Límits de la democràcia
Imprimir | EnviarHe sentit fa poc en una tertúlia radiofònica, i després en boca del conseller Saura, el següent comentari: tots els partits en el Congrés de Diputats menys el PP estaven d’acord el passat dia 2 de novembre en acceptar la tramitació de la reforma estatutària, per tant, el text és constitucional. No està mal. Afortunadament per a aquests bons senyors no són alumnes meus, perquè afirmacions com aquesta fan difícil remuntar el suspès per molts mèrits que es puguin acumular al llarg del curs. I és que no és tracta sols de que hagin confós constitucionalitat de la tramitació de la reforma amb constitucionalitat del text, és una cosa molt més profunda i perillosa, com la pressuposició de que la majoria sempre té raó. No s’alarmin, m’explicaré millor.
Critiquen els opinadors polítics aquest dies, i es fan ressò els propis professionals de la política (bona part d’ells mai vistos treballant en altre cosa, per tant, molt agafats a la cadira que els permet mantenir un bon nivell de vida) que hagin sortit com de sota les pedres tants especialistes en Dret constitucional, que suposadament generaríem amb els nostres desacords la sensació de que fem poca ciència i molta ideologia. No els hi sàpiga greu que per un cop en la història recent d’aquest país se’ns pregunti alguna cosa relacionada amb la vida, perquè resulta que la Constitució (pitjor o millor, és la que tenim, com passa a tot arreu) és en realitat matèria visceral de la nostra quotidianitat, però sols en moments crítics com el d’ara, ens adonem tots plegats i, ves per on, se’ns pregunta. Deixin per tant que visquem el nostre petit moment protagonista, no crec que duri gaire. Com no gaire és tampoc el desacord: excepte aquells que clarament s’han posicionat en el bàndol d’aquest o aquell partit, la major part estem dient sols una cosa: que el text té defectes tècnics i d’intenció que resulten insalvables amb la Constitució present, i que en les solucions, tenint en compte el panorama, mai podrà quedar ningú del tot content… entre altres coses perquè excepte qüestions que són capitals però que es podrien resoldre sense la reforma estatutària, no estem ben segurs de què es el que volem. Un altre perfil dels nostres temps.
Però això no, que l’adversari no sigui del nostre grat, no permet qualsevol afirmació, i menys encara quan utilitzem per llençar-les els mitjans de comunicació públics. Perquè aleshores caiem, tot i que sigui de manera més subtil i elegant, en el defecte d’intoxicació que tant hem criticat i amb tota la raó, de certes fórmules radiofòniques que tampoc cal citar per no publicitar-les. La majoria no sempre té la raó, i potser en un cas capital com sense dubte ja és aquest fóra bo reclamar el vot secret, per saber quina concepció tenen els senyor Diputats del que sigui Espanya, al marge de la disciplina de partit.
La majoria del Congrés ha decidit que la reforma estatutària plantejada pel Parlament de Catalunya no és una reforma constitucional encoberta. Però d’aquesta constatació empírica no es desprèn ni tant sols que en realitat no ho sigui. De fet, si resulta, com s’aventura en la major part dels pronòstics, que la “retallada” del text és majúscula, quasi bé queda més refrendada l’afirmació contrària. El que segur que no és cert és que, com diuen els dirigents socialistes a Madrid, sigui impossible una reforma constitucional d’amagatotis perquè les reformes tenen el seu procediment: No sols es poden produir canvis fraudulents, és que la teoria constitucional té fins i tot la paraula “mutació” per referir-se a ells, i de fet ja se n’han produït en el passat, tot i que de poca transcendència. Però això ja és massa tècnic, ho sé, i el que volia no és recordar que la tècnica jurídica té previst això que passa per molt que la política pretengui negar-ho. La intenció era advertir que tendim a reconèixer la raó de la majoria quan coincideix amb la nostra opinió. Quasi la meitat d’un Congrés de Diputats s’enfronta a l’altra meitat en una argumentació, però el nombre no fa la veritat, menys encara quan la majoria aglutina interessos tan dispars que a la llarga poden significar la desaparició de les grans reivindicacions de l’esquerra: la unitat de la classe treballadora per sobre dels nacionalismes, o la solidaritat essencial entre persones, i no entre territoris. Més i tot, tampoc es pot dir que sols amb una majoria absoluta el que ara és minoria aconseguiria imposar de forma fascistoide els seus plantejaments. En què quedem, qui té la veritat, la majoria o els meus? La veritat, no és més que una i el recurrent problema ha estat sempre trobar-la. Que sigui tan difícil no ens autoritza a dir que val qualsevol cosa i menys encara a utilitzar falàcies. Per això desitjo de tot cor que el meu suspès sigui tan sols en argumentació lògica.
