Nació
Imprimir | EnviarA voltes aquests dies tots (perifèrics, centralistes, esquerres i dretes, que no és el mateix) amb què vol dir nació, abast avui del terme i conseqüències que tindria el seu manteniment en el lloc que ara troba en la proposta de reforma de l’Estatut de Catalunya, el seu TÃtol Preliminar. També els “opinadors†es permeten el luxe de dir la seva, com si es tractés de la preferència pel color d’un moble. L’argumentació parteix de la base de que en un text normatiu que està subordinat a la Constitució (com és el cas de l’Estatut) el mot pot tenir un ús diferent al que aquesta li dona, perquè la paraula té abast sociològic i cultural abans de qualsevol altre. Però és que la premissa major és falsa i, per tant, el conjunt, falà cia.
“Nació†té en la Constitució un sentit unÃvoc i excloent d’altres possibilitats: és el conjunt de personal substrat identitari de l’Estat. Prova de l’abast jurÃdic de la nació és la constant reivindicació d’un Estat per part de les nacions que no el tenen. Si es tractés d’una simple qüestió cultural, no caldria reclamar res. Tots saben, els que ho neguen amb cinisme i els que patèticament ho afirmen, que s’hi juga molt més que una satisfacció sentimental col·lectiva. Fins i tot la inconsistència tècnica del President del Govern ha començat a trobar el seu lÃmit: ja sap que una nació reclama un Estat. El mateix Consell Consultiu diu al seu dictamen que seria constitucional l’ús del terme si s’entén sols en sentit cultural, el que vol dir, sense atrevir-se, que no es pot utilitzar, perquè aquest sentit aïllat és ja impossible, i a més la interpretació del Consell no pot vincular l’aplicador de la llei.
La dimensió jurÃdica del terme és molt modern. La nació, ja ho han dit molts, ve del verb “nasco†(néixer); però a partir del segle XVI les coses es compliquen: els prÃnceps esmicolen el Sacre Imperi, Lutero es rebel·la contra el Papa i la Revolució Francesa elimina del seu prontuari la paraula “fraternitatâ€. En un parell de segles la nació dels fills de la divinitat (la cristiandat) es transforma en la dels que estan vinculats als naixents Estats per la nacionalitat i es dota aixà a la nació d’una dimensió jurÃdica que és polÃticament irreversible.
“Nacionalitat†és, però, el terme constitucional per referir-se als pobles de l’Estat espanyol amb trets identitaris comuns: llengua, institucions o voluntat d’autogovern especÃfics. Tot i ser una paraula ambigua i desafortunada, és obvi que no es pot bescanviar per nació mentre la Constitució digui que Espanya és la nació “única e indivisibleâ€. L’apropiació del terme es contundent, però crec que obra la porta al veritable repte: si com diuen alguns està per concloure l’estructura territorial d’Espanya, si cap que algú més que Espanya es digui nació, si fins i tot es vol negar tal condició a l’Estat espanyol, afrontar la reforma constitucional no pot ser el resultat forçat de la reforma d’un Estatut d’autonomia, lligada com ha estat aquesta des del seu origen a aliances conjunturals i titllat ja (afortunadament) des de tribunes poc sospitoses de molt defectuós tècnicament. El canvi de model d’Estat és una acció polÃtica de gran calat, en la qual els dos partits estatals hauran de seure a taula amb voluntat de construir, és a dir, més enllà de l’oportunisme electoral i comptant amb el parer dels partits nacionalistes perifèrics sense pensar en la servitud del seu suport parlamentari. Hauria de ser una crida aquesta també a la temperà ncia dels mitjans de comunicació, caixa de ressonà ncia no sempre afortunada de la feina dels polÃtics. Però és que no ens podem permetre fallar just en el moment en que hem decidit qüestionar l’Estat de les autonomies, perquè aquesta peça clau de la transició pot estar necessitada de reformes quan va camà dels 30 anys de vida, però la substitució ha de ser digna de l’engranatge: els desmemoriats i els massa joves són cridats a recordar l’admiració amb què Europa va veure com una subversió legal (la llei per a la reforma polÃtica de 1976) feia possible acabar amb el règim anterior i obrir la porta a la Constitució sense sang. Aquella filigrana polÃtica, ara que la democrà cia està assentada, no és necessà ria (no estem en cap moment constituent, per suposat, i tampoc estatuent..), i per tant, no es legÃtim infringir el sistema, ans fer la reforma constitucional que calgui tot respectant els procediments, que a la fi són la gran marca de la casa occidental: l’Estat de Dret.
18 Octubre 2009 | 9:36
A qui li importa quin significat li dona la constitució a ‘nació’? El mot només té un significat i prou. Lo mateiex amb ‘-itat’ que li dona a la aquella paraula un matÃs nou i només u, com a les matemà tiques. O és que els castellans no tenen nacionalitat.. pobrets, que són uns paries de luxe o quelcom de semblant? Les paraules mil·lenà ries volen dir el que volen dir.
EnfÅ ep! fal·là cia. Des res. Enhorabona per lo del nou partit, els nous partits seriosos sempre són una cosa bona. Vinga.
2 Enero 2010 | 14:22
Ens perden les formes. A Catalunya ningú sap massa bé què som, qui som, a què tenim dret com a catalans i a què no. Potser només tenim clar que no es ben bé el mateix ser extremeny o cà ntabre que ser català . I com que no només volem ser formalment seriosos i prudents, sino que ens pensem que tothom també ho es, aixà ens va.
A la resta d’Espanya s’en foten de les formes: Van al que els interessa i prou. Mirem si no quants catalans, per espanyolistes que hagin estat, han tingut papers rellevants a nivell estatal. Els quatre que hi han hagut han tingut de dissimular la seva condició de catalans sota pena de fulminant destitució.
Els catalans potser no sabem el que som, pero en canvi els espanyols ho saben exactament el que som. Saben que Catalunya NO es Espanya sido DE Espanya, que no es ben be el mateix, i que els catalans NO son espanyols. Saben perfectament que Gibraltar es d’ells i que en canvi el Rosselló i la meitat de la Cerdanya son antigues “posesiones” com podrÃen ser el Milanesado o Flandes. Ja pot el pobre Xavi dir-se Hernández, defensar “la roja” i cridar “viva España” en acavar un partit: Sempre caurà millor als espanyols un xicot de Fuentealbilla que un altre que va cometre la suma deslleialtat de néixer a Terrassa. Ells ho tenen clarÃssim i nosaltres no, i per això aquà estas tu, sense saber massa d’on et venÃen els mastegots, i defensant el d’ells, que tu, amb tota la bona fe del mon, et continúes pensant que es el teu.
Sé que es incòmode anar contra el Poder, pero un, que es demana si es lÃcit entrar en polÃtica només per detentar-lo, només respecte als que li planten cara. I això es aixà desde que em vaig adonar que l’únic Poder eficaç i en majúscules que hi ha a Espanya, es digui el que es digui, es el de Madrid, que es precisament el que, com a mÃnim, no ens va a favor. I em temo que en polÃtica, com en dret, el que no es eficaç es com si no existÃs.
Petons