Els drets sĂ es negocien!!!
Imprimir | EnviarLlegeixo amb perplexitat aquests dies a la premsa un article del President del Parlament Europeu, (Els drets no es negocien), on afirma que es pot aconseguir més seguretat sense sacrificar la llibertat. Vull creure que no és cinisme el que anima tant la tesi de fons com les seves errònies pressuposicions, potencialment intoxicants del discurs que serà sense dubte el més important d’aquest segle, però les alternatives no són gaire alentadores: o sap que el que diu no és cert, però creu que no es pot dir, o no ho sap i aleshores la institució que presideix no és capaç de fer la necessà ria reflexió sobre els “macroproblemes”.
L’argumentaciĂł Ă©s tambĂ© la del President del Govern espanyol quan afirma que Europa ha d’afrontar l’exponencialment creixent demanda de seguretat dels seus habitants, preocupaciĂł prioritĂ ria ja hores d’ara en qualsevol enquesta d’opiniĂł, i a mĂ©s implicada en altres, sense cap cessiĂł en els drets que han estat conquerits en l’Estat democrĂ tic. Si acceptem que la seguretat Ă©s un valor a l’alça, Ă©s obvi que el binomi llibertat-seguretat condicionarĂ la governabilitat durant el segle XXI, i si tenim en compte que la comunitat polĂtica ha vist expandides les seves coordenades, no es podran resoldre els problemes que plantegi en els parĂ metres d’una de les seves microcèl·lules, com Ă©s el cas d’Europa. Per tant, i amb independència de qui hagi de ser el laboratori d’idees a partir d’ara (el dubte de si serem o no el balneari del mĂłn tambĂ© l’hem fabricat des d’aquĂ), la reflexiĂł s’haurĂ de fer en connexiĂł amb l’estratègia global. Sabem des de Cèsar que, dividits, enfortim l’enemic, i l’enemic, en el cas que ens ocupa, Ă©s tot aquell que causa la inseguretat que rebutgem.
Però ni la sintonia necessĂ ria en les polĂtiques de seguretat Ă©s l’aliança de civilitzacions, ni qualsevol demanda ciutadana ha de ser atesa de forma automĂ tica i irreflexiva, totes dues coses s’han de dir. La dita aliança Ă©s una contradicciĂł en els termes (com Ă©s redundant parlar de “xoc”) i certes reivindicacions dels governats poden ser tambĂ© inconsistents Fa uns dies s’estavellava una avioneta en una localitat propera a Barcelona i tot seguit els seus habitants reclamaven davant l’Ajuntament… seguretat. No Ă©s possible garantir certs nivells de seguretat (ni tan sols crec que es pugui demanar de l’Estat que gratacels o dics no caiguin per l’efecte d’atemptats o huracans..), i aquest tipus de reivindicaciĂł Ă©s producte de la consideraciĂł de l’Estat com un pare (una mare, millor dit) els quals fills saben que qualsevol contingència els hi serĂ resolta. Però a l’Estat li creixen els nans al cap quan les causes de la inseguretat escapen de les seves fronteres, o mĂ©s encara, de les possibilitats de joc de la seva formulaciĂł actual: l’Estat de Dret. La principal conquesta d’Occident no han estat els drets, reconeguts a la major part de les seves Constitucions. De drets s’han omplert la boca tots el règims polĂtics del mĂłn, però Ă©s la seguretat jurĂdica i la garantia de què es poden reclamar davant d’instĂ ncies que actuen sotmeses al principi de legalitat el que canvia el panorama de forma radical. A partir d’aleshores, la caracterĂstica del sistema Ă©s justament la negociaciĂł. AlgĂş podria respondre’m que un cop “negociat” un dret, ja no existeix marxa enrera, però Ă©s tot el contrari: successius reconeixements de drets suposen la reconsideraciĂł dels ja formulats, de fet, en això consisteix la ponderaciĂł que enfronta binomis com honor i llibertat d’expressiĂł, dret a no declarar-se culpable i seguretat vial, o vida i llibertat de consciència. La glòria i la misèria d’aquesta forma d’Estat Ă©s justament la negociaciĂł constant dels seus drets: glòria perquè se sap fal·lible, misèria perquè condueix inequĂvocament al relativisme moral.
Potser els drets sĂłn inalienables (tambĂ© en podrĂem parlar) però sĂłn recurrentement objecte de negociaciĂł. Afirmar altre cosa ens conduiria a una defensa del iusnaturalisme que, m’ensumo, no es troba entre les pretensions del(s) President(s). I no Ă©s element de corroboraciĂł de la falsa tesi que cal que l’exercici de la força sigui sempre proporcionat, perquè Ă©s justament el pressupost de la tesi vertadera: que les forces i cossos de seguretat tenen la funciĂł de garantir els drets, però la missiĂł de l’ús ponderat (negociat) de la força. La ponderaciĂł Ă©s la negociaciĂł, i ha significat la cessiĂł parcial de la nostra intimitat i la inversiĂł en la presumpciĂł d’innocència davant avenços cientĂfics com les proves d’ADN. I si algĂş pregunta si el que dic pot arribar a justificar Guantánamo, la resposta Ă©s senzilla: en certes parts del mĂłn, on ara estem disposats a donar lliçons de democrĂ cia segles desprĂ©s de la crònica que Tocqueville va fer en tornant, els nivells de por han donat aquell resultat, perquè la demanda de seguretat Ă©s directament proporcional a la basarda. A Bowling for Colombine, Moore criticava l’AssociaciĂł del rifle, però el que es dedueix del documental Ă©s que part de la societat dels Estats Units tĂ© por, una por a la que contribueixen uns mitjans de comunicaciĂł alarmistes, als que la diferència de talant respecte dels veĂŻns canadencs ens induiria a responsabilitzar… però no crec que sigui tan senzill. En tot cas, el culpable no Ă©s el que tĂ© por.
Els ciutadans dels Estats Units venien d’Europa, i ja han demostrat que faran el que calgui per no tenir por. Crec que el President europarlamentari no volia dir que els drets no es negocien, ans que no se n’hauria de negociar. És probable que major quotes de seguretat no signifiquin menys por i que, per tant, en certs contexts, cedir en l’abast dels drets, tot i generant mĂ©s seguretat, no canviĂŻ gaire les coses. TornarĂem a parlar del nen que ho vol tot, i mĂ©s, si mĂ©s li donen, sense parar-se a pensar que el que demana tĂ© un preu, fins i tot en diners. Però aquest Ă©s un altre conte.
