Quanta seguretat?
Imprimir | EnviarEns plouen els avions! L’altra dia va tornar a caure una avioneta sobre el casc urbĂ d’un municipi, i la reacciĂł ciutadana i institucional no van tornar gaire a produir-se, senzillament perquè no tolerem tenir por. El crack de la Borsa de Nova York de 1929 no deixa de ser un exemple mĂ©s dels mĂşltiples escenaris en què es pot contrastar aquest axioma; en aquell cas històric es va palesar que molt mĂ©s important que el fet de com vagi l’economia, Ă©s la manera en que sigui considerada pels operadors econòmics, dels mĂ©s petits als mĂ©s grans. En el tema de les avionetes, sense intenciĂł de fer humor negre, podrĂem xifrar l’exigència ciutadana en un crit unĂ nime: no volem acceptar que en un moment determinat se’ns pugui caure el cel (les coses que s’acumulen en ell) damunt del cap. Aquesta mateixa exigència la manifestem en altres Ă mbits de la seguretat, la viĂ ria, la sanitĂ ria, la laboral, i cada cop que es produeix un sinistre (accident de trĂ nsit, grip aviar, o descalabrament d’un manobre, girem cap als dirigents interrogant sobre la seva tasca en pro d’una governabilitat eficient.
Pel que fa a la seguretat ciutadana relacionada amb la criminalitat, que Ă©s un tema de capital interès en qualsevol enquesta sobre inquietuds ciutadanes ben feta, el cert Ă©s que les dades sobre el nombre de crims es poden maquillar a conveniència: observant les divergències entre les estadĂstiques de Fiscalia i dels diferents cossos de la seguretat pĂşblica ja es fa palès el desconcert que hi ha en el tema. No sabem, i a lo millor Ă©s preferible no saber, quants homicidis o robatoris es cometen cada dia en una gran poblaciĂł. Per això les enquestes de victimitzaciĂł, que estan referides a les experiències dels ciutadans envers la delinqüència, ja siguin per haver estat vĂctimes, ja sigui per conèixer-ne alguna, sĂłn importants per copsar la temperatura social en matèria de seguretat. En aquestes enquestes a mĂ©s, es veuen reflectides dades interessants, com per exemple la percepciĂł que de resultes de l’experiència s’acaba tenint de la participaciĂł criminal de determinats grups socials (ètnies, nacionalitats, etc.)
És obvi que en la societat de la informació el nivell de por és pot condicionar molt segons sigui el tarannà adoptat pels mitjans de comunicació, uns mitjans que hores d’ara ja no són sols els tradicionals i formals (premsa i audiovisuals) Altres fórmules de comunicació molt més asistemà tiques, vertiginoses per la seva exponencialitat en el “contagi”, s’han afegit a la cursa per transmetre a una població que cada cop està més vinculada a aquests canals, la seva visió del que passa al carrer. I en aquesta cadena comunicativa, juntament amb l’experiència personal o propera, es genera un estat d’opinió respecte a si el món en què vivim és segur o no ho és. Però hi ha més factors que hi conflueixen, i que ens acaben donar una idea de la complexitat del tema que més preocupa a les persones anònimes, a la majoria, vull dir.
La capacitat de convèncer la ciutadania de què l’entorn ha esdevingut mĂ©s segur assegura un triomf electoral (recordem l’eslògan “amb Franco vivĂem millor”, i això que el franquisme no era precisament una democrĂ cia) Encara mĂ©s clar: un govern que no aconsegueix que els governats se sentin segurs esdevĂ© vulnerable. I, com a perillosa conclusiĂł: alarmar i calmar successivament els ciutadans Ă©s una gran carta per qui la sap jugar, i de fet podem constatar històricament el recurs a la por d’una o altra manera per aconseguir objectius polĂtics. Això no fĂłra tant senzill, però, si els nivells d’infantilisme col·lectiu no haguessin arribat tan lluny. L’Estat del benestar ens tĂ© a tots convençuts de què ha de ser capaç de resoldre qualsevol dels nostres problemes, i encara que no sempre ho fa a plaer de tothom, que reparteix moltes vegades de manera injusta, i que sap que el seu lĂmit Ă©s el lĂmit de tots, a mida que construeix l’enorme classe mitja que viu prou còmoda, la feblesa de carĂ cter personal i social, la manca de força civilitzatòria, en una paraula, es va imposant com a segell de la casa occidental. Mal rotllo!
No ens agrada que ens diguin porucs, Ă©s cert. Per compensar dirĂ© tambĂ© que no ens ho posen fĂ cil certs condicionaments: la fòbia atĂ vica envers lo diferent ens ataca des del front interior, una fòbia que es fa palesa quan el diferent no Ă©s minoria, i quan a mĂ©s les estadĂstiques confirmen que els immigrants, una part dels “diferents”, cometen la major part dels crims en la que considerem com casa nostra. I la immigraciĂł, un factor real i creixent formarĂ part essencial de la nostra vida futura, no ho oblidem. Si a això afegim el creixement explosiu del fonamentalisme dins i fora, l’equaciĂł no deixa lloc a dubtes: Quanta seguretat volem? Tanta mĂ©s quanta mĂ©s demanem.
20 Septiembre 2008 | 18:36
I play wow in 3 years and i know some wow gold,I love wow gold.
3 Diciembre 2008 | 12:18
La seguretat ha entrat en el mercadeig electoral dels partits polĂtics, ja fa temps d’aixĂł. Els mitjans de comunicaciĂł esdevenen al final el canal per difondre la por des de col·lectius concrets i cal deixar clar que precisament no queda clar si qui mana sĂłn les partits polĂtics (mai els seus integrants) o bĂ© els grups de pressiĂł que hi ha al darrere.
Estic d’acord amb SĂłcrates en que si no volem tenir adults a les presons hem d’educar els nens, el futur. En canvi sĂłm a la cua en EducaciĂł a l’OCDE.
Discrepo però en que la clase mitjana sigui massa gran o estigui creixent. La pirĂ mide demogrĂ fica dividid per clases socials ha variat i la mitjana decreix en favor de l’alta (molt poc) i sobre tot la baixa. Cada cop tenim rics mĂ©s rics i molts mĂ©s pobres que sĂłn encara molt mĂ©s pobres. Em remeto a Anthony Giddens (Sociòleg assessor de l’ex-Primer Ministre britĂ nic Tony Blair) per dir que Ă©s precisament la clase social mitjana la base del civisme i l’evoluciĂł, aixĂ com de la seguretat, i en canvi estĂ en perill per diversos factors que ara no podem tractar per la densitat i volum que ocuparien.
Els ciutadans tenen el dret i l’obligaciĂł de demanar la seguretat necessĂ ria per conviure amb els seus congèneres sense que la mĂ©s petita fricciĂł provoqui una reacciĂł violenta individual. Ens van socialitzar per seguir unes normes que l’individualisme i l’egoisme de la nostra societat actual, narcisista i hedonista, vol exiliar.
Jugar la carta de la seguretat amb finalitats electorals (arribar i mantenir-se al poder) és perillossa, i més si ens recomanen oblidar el passat franquista, podriem tornar a ensopegar amb la mateixa pedra. Els règims totalitaris, com la Història ens ha demostrat, enrradereixen el benestar i el progrés dels ciutadans en favor dels qui els controlen.
Quanta seguretat volem? La que necessitem. Ni mĂ©s (que suposen mĂ©s impostos) ni menys (que suposa por i violència). En que ha de consistir la seguretat? En educacio perquĂ© els individus prefereixin la via civilitzada a la violència, en benestar social per evitar que per subsistir calgui delinquir, i justĂcia, per evitar la impunitat dels malfactors que llimen poc a poc les nostres llibertats per reduir-nos a un mĂłn temerĂłs de nosaltres mateixos.
EDUCACIĂ“ + ESTAT DEL BENESTAR + JUSTĂŤCIA = SEGURETAT
Aquesta recepta Ă©s evidentment a llarg plaç però convinada amb una seguretat objectiva i menys polĂtica, amb una JustĂcia eficient i dotada, ens permetria arribar al punt de seguretat Ăłptim i a una societat mĂ©s justa i estable.