Entre Fraga i el CAC
Imprimir | EnviarLa Llei de premsa de 1962, coneguda com a “Llei Fraga” reconeixia en el seu primer article la llibertat informativa i la negava en el segon per als supòsits en què pogués afectar l’ordre públic. Aquest concepte, diferenciat ara del de seguretat ciutadana, perviu a la Constitució, però ja no pot limitat el dret a informar i ser informat que es reconeix a qualsevol ciutadà espanyol. L’article 20 de la Constitució diu que no es podrà acordar el segrest dels mitjans de comunicació més que per resolució judicial, tret del cas de que es declari un estat d’excepció o de setge, es suspengui la vigència de la Constitució, i, per tant, sigui acordable el segrest per autoritats governatives.. O sigui, que el CAC, que com a mesura cautelar podrà castigar a emetre en negre una televisió, és, d’acord amb la nova legislació catalana de l’audiovisual que l’ha de regular, algo semblant a la institucionalització d’un estat excepcional. Algú em podria dir que aquesta institució, que sols amb ingenuïtat consideraríem exempta de forts condicionaments polítics, veu sotmesa la seva activitat al control judicial posterior. Però tampoc em negarà ningú que no és això el que diu el text constitucional: l’ordre dels factors en aquest cas, altera clarament el producte. Intentaré explicar-ho.
Potser el problema és que ho diu la Constitució, però fóra bo per una vegada intentar evitar un automatisme: qualsevol cosa que es diu a la Constitució no és per això perjudicial per a Catalunya, per exemple, defensar l’article 20 de la Constitució significa defensar el dret a l’autorregulació que ha estat la principal eina de materialització del pluralisme polític dels Estats democràtics, més encara en un país com el nostre, sotmès continuament als “salvadors de la pàtria” (de totes les pàtries) que ara, amb una actuació d’il·lustrats despòtics, tindrien la legitimitat per decidir què es neutral, què és plural, o quanta objectivitat té una informació incorporada en un mitjà de comunicació. Tot i arriscant que la veritat es malmeti, la Constitució aposta per la veracitat com a principi d’actuació dels periodistes, el que vol dir que de la notícia, a més de que realment ho sigui, sols es podria exigir que hagués estat diligentment contrastada pel periodista, és a dir, per exemple, que no es permeti dir en un programa de televisió, davant un autoqualificat de periodista, que un dels assistents al programa va tenir una experiència d’abducció extraterrestre. Però està clar que al CAC li preocupen altres coses.
Des d’aquesta perspectiva, de mínims però realista, no hi altra opció que apostar decididament per inculcar, també en aquesta professió, potser més que en cap altre justament per tractar amb material tan sensible, una deontologia que asseguri la indagació responsable de la veritat, no la veritat en sí. I no perquè la veritat no existeixi, ans per la dificultat de determinar on és.. En un món en el que ha existit debat sobre si una formació política il·legalitzada pot o no continuar realitzant les seves activitats, ¿un organisme polític-administratiu ha de tenir legitimitat per dir si algú ha faltat a la veritat, si algú ha posat en qüestió l’statu quo del sistema? La necessitat de que existeixi el CAC és innegable i bona prova de certa capacitat catalana de preveure els problemes amb anticipació és que la institució es comenci a generalitzar a la resta d’Espanya, imitant els que a altres Estats ja és una tradició. Però no a tot arreu existeix, cada país és una singularitat des del punt de vista dels mitjans de comunicació, i l’abast de les seves funcions depèn també de la concepció que en cada lloc es tingui de dretes tan enfrontats com la intimitat, l’honor o la consciència. He mirat sempre amb un cert recel el món periodístic, potser perquè intuïa el que amb tot aquest enrenou causat per la Llei de l’audiovisual es fa palès: la classe política no és res sense la mediàtica, i a l’inrevés. Ara bé, malgrat les reticències i sempre apel·lant a l’ètica que hauria d’envoltar la seva acció, avui escric a favor de la llibertat de premsa en el sentit més ample. Ningú que no sigui un jutge pot segrestar un mitjà de comunicació, ho diu clarament l’art. 20,5 de la Constitució, i no hi haurà cap periodista que no entengui que aquest article, sigui quina sigui la concepció que pugui tenir de la judicatura, consagra la seva llibertat personal; si no en té perquè serveix senyor obscurs o clars (els més clars són sempre els diners) és un problema seu, però la llibertat jurídica la té. ¿Callaran ara els que, més enllà de titulars d’un dret individual, són considerats per la Constitució com els agents fonamentals d’una opinió pública lliure, quan l’exasperació dels polítics davant les bajanades (o ganivets encertats) d’alguns col·legues en la professió remetin la situació a l’edat de pedra? Vull dir, a la edat de Fraga?
18 Junio 2008 | 16:10
Solo quería comentar, que siendo el castellano y el catalán lenguas cooficiales en Cataluña, al menos, todos los comunicados, opiniones y artículos del PP deberían estar en ambos idiomas… como no hablo catalán no puedo leer su opinión… solo eso, muchas gracias.
19 Junio 2008 | 0:36
Roberto, tal vez este artículo apareciese en un medio escrito en catalán. Por no decir que la imposición de una lengua en artículos de opinión no dejan de ser otra forma de censura, exactamente igual que los que los populares detestamos en nuestros rivales nacionalistas.
Yo tampoco hablo el catalán pero haciendo un esfuerzo un catalán tan fácil como el de este texto te permite entender el artículo.
Un saludo