Natio nata o non nata?
Imprimir | EnviarA voltes aquests dies tots (els perifèrics, els centralistes, les esquerres i les dretes, que no Ă©s el mateix) amb què vol dir naciĂł, en quin Ă mbit s’empra avui el terme i quines conseqüències tindria el seu manteniment en el lloc que ara troba en la proposta de reforma de l’Estatut de Catalunya, el seu TĂtol Preliminar. TambĂ© els “opinadors” es permeten el luxe de dir la seva, com si el tema fos tan opinable com la preferència pel color d’un moble. L’argumentaciĂł parteix de la base de que en un text normatiu que estĂ subordinat a la ConstituciĂł (com Ă©s el cas de l’Estatut) el mot pot tenir un Ăşs diferent al que aquesta li dona, perquè la paraula tĂ© abast sociològic i cultural abans de qualsevol altre. Però Ă©s que la premissa major Ă©s falsa i, per tant, el conjunt, falĂ cia.
“Nació” tĂ© en la ConstituciĂł un sentit unĂvoc i excloent d’altres possibilitats: Ă©s el substrat identitari de l’Estat. Prova de l’abast jurĂdic de la naciĂł Ă©s la constant reivindicaciĂł d’un Estat per part de les nacions que no el tenen. Si es tractĂ©s d’una simple qĂĽestiĂł cultural, no caldria reclamar res. Tots saben, els que ho neguen amb cinisme i els que patèticament ho afirmen, que amb el terme es juga molt mĂ©s que una satisfacciĂł sentimental col·lectiva. Fins i tot la inconsistència tècnica del President del Govern ha començat a trobar el seu lĂmit: ja sap que una naciĂł reclama un Estat. El mateix Consell Consultiu diu al seu dictamen que seria constitucional l’ús del terme si s’entĂ©n sols en sentit cultural, el que vol dir, sense atrevir-se, que no es pot utilitzar, perquè aquest sentit aĂŻllat Ă©s ja impossible, i a mĂ©s la interpretaciĂł del Consell no pot vincular l’aplicador de la llei.
Però l’abast polĂtic-jurĂdic del terme Ă©s molt modern. La naciĂł, ja ho han dit molts, estĂ etimològicament emparentada amb el verb “nasco” (nĂ©ixer); però com a romanista durant anys i llatinista de formaciĂł, em permeto afegir que aquest sentit bĂ sic mantĂ© la seva inocuitat fins que les revolucions del prĂnceps trenquen el Sacre Imperi, Lutero es rebel·la contra el Papa i la RevoluciĂł Francesa elimina del seu prontuari la paraula “fraternitat”. En un parell de segles la naciĂł dels fills de la divinitat (sentit cosmogònic) es transforma en la dels que pertanyen a un dels naixents Estats, vinculats a ells per la nacionalitat i dotant aixĂ a la naciĂł d’una dimensiĂł jurĂdica que Ă©s polĂticament irreversible.
“Nacionalitat” Ă©s, però, el terme constitucional per referir-se als pobles de l’Estat espanyol amb trets identitaris comuns: llengua, institucions o voluntat d’autogovern especĂfics. Tot i ser una paraula ambigua i desafortunada, Ă©s obvi que no es pot bescanviar per naciĂł mentre la ConstituciĂł digui que Espanya Ă©s la naciĂł “única e indivisible”, el que significa que no n’hi ha altra que es pugui dir aixĂ en un text normatiu, i que no es pot dividir. Però hi ha una tercera conseqĂĽencia, que obra la porta al veritable repte: si com diuen alguns estĂ per concloure l’estructura territorial d’Espanya, si cap que algĂş mĂ©s que Espanya es digui naciĂł, si fins i tot es vol negar tal condiciĂł a l’Estat espanyol, afrontar la reforma constitucional no pot ser el resultat forçat de la reforma d’un Estatut d’autonomia, lligada com ha estat aquesta des del seu origen a aliances conjunturals i titllat ja (afortunadament) des de tribunes poc sospitoses de molt defectuĂłs tècnicament. El canvi de model d’Estat Ă©s una acciĂł polĂtica de gran calat, en la qual els dos partits estatals hauran de seure a taula amb voluntat de construir, Ă©s a dir, mĂ©s enllĂ de l’oportunisme electoral i comptant amb el parer dels partits nacionalistes perifèrics però sense pensar en la servitud del seu suport parlamentari. En qui menys confio Ă©s en els mitjans de comunicaciĂł, veritable ull, contrastadament sesgat, del que fan els polĂtics, que han anat “traduĂŻnt” el seu poc afortunat llenguatge. I Ă©s que no ens podem permetre fallar just en el moment en que hem decidit qĂĽestionar l’Estat de les autonomies, perquè aquesta peça clau de la transiciĂł pot estar necessitada de reformes quan va camĂ dels 30 anys de vida, però la substituciĂł ha de ser digna de l’engranatge: els desmemoriats i els massa joves sĂłn cridats a recordar l’admiraciĂł amb què Europa va veure com una subversiĂł legal (la llei per a la reforma polĂtica de 1976) feia possible acabar amb el règim anterior i obrir la porta a la ConstituciĂł sense sang. Aquella filigrana polĂtica, ara que la democrĂ cia estĂ assentada, no Ă©s necessĂ ria (no estem en cap moment constituent, per suposat, i tampoc estatuent..), i per tant, no es legĂtim infringir el sistema, ans fer la reforma constitucional que calgui tot respectant els procediments, que a la fi sĂłn la gran marca de la casa occidental: l’Estat de Dret.
