Els fets
Imprimir | EnviarSerrat canta que la veritat no Ă©s trista o alegre, simplement no tĂ© remei. Si per a alguns era millor que l’Estatut no fos aprovat en referèndum, això no legitimava confondre el desig amb la realitat, assumida sols en privat o tambĂ© en pĂşblic, de que el text s’aprovaria. I aixĂ ha estat. Ara cal fer dues coses: una valoraciĂł interpretativa de les dades, que sempre resultarĂ qĂĽestionable, i un gest polĂtic inequĂvoc envers l’Estatut.
La valoraciĂł, a meu parer, s’ha de referir d’una banda a la participaciĂł ciutadana en la consulta i d’una altra als resultats quantitatius. Però ambdues coses van lligades i s’han de fer amb la reserva de que la resposta a un referèndum tĂ© sempre un carĂ cter transversal. Aventurar qui ha votat sĂ o no entre els simpatitzants d’un o altre partit Ă©s arriscat, sobre tot desprĂ©s que molts lĂders es llencessin mĂştuament en cara que els dels altres estaven dividits. Tanmateix, si quelcom ha deixat clar la consulta, Ă©s que la participaciĂł en els territoris PSC-PSOE ha estat inferior a la mitjana, i que per tant, l’Estatut ha estat “salvat” per CiU (i/o per les faccions d’ERC i PPC que li siguin mĂ©s properes per l’esquerra i per la dreta) Des d’una altra perspectiva i malgrat tot, la figura de Maragall quedarĂ lligada per sempre a la reforma.Com en el cas dels Jocs OlĂmpics, rebrĂ la glòria treballada per altres. Però no sĂ© si Ă©s glòria la reforma, i no sĂ© si l’associaciĂł de persona i text significa necessĂ riament un govern d’esquerres en les properes eleccions.
Però el mĂ©s important ara Ă©s altra cosa. Durant la campanya hem vist com l’Estatut no era considerat un producte de qualitat ni tan sols pels polĂtics que defensaven el sĂ. Però no trobem en ell cap cosa directament indigna, si obviem la seva voluntat constitucionalitzant (bilateralitat, trets identitaris, drets històrics, l’abast dels drets), que sense dubte serĂ matisada pel Tribunal Constitucional . DependrĂ de nosaltres, els catalans, que la seva aplicaciĂł sigui la mĂ©s adient per a la reconstrucciĂł de la fractura social que s’ha provocat a Catalunya i amb Espanya al llarg d’aquest casi tres anys i amb el concurs de tots els partits polĂtics en una mesura o altra. Amb un govern a Madrid que ha dit que serĂ generĂłs en la part que li toca d’aquesta aplicaciĂł (que no Ă©s poca), el partit que governi a Catalunya tindrĂ l’obligaciĂł moral de convèncer dia a dia els ciutadans que no hem perdut una oportunitat històrica de fer les coses pel seu ordre natural (reforma constitucional, reforma estatutĂ ria)
Mentre ho fan i per desprĂ©s, sigui quin sigui el color del govern, el moment de les crĂtiques a l’Estatut s’ha acabat. DesgraciĂ dament o afortunada, segons qui miri, però el fet Ă©s que s’ha acabat. Un cop aprovat, el text Ă©s, com diu la ConstituciĂł, la norma institucional bĂ sica de Catalunya. Hi haurem de conviure durant molts anys (molts mĂ©s dels que hem trigat en parir aquesta reforma) i cal l’ajut de tothom. Fins i tot dels que pensĂ vem que aquest viatge era injustificable i ha estat inĂştil. En això consisteix la major alçada moral de la democrĂ cia, en acceptar els fets.
