “seremos democráticos, prometido, de esta vez no pasa, os dejaremos votarnos libremente, listas abiertas, por supuesto, ¿y qué más? También seremos transparentes en dinero, si queréis la cabeza de algún tipo os la daremos, y si tenemos que ser menos sesgados (menos d’Hondt) y darle algún escaño más a Izquierda Unida, ¿por qué no?”

Todo esto nos dirá esta pandilla de increíbles. De increíbles, sí, porque si volviésemos a creerlos, la culpa sería sólo nuestra. De nosotros depende que se puedan barrer todas las caras que han participado en esa esperpéntica (y para algunos lucrativa) ceremonia de la (nuestra) confusión.<-->

Compártelo

Un partit no és una empresa

09-11-2009 | 17:55 | 13 Comentaris

x

Enviar
Nom | Nombre:
Email:
Destinatari:
Email:

Enviar

[Us penjo l'article que m'han publicat avui dilluns dia 9 de Novembre, a l'Avui]

Tinc un amic que té un centre especial de treball (CET), una d’aquestes empreses en què principalment treballen persones amb algun tipus de discapacitat. Fa un any n’eren uns vint. Ara en queda una quarta part. N’han hagut de fer fora la majoria, tots ells pateixen endarreriments en el pagament dels sous, i el Joan i la seva dona, els empresaris d’aquest CET, s’han cruspit a hores d’ara tots els estalvis que com qualsevol autònom havien guardat per si arribava el que en altres és l’atur. Res d’extraordinari, potser sí que ho és que no han caigut en el desànim, sols per això se n’haurien de sortir.

El Joan dirigeix la seva empresa, pateix la crisi, quan aquesta arriba, com ha de patir les conseqüències de determinacions preses de forma inadequada, com trobarà el guany si el guany es produeix, perquè n’és l’amo per a tot el bo i el dolent que hi pugui succeir. Sens dubte entre el bo es trobarà poder recuperar la seva gent.

Un cop, fa temps, el president d’un partit polític em va dir que un partit no és una empresa. Jo vaig pensar que per què no ho havia de ser, que el president d’una formació política hauria de ser com el gerent d’una organització qualsevol: té llibertat per prendre les decisions sobre el personal i les seves funcions, fins i tot pot arribar a dir, com fa poc va fer un d’ells (ho fan tots, de fet) “jo faig les llistes” (es referia òbviament a les de càrrecs electes). El president mana sobre l’organització, si s’entén l’empresari com el que mana, però és evident que aquesta dimensió de la política té molt més calat que un simple determinar qui és el que porta la vareta màgica que dóna i treu càrrecs, que dóna i treu, per tant, la possibilitat que un munt de gent pugui continuar pagant la seva hipoteca.

Un partit polític és una organització privada que aconsegueix ficar-se en l’Estat i posar un dels seus com a president del govern, o com a diputat, o com a alcalde. Per tant, qui la presideix determina qui són els representants de les persones, gràcies a la seva elecció en una votació. Normalment qui mana al partit és el candidat al principal lloc de la institució de què es tracti. Per tant, quan és elegit, passa de ser el cap d’un club privat a servidor de tots nosaltres. I en aquesta segona activitat és evident que el president d’un partit no és el president d’una empresa. I que presidir el partit, per més que mani, si mana, no li dóna dret a pensar que també és el que mana sobre la comunitat en la qual ha estat elegit: el president del govern, el diputat, l’alcalde, totes les institucions públiques són servidors, no caps, són els que han d’obeir, i les seves ordres no són més que les ordres que els hem encomanat que donin. Quan perden de vista aquesta condició comencen a creure’s gerents d’empresa. Però no ho són.

Però a més de tot això hi ha una altra raó per pensar que un partit no és una empresa. En una empresa el compte de resultats determina la continuïtat de l’empresa, i si és complexa i la propietat ha delegat funcions en un gerent, també posa en perill que aquest gerent continuï al capdavant: mentir sobre les expectatives, no complir amb els compromisos, estafar els accionistes, burlar les regles de la lleial competència, violentar el codi ètic de l’empresa han fet fora més d’un brillant empresari, gerent, director de secció. En política tot això sembla que és igual, al contrari, de vegades pot ser fins i tot un factor positiu. Els que fan aquest tipus de política s’escuden en el fet que hi ha tribunals de justícia per als delictes, i les eleccions per fer-los fora del govern. Però la justícia arriba tard, i les eleccions l’única cosa que poden fer és bescanviar els cromets: ara tu al govern, ara jo a l’oposició, la propera ja li donarem un tomb…

A la fi, tot recordant la meva conversa amb el que va ser el meu president en un partit polític, haig de reconèixer que tenia raó: la política no és com una empresa. Esclar que no, hauria estat com insultar l’empresa, almenys empreses com la del meu amic Joan.

Compártelo