Mites
Imprimir | EnviarUn volgut col·lega afirmava fa poc en aquest mateix diari que, per a desesperaciĂł de la dreta, ara l’enfrontament entre ideologies era sols això, ideològic, i que, grĂ cies a la nostra pertinença a Europa, no podia la “carcĂşndia” anhelar que els canons callessin, com va passar en èpoques passades, el nostre poble, que clama per l’autogovern i quasi, crec que deia, per la independència. Mites: el mite de que no existeix bondat fora del pensament Ăşnic, per això anomenat “buenisme”, i que la paraula “llibertat” sols tĂ© sentit, oh paradoxa!, des d’un discurs d’esquerres. I el mite de que Europa ho blinda tot, que per això i no per manca de voluntat dels dolents, aquĂ no hi haurĂ violència. Però desprĂ©s dels Balcans, ara per sorpresa esclata França. SerĂ per culpa dels francesos… o dels Estats Units? No, perdĂł, a ben segur, per culpa dels seus lĂders, malgrat que estiguin construĂŻts amb vots.
Assistia abans d’ahir a tres ponències sobre la reforma estatutĂ ria en el marc d’una jornada global sobre temes d’actualitat jurĂdica, organitzada pel Consell Consultiu, i no es va aixecar cap veu per dir que vint-i-cinc anys de jurisprudència del Tribunal Constitucional no es poden utilitzar sols en el sentit que mĂ©s beneficiĂłs ens sigui. Hem d’abandonar el concepte de legislaciĂł de bases construĂŻt pel Tribunal, es va afirmar, però aprofitem que ha dit que l’Estatut d’autonomia tĂ© com a funciĂł completar la pròpia ConstituciĂł i fem-ne Ăşs. En què quedem? La jurisprudència constitucional ens vincula o no? MĂ©s mites: el mite de què en la ConstituciĂł tot Ă©s (i tots podem fer) interpretaciĂł sense lĂmits, i per tant, no sols podem desconèixer el treball fet fins ara pels intèrprets escollits en democrĂ cia, ans ignorar tambĂ© el text interpretat, del que ja dubtem si democrĂ ticament es va adoptar. Què dirĂ s, governat (tu, com jo), et sembla bĂ© que tot es pugui posar en dubte, tambĂ© el teu sou, o els lĂmits de l’activitat pĂşblica d’indagaciĂł de la teva intimitat?
I per causa de ParĂs, mĂ©s mites: que la marginaciĂł social Ă©s la causa Ăşnica i eficient de la delinqüència i que a la marginaciĂł condueix sobre tot la immigraciĂł, mĂ©s encara la de tercera generaciĂł per raĂł de la desesperança. AquĂ sĂ que ja em rebel·lo! NĂ©ta d’immigrants, mai em va passar pel cap, ni a mi ni a ningĂş del barri obrer en què vaig viure durant vint anys, fer malbĂ© res dels altres, ni atacar cap sistema suposadament blindat contra la meva entrada. A cop d’acadèmia de “tres al quart” i d’institut (meravellosament) pĂşblic, ja no soc allĂ , em vaig llicenciar en tres Facultats diferents (tambĂ© pĂşbliques) i si miro enrera, no sols veig els meus pares, ans tambĂ© la meva voluntat de ser. Em va costar mĂ©s a mi que a qui s’ho troba tot fet? I què? La grĂ cia de pujar l’Aneto estĂ , es veu, en què Ă©s molt costĂłs. Esforç i responsabilitat pels propis actes sĂłn conceptes, però, que ja no surten a la LOE, ni a tantes versions anteriors del mateix desatĂ, el que sols puc concebre com l’obra per consagrar fins a l’eternitat l’élite social. O a on pensen que portarĂ© jo els meus fills? A l’escola pĂşblica? No em facin riure, governants, que conec els col·legis on protegeixen els seus productes biològics de les seves criatures polĂtiques, i el nou ensenyament, ja no tant nou, n’és una de ben grossa. MĂ©s que mites, això Ă©s fariseĂŻsme. Mentrestant els meus doctorats (molts d’ells gestors pĂşblics) investiguen i m’expliquen que els immigrants mĂ©s marginats no sĂłn els que mĂ©s delinqueixen. MĂ©s encara, que els immigrants delinqĂĽents ja han vingut per això i molt ben organitzats. Vigilin, ministres, que els hi han donat la residència….
Des de la meva ignorĂ ncia de tants temes, amb la vehemència que dona, els hi asseguro, fer-ho a fi de bĂ©, apel·lo a la integritat dels que es creuen amb capacitat de decidir per començar a abandonar aquests entre altres mites, perquè no accepto que de la intel·ligència es puguin derivar certs despropòsits. Mite Ă©s concebre que sols l’esquerra pot treballar en pro de la dignitat de les persones, quan aquesta idea hauria de sobrevolar sempre els partidismes. Mite Ă©s tambĂ© la suposada fam d’autogovern que a Catalunya justificaria esmicolar tot el sistema que ens ha permès deixar de ser el furgĂł de cola de l’Europa que ve. Mite Ă©s la possibilitat de fer i desfer amb les normes jurĂdiques qualsevol cosa que la voluntat polĂtica es proposi. Mite Ă©s la anacrònica idea de que els conflictes polĂtics i socials tenen un Ăşnic origen, l’econòmic. Mite Ă©s, en fi, que hi hagi cosa al mĂłn valuosa que no ens costi un esforç. I arribem aixĂ a on jo volia: no hi haurĂ redempciĂł per a les nostres cuites, la mĂ©s gran ignorar que sĂłn petites, si no som capaços d’admetre amb bonhomia que tots plegats estem perdent el nord.
