Les altres formes de solidaritat
Imprimir | EnviarLa diferència jurĂdico-polĂtica entre l’ Estat social de Dret que hem construĂŻt a Europa i l’Estat del benestar dels nord-americans, rau, com agudament va observar Max Weber, en la diversa concepciĂł religiosa i per tant polĂtica que protestants i catòlics tenen del que significa la caritat i de quina responsabilitat tenen els individus i la comunitat en la que viuen, de mitigar la misèria dels altres. En la concepciĂł individualista protestant, sĂłn els membres de la societat civil els que de manera particular i demostrant aixĂ la seva vĂ lua (i la seva mĂ©s alta probabilitat de salvaciĂł eterna) fan els que s’entenen aixĂ com actes de beneficència, als que no estan obligats però que els honoren. En la concepciĂł comunitĂ ria que l’EsglĂ©sia catòlica (una redundĂ ncia nominal de la idea de comunitat) es capaç de transmetre a l’Estat com a forma d’organitzaciĂł polĂtica, Ă©s la comunitat a travĂ©s de les seves institucions, la que cerca l’equilibri social i econòmic dels seus ciutadans. I el que en els inicis Ă©s una mostra de bona voluntat per a la cohesiĂł social, s’acaba convertint en una obligaciĂł indeclinable de l’Estat. És això el que fa possible l’enorme distĂ ncia entre la nostra reivindicaciĂł constant d’una sanitat pĂşblica de qualitat i la inexistència de la menor forma d’aquest servei social als Estats Units. AllĂ es continua fent caritat (voluntĂ ria, unilateral i en tot cas premiada en la terra amb beneficis fiscals i al cel amb coses millors), aquĂ parlem de solidaritat.
La solidaritat implica un vincle entre el que rep i el que dĂłna, de manera que el benefici Ă©s mutu. L’Estat social Ă©s solidari per interès immediat propi: Ă©s la millor manera de sobreviure amb cohesiĂł dels seus ciutadans, tot i que moltes vegades pot resultar difĂcil per a aquests captar de forma immediata el benefici que es genera en evitar el desequilibri. És evidentment molt mĂ©s fĂ cil entendre la solidaritat quan som subjecte perceptor del benefici: fons europeus per ser un paĂs comunitari dels menys desenvolupats, una beca per estudiar perquè individualment no tenim diners, o la cobertura sanitĂ ria universal encara que mai haguem contribuĂŻt a fer-la possible. És força mĂ©s difĂcil quan ens toca ser el “pagano”, encara que no sigui de forma visual (no traiem diners efectius de la butxaca, altrament no pagarĂem molts dels serveis socials que exigim en el nostre municipi, per exemple..)
Però no en vull referir aquà a la solidaritat fà cilment exigible, per teòrica, per llunyana del moneder, a la solidaritat amb el tercer món, a la solidaritat amb economies absolutament insostenibles o amb ètnies exòtiques, que col·locades en el pis de sota casa nostra ens poden fer canviar rà pidament de parer sobre la integració cultural. Em vull referir a formes de solidaritat molt més properes, de les que potser a primer cop d’ull no es diria que ho són. Però ho són i molt, perquè l’esforç personal en la seva realització és molt més gran, i perquè es tracta de les que més poden contribuir a fer factible la convivència ciutadana en el nostre flamant, teòric i poc conegut Estat social de Dret.
L’aire condicionat Ă©s una de les mĂ©s grans formes d’ insolidaritat que hem inventat en els darrers decennis, i les mateixa consideraciĂł es pot fer, per exemple, de la instal·laciĂł d’alarmes, doncs en ambdĂłs casos l’evitaciĂł de la pròpia incomoditat o risc generen el seu desplaçament envers aquells que no s’ho poden pagar. En el cas del fred en mig de l’estiu, qualsevol haurĂ pogut comprovar l’escalfament de l’entorn dels estètics aparells que s’encolomen als balcons i les finestres de habitatges i negocis que moltes vegades pertanyen als que van d’ecologistes; no Ă©s mĂ©s que una demostraciĂł mĂ©s de què l’energia no es crea ni es destrueix, sols es va transformant: el meu fred per la teva calor. En el cas de les alarmes que s’anuncien a les cases, dels que tenen molt o del que amb menys, ja han estat vĂctimes de robatori, la causa Ă©s tan comprensible com en l’altre cas: no es vol passar calor a l’estiu; tampoc es vol ser potencial vĂctima dels que se senten legitimats per apropiar-se del què altres tenen. Però en la mesura en què el lladre veu el cartell penjat a la paret, sigui o no cert que l’alarma funciona, la probabilitat de què opti per assaltar una altra casa augmenta considerablement.
No fa gaire les forces de seguretat es queixaven del magre favor que sèries de TV com CSI estan fent en la persecuciĂł de la delinqüència. El benefici personal dels creadors d’una sèrie que amb tanta fidelitat reflecteix les tècniques d’investigaciĂł de la policia cientĂfica, pot generar no sols el perjudici d’una particular activitat professional, ans tambĂ© un augment de la criminalitat que, a la fi, sense dubte recaurĂ mĂ©s en qui no pugui pagar-se un complement de protecciĂł mĂ©s enllĂ de la pĂşblica.
Aparcar en doble fila al carrer, intentar passar el primer en un cua, quan s’ha arribat l’últim, la gespa dels boscos talats i transformats en adossats per a benefici del titular i dels que els van construir… AlgĂş podria dir que tots, però si mĂ©s no alguns signes personals de benestar es converteixen en malson per a un altre, o per a tota la col·lectivitat. I tot això d’abans no es mĂ©s que el pretext per acabar dient que no existeix cap fĂłrmula mĂ gica en temes de solidaritat que pugui satisfer definitivament les Ă nsies de cadascĂş i de tots de tenir mĂ©s, que pensat en clau de “jo”, res de revolucionari s’haguĂ©s aconseguit al mĂłn, i que la revoluciĂł vertadera comença quan som capaços de pensar certes formes de solidaritat, llunyanes com altres de la nostra butxaca, sense fer-nos mala sang pel fet de què es practiquin sobre altres parts d’un territori que compartim. No les pensem possibles per als de mĂ©s enllĂ i ens honora? Qui sĂłn els de mĂ©s enllĂ : els de l’Àfrica, els de UcraĂŻna, els d’EslovĂ quia o els de les Urdes? Ens bastaria, perquè això no desdiu l’acciĂł, demanar comptes del que es faci amb el que solidĂ riament hem donat. Estaria malament gastar-ho en ordinadors? O millor dit, amb ordinadors i tot, serien els que reclamen que la butxaca es quedi a casa, capaços d’anar-hi a viure? I no s’hi val el discurs de què mĂ©s a prop tambĂ© hi ha pobres, perquè acabarĂ© per pensar que sols ens interessa el pobre que no pot reclamar res. I aixĂ tornem a la caritat.
Qui no és capaç de pensar en un altre en la convivència dià ria, a ben segur no haurà entès res de l’anterior. Però les diferències entre les diverses formes de solidaritat no són més que això: formes.
20 Septiembre 2008 | 18:25
I play wow in 3 years and i know some wow gold,I love wow gold.