La prova del 9 era el 12
Imprimir | EnviarA primera vista no resulta sorprenent. Com altres anys, els partits nacionalistes catalans i un dels que tambĂ© porten Catalunya al nom han decidit no rendir honors a les Forces Armades, com tradicionalment es fa el dia 12 d’octubre, ara conegut com a “Dia de la festa nacional”. Evidentment això es pot “vendre” en moltes claus polĂtiques però un professional del ram (de la polĂtica, vull dir) n’ha de tenir presents fins i tot aquelles que poden contradir el seu discurs oficial.
Estem vivint un estrany moment pel que fa referència a la concepciĂł de l’Estat, i en la pressa de posiciĂł de cadascĂş es defineix no sols l’estratègia electoral, ans tambĂ© l’à nima dels governants: la demanda de Maragall de què es comprengui un federalisme que permeti integrar la naciĂł catalana reclamada en una espanyola compartida Ă©s conseqĂĽent amb el fet d’haver assegurat des del principi la seva presència en els actes celebrats. La defensa de la integritat del territori estatal la tenen els exèrcits i defensa Ă©s una competència que afortunadament la ponència de reforma estatutĂ ria va deixar de reivindicar molt d’hora. Per tant, qualsevol partit que no reclami la independència per a Catalunya hauria de manifestar el seu patriotisme constitucional, just en aquest moment en què es reclama de la resta d’Espanya comprensiĂł per la singularitat històrica i social que puguem tenim els catalans. Singulars, però espanyols, de manera que sigui fĂ cil contrargumentar el rosari d’imprecacions que sobre la deslleialtat han anat desgranant els mĂ©s recalcitrants “talibans” del PP i el PSOE en els darrers temps. Que els somriures i la crida a la serenor que acompanyaren a les Corts la proposta d’Estatut sigui refrendada per una actitud conciliadora de tota la classe polĂtica catalana envers el sĂmbols d’una unitat estatal que a qualsevol altre paĂs del mĂłn occidental, per mĂ©s descentralitzat que sigui, resulta inqĂĽestionable.
He dit en alguna ocasiĂł que negar-se a acceptar la proposta de reforma estatutĂ ria haguĂ©s estat consistent per a CiU, perquè el que s’ha aprovat no ha estat, ni molt menys, un text de mĂ xims, capaç de perdurar una generaciĂł, com ho ha fet el primer. TambĂ© he escrit que malgrat les crĂtiques (unes per haver-se quedat a negociar fins al final, altres perquè finalment va dir que no a la proposta) el PPC ha estat coherent amb la palesa contradicciĂł del text amb la ConstituciĂł. Ara, en canvi, negar-se a acudir als actes del 12 d’octubre sols tĂ© sentit per a ERC (tot i la seva frivolitat d’aprovar un Estatut “sols per una estona”), perquè la resta dels partits catalans no poden demanar comprensiĂł d’Espanya quan, representada aquesta com a unitat en poques institucions, sĂłn ignorades a la primera oportunitat. Crec que hi ha moments que sĂłn la prova de foc de l’altruisme polĂtic, de la grandesa de mires de les formacions que diuen trepitjar moquetes de palaus revestits de simbologia democrĂ tica per fer un servei a la ciutadania, de la capacitat dels seus dirigents d’aixecar un vol cada vegada mĂ©s semblant al de les gallines. Desitjo que em permetin oblidar aquella simpĂ tica compassiĂł de Pedro Ruiz pels micos pel fet de tenir en comĂş amb els humans el 99 per cent de la seva filiaciĂł genètica…
S’argumentarĂ potser que les forces armades sĂłn, a mĂ©s referent de la unitat de la pĂ tria, sĂmbol rebutjable de força, exercida fins i tot sobre les llibertats de Catalunya, execrable instrument del colonialisme. Pel que fa al moment present, aquest Ă©s el discurs dels que s’amaguen sota la excusa de que si fos un altre el dia, potser s’afegirien a la festa nacional. Però Ă©s evident que aquesta postura carrinclona, comprensible en qui ha viscut un exèrcit modelat contra el poble i sobre la centralitat de l’ordre pĂşblic, no pot continuar essent sostinguda en l’Europa del segle XXI, quan la vergonya d’Occident ha estat justament no intervenir amb les armes per evitar genocidis atroços, violacions sistemĂ tiques de la dignitat humana, que ressonen sense treva en les nostres oĂŻdes molt acomodades ja a sons d’una altra mena. Alguns som conscients de què certes forces sols es combaten amb la força, perquè la tolerĂ ncia ben entesa no ho Ă©s mai amb les idees, ans sols amb les persones. I que escoltin els que es diuen pacifistes, perquè de la tolerĂ ncia mal entesa el segle XX ha deixat molt trista traça.
AixĂ doncs, sense arguments polĂtics per no demostrar com volem que l’altre tros d’Espanya ens escolti, deixats ja de banda superats arguments històrics, reconeguda la funciĂł pacificadora de les forces armades en els darrers temps, sense parlar de les vegades que els hi ha costat la vida, en espera del que pugui passar el 6 de desembre, l’hora de la veritat, al meu parer, va ser el dia 12. I el resultat ha estat com ja s’ha vist.
