Quo vadis, Catalunya?

Imprimir |
x

Enviar





Enviar

Quan un semiòleg com Umberto Eco decideix fer una novel·la, el resultat no és qualsevol cosa: a El nom de la rosa, a més de abordar un capítol crucial de la “querella de les investidures”, utilitzar una història detectivesca per referir el canvi de paradigma que el nominalisme de Guillem d’Ockam va significar al final de l’edat mitjana. Jo, però, em considero “preockamiana”, perquè crec que les paraules fan les coses. No sóc pas la única, la polèmica sobre la constitucionalitat de la inclusió del terme nació en la part normativa de l’Estatut ho corrobora. Aquesta batalla nominalista, no banal, ha estat guanyada ja en altres terrenys pels partidaris de que Catalunya s’independitzés i assolís el status d’Estat (volguda la redundància) La recurrent utilització d’expressions com “Catalunya i Espanya”, o “la Generalitat de Catalunya i l’Estat” demostren que han entrat en aquest discurs fins i tot els que no tenen prevista arribar fins a les seves últimes conseqüències.

No vull parlar sobre el text de la reforma, del que crec que té “mala componenda” a les Corts, per molt que s’afanyin. Abans que jo, i alguns d’ells per a sorpresa de la majoria mediàtica, molts s’han pronunciat de manera brillant sobre les inconstitucionalitats (inequívoca la de la nació catalana, constituïda en comunitat autònoma, o en batraci, el que no sols és irrellevant, és a més autocastrant), les inviabilitats del text (la major part dels instruments per construir un impossible “blindatge de competències” depenen de canvis en la legislació estatal que avui poden ser i demà no se sap) i d’inconveniències: la més gran des del punt de vista tàctic, la de pretendre determinar des de Catalunya què sigui Espanya (un Estat plurinacional, visca la modèstia), però pitjor encara la inconveniència polític-social, al palesar en el conjunt de drets i deures (inarticulables en la seva garantia per raó de la inviabilitat abans esmentada) no sols la desconfiança envers els homòlegs constitucionals o europeus i els seus actors, ans sobre tot, una desconfiança cap a la pròpia classe política a la que priven del lliure joc parlamentari, i cap a la ciutadania catalana, a la que neguen el pluralisme polític, al determinar de forma inequívoca un model social, que estic segura, no és el de la majoria de Catalunya, tot i que aquesta majoria continuï suïcidament silenciosa. I que consti que no he dit que el model social estatutari no sigui el meu, perquè l’important és la profunda ofensa que genera aquesta mostra d’antidemocràcia fins i tot en els que, com jo, creiem més en les persones, que en els sistemes polítics.

El matrimoni Arnolfini, inmortalitzat en el que és a la vegada una obra d’art de la pintura i un manual de sociologia visual, era, com en el cas dels que firmen el pacte del Tinell, un matrimoni de conveniència, però no crec que tingués efectes tan letals. Letalitat que ha fet que a Madrid el PSOE estigui negociant amb CiU i ERC el contingut possible de la reforma, perquè son les inconstitucionalitats que aquests dos partits legítima o il·legítimament, segons la perspectiva) han incorporat al text les que posarien en entredit l’Estat de Dret, i aquesta és una eventualitat que ni Zapatero es pot permetre. De les inviabilitats no cal parlar gaire, no sigui que se’n adoni una ciutadania que tot i tenir poc interès pel tema, ha estat ja prou bombardejada d’esperances goloses com per poder enfadar-se si capta que ja en el viatge d’anada hi havia més aviat fum. I de les inconveniències, poc perill de que no sigui la part que més se salvi, perquè és tan difícil explicar la “traïció” com convèncer a la gent de que es llegeixi el text. I no m’estranya: entre aquest Estatut i la Constitució americana hi ha més de 200 articles de diferència. Guanya Catalunya, és clar, faltaria més. Però així perd.

Zapatero està agafat entre tres móns: l’Estat federal, somniat per ell, però de difícil articulació des del centralisme, és una magnífica peça per a qualsevol estadista que es proposi una sortida negociada al terrorisme; l’Estat asimètric que demana CiU, on és possible garantir per a Catalunya una posició privilegiada en l’Estat que més futur té dins la decadent Unió Europea, i la independència, reivindicada per una ERC que no se’n adona de què això ja no és 1932, no, però des de cap punt de vista. Catalunya ja no és cap mirall per a la resta d’Espanya (repeteixo, per a la resta d’Espanya) i la possibilitat de la independència es sols un eslògan decadent d’una formació aparentment moderna. Zapatero ha de negociar amb ERC, la seva aliança electoral i potser la seva creu, per això l’apropament a CiU. En terminologia arcaica parlaríem d’adulteri?

Compártelo

Escribe un comentario

Cerrar
Enviar por Correo