Més enllà del 20
Imprimir | EnviarEls analistes de conflictes bèl·lics solen justificar, i per tant racionalitzar, les causes que donen lloc a enfrontaments com la guerra civil del 36. Sóc incapaç de quantificar els estudis referits a aquesta guerra, però la historiografia (com els economistes i els meteoròlegs, l’encerten sobre tot quan descriuen el que ja ha passat) està dividida en dos bàndols, si se’m permet la simplificació: els que pensen que va ser la sortida natural del caos en que es trobava la república des de l’arribada al govern dels partits filocomunistes, i els que opinen que aquest va ser el camp d’operacions preparatori del règim d’Adolf Hitler abans de començar la Segona Guerra Mundial. Sols observant aquesta prèvia decantació (que es presenta com científica però és més aviat valorativa) es pot comprendre el diferent anàlisi del resultat de la guerra, que és la victòria d’uns sobre altres. Perquè en totes les guerres civils hi ha un bàndol que perd i un que guanya, altrament no tindria fi. Sigui per rendició, per aniquilació o, en el millor dels casos, per convenciment, al final s’imposa una manera d’entendre el món, que, també en el millor dels casos, és un avanç respecte de l’anterior.
La història de l’art demostra com el mateix autor pot ser vist en vida i durant segles com un fiasco, per acabar paradoxalment encumbrat a partir d’un cert moment. Gòngora, n’és un exemple. No és la meva intenció posar en dubte si l’art és quelcom més que el fa l’artista, però em serveix de pretext per parlar de la dificultat d’atribuir trets rigorosos a allò que toca tan directament les emocions com és el fet, pel que fa al nostre tema, de tenir morts en una part o altra del conflicte. Portem un cert temps, però, fent la política en aquesta clau emotiva: el present i l’anterior President del govern espanyol són néts de persones que van viure la república i la guerra de manera radicalment diferent, perquè diferent era la seva opció personal. Que “el nostre avi” hagi estat guanyador o perdedor determina que res pugui ser mai més mirat amb distància. La cosa, però, és saber si es pot desenvolupar el bon govern amb rèmores tan majúscules. I la rèmora en aquests dies es diu “memòria històrica”.
Li passa a aquesta memòria com a la major part dels convencionalismes polítics que anem arrossegant sense esma: es confon la legitimitat que pugui tenir l’operació de restablir l’honor ferit dels injustament tractats (el que implica a més ser capaços de distingir aquests dels que simplement van apostar per l’opció perdedora) amb la perillosa necessitat dels governants de legitimar en el passat la seva grandesa de present. Deixem els historiadors, sense cap tipus de trava, anar rescrivint la història, potser així algun dia, d’aquí a dos o tres segles, algú tindrà les dades junt amb el cap per entendre-les, i la fredor necessària per no simpatitzar personalment amb les causes. Consideraran aleshores els nostres Azaña, Franco, Alcalá-Zamora, Sanjurjo, Largo Caballero, Companys o Prieto, sense escalfors de part. Com nosaltres mirem ara amb consideració la figura fascistoide de l’emperador Octavi August. Ho va dir Brecht de molt millor manera i parlant d’un altre tema, tanmateix proper: sota cada governant hi ha hagut una plèiade de persones que manen poc o res, i que l’han fet possible.
Aquesta memòria històrica ocupa també el seu lloc en l’articulat del projecte de reforma estatutària, i tot i que en la seva redacció es parla explícitament de la voluntat de que dir-ho serveixi per soterrar de forma definitiva la possibilitat de tornar al 36, jo crec que no hem arribat encara més enllà del 20. I més enllà del 20, ja ho hem vist, hi ha vida. Seguim commemorant la mort del símbol d’un període obscur de la nostra història, però en fer-ho, en repetir any rere any el gest de mirar enrera, potser quelcom s’enquista, i sense solució pels que encara ho poden recordar, mantenim oberta una ferida que és fins i tot d’abans. No caurà aquest article del projecte, si al final millor o pitjor, el text ens torna a casa pel seu refrendament. No és tampoc del conjunt, el problema més greu, jurídicament parlant, ni molt menys. Però incorporat al títol de principis i drets, que és el que sense dubte més pot perjudicar a la ciutadania, no deixa de ser absurd que també aquest aspecte, que pot semblar innocu, pugui lesionar més del que vol guarir.
