La fi dels mites
Imprimir | EnviarÉs avui una qĂĽestiĂł pacĂfica que entre el “tot canvia” d’Heraclit i el “res canvia” de Parmènid, que havien causat perplexitat en les primeres aproximacions als texts (ben pocs, per cert) d’aquests dos autors de l’època presocrĂ tica, no havia mĂ©s que una contradicciĂł aparent. En aquell moment històric en què es produeix el pas que va ser un encert anomenar “del mite al logos”, ja es palesava que la gran distĂ ncia entre els filòsofs no es troba tant en el que diuen (l’argument, com en literatura, casi sempre Ă©s el mateix) com en la perspectiva adoptada. En el cas que he posat d’exemple la constataciĂł essencial Ă©s que res roman excepte el permanent canvi, i si no, com ens recomanarien des d’altres filosofies mĂ©s llunyanes, contempleu un riu, sempre riu, mai el mateix riu.
No voldria avorrir el lector, però la introducciĂł em semblava necessĂ ria per arribar a la suposada polèmica, present aquests dies a la premsa, entre evolucionistes i creacionistes i a les instrumentacions polĂtiques que d’una i altra posiciĂł se’n fan. De com es pot manipular la ciència per construir la veritat mĂ©s convenient ja fa temps que Popper ens va prevenir, tot i que ell mateix caiguĂ©s en el parany d’interpretar el PlatĂł mĂtic a la llum dels nostres temps, mĂ©s vinculats al discurs racional. Pel que fa a la teoria de l’evoluciĂł, que el propi Darwin, poc abans de morir, va reconèixer no contrastada i, mĂ©s encara, difĂcilment contrastable, i que fins i tot l’eximi JosĂ© MarĂa Valverde confonia amb el laplacisme per a la meva exasperaciĂł d’agosarada i impertinent alumna, durant segles el VaticĂ va negar la seva validesa. TambĂ© ho va fer amb Galileu. La grandesa de la teologia catòlica, grandesa no assolida en certes confessions modernes, però present des del principi en la major part de les religions ancestrals, Ă©s haver estat capaç d’entendre que la ciència no nega ni pot negar la cosmogonia, i que totes elles convergeixen en una sola, la que aquella ciència va mica en mica descobrint. Si algĂş no entĂ©n la idea o simplement la nega, pot recĂłrrer al magistral llibre La partĂcula divina, del premi nobel de FĂsica, LeĂłn Lederman. Una alternativa Ă©s provar de sentir el batec del mĂłn en els propis polsos, com podrien fer Borges, o Pessoa. A alguns recalcitrants defensors d’una malentesa BĂblia i d’un mĂ©s literari que cientĂfic L’origen de les espècies, tambĂ© els hi recomano.
Contradiccions erigides en benefici Ăşnic del soroll, com les que s’arrosseguen entorn de les idees de progrĂ©s, d’igualtat o de democrĂ cia. Ni tota evoluciĂł Ă©s progrĂ©s, ni el progrĂ©s es construeix sense un retorn que ni la pròpia teoria del big bang pot eludir. Ni tots som iguals, ni molt probablement ens agradaria ser-ho, perquè a cada moment sobrevivim grĂ cies a la nostra capacitat de discriminar algorĂtimicament l’elecciĂł (racional, afegeixen alguns), el que fa de la igualtat l’excepciĂł i no la regla. I, per sobre de totes, ni a qualsevol decisiĂł es pot aplicar el principi democrĂ tic, ni el resultat de la seva aplicaciĂł garanteix el bĂ© comĂş, que en principi, hauria de ser la seva justificaciĂł, mĂ©s encara quan l’exercici de la democrĂ cia requereix ad infinitum la determinaciĂł de les regles per al seu establiment. En aquests suposats enfrontaments, es troben les excuses per fer miques idees o persones que sols de manera col·lateral hi tenen a veure: violència de gènere, laicisme, irresponsabilitat fiscal, discriminaciĂł positiva, multiculturalitat o la qĂĽestiĂł civilitzatòria (per no parlar ni de “xoc” ni d’”aliança”) no sĂłn mĂ©s que exemples de polèmiques obertes en la comunitat en benefici quasi exclusiu dels seus dirigents i dels aspirants a ser-ho, mentre l’homo videns contempla, altre cop i sense adonar-se’n, els lĂmits del sistema. La reforma estatutĂ ria en curs a Catalunya n’és malauradament un exemple mĂ©s.
La mĂ©s absurda de les discussions en què veig enfarinats intel·lectuals de tota mena, però, es la de la decadència d’Occident. Des de la Grècia dels autors que citava mĂ©s amunt, de tant en tant Occident (o l’occident d’Occident) s’ha plantejat la seva decadència. Parlen de decadència en un mĂłn globalitzat i inhumĂ els que en full apart demanen la constituciĂł d’un Estat propi per a eventuals nacions que no el tenen i al què suposadament tindrien dret. Però si Ă©s l’Estat la mare de tot allò del que reneguen! De l’individualisme (que ha donat el millor i el pitjor del nostre mĂłn), de la llibertat relativa (que ha generat, com no, la confusiĂł d’idees, i ha permès que Maquiavel es malentengui), de la manca de responsabilitat per tot allò que s’exigeix que l’Estat ens procuri. De la força exercida mitjançant persones sobre persones anòmiques. De les normes que marquen les escales de valors dels que tenen el poder i que sense dubte ajuden a que continuĂŻn tenint-lo. En la mĂ©s tendra ingenuĂŻtat (espero) reclamen una estructura marcida des d’on fer una revoluciĂł triomfant de l’esperit, quan la Ăşnica revoluciĂł necessĂ ria no es pot fer mai des de fora, ni mirant a fora, ni tan sols per a les rodalies de la persona… De quina manera s’ha imposat el llenguatge de la correcciĂł polĂtica que quasi bĂ© no goso dir “home” en comptes de “persona”, quan conec l’arrel etimològica inequĂvoca i el tresor immens de la paraula avui titllada de masclisme…
Discussions arrelades en oposicions banals, ignorà ncia profunda dels temes que són objecte de debat i por de dir les coses pel seu nom han conformat el pensament únic, no ara, des de sempre. I com sempre, és responsabilitat del que ho percep denunciar-ho. Aixà doncs, he decidit no tornar a utilitzar el llenguatge dels altres i no demanar perdó per creure que tot està ja dit, com en literatura, i que sols em manca la forma per clamar-ho en aquest temps que ja no pot parlar en l’à uria clau del mite. No hi ha hagut mai res que no costi. Tant més demanis, subjecte lector, tant més hauràs de donar, tu o les generacions futures. La decadència d’Occident, si fos veritat d’una vegada, no seria més que l’inici d’un esplendor paral·lel d’alguna altra part d’aquest punt de l’univers en el que arrela la nostra consciència. Grècia per Roma, Roma pel Sacre Imperi, aquest per l’Estat. Es succeeixen formes que ens permeten continuar parlant d’enfrontaments i dualitats inexistents. No som capaços de pensar-ne una altra? Aleshores, callem un instant, perquè crec que en comptes del nostre soroll potser se sent de nou el riu. Que riu.
