ReligiĂł
Imprimir | EnviarAquest diari va vehicular fa uns mesos la polèmica entre SebastiĂ Alzamora i un lector per causa de la figura, mĂtica o remĂtica, de JesĂşs, i no puc mĂ©s que somriure. Somriure amb el desig de que la ignorĂ ncia supina (no s’arregla llegint Flavi Josep) del que significa la religiĂł en la història de la civilitzaciĂł sigui sols la que endevino en les paraules d’aquest conegut i admirat escriptor. Estic casi disposada a aventurar que si efectivament Ă©s imparable, d’aquĂ poc temps s’haurĂ de menjar les seves paraules. TambĂ© em va passar, no tinc cap problema en reconèixer-ho, i abans de què algĂş cregui que parlo des de la recalcitrĂ ncia del convers, afegirĂ© que res tĂ© a veure el que dirĂ© ara amb la meva creença personal en JesĂşs, Mahoma o altres tipus formidables dels imaginaris col·lectius. Res, ho repeteixo, el realment important tĂ© a veure amb la ciutadania i per això m’adreço a creients, agnòstics, ateus, sectaris, ecumènics, i fĂłrmules vĂ ries de les esglĂ©sies de base… Anem-hi doncs.
ReligiĂł, als llatinistes ens agrada fer aquests viatges, ve de relligar i de rellegir, que Ă©s en el fons la mateixa cosa. Tot i que el fet de que la manca de perspectiva del petit trajecte personal no ens deixa molt sovint copsar les constants de la nostra “història mental”, podem afirmar que en totes les manifestacions humanes s’hi troba el rerafons de la transcendència. AlgĂş ha dit que no Ă©s que Deu hagi creat l’home, Ă©s que l’home necessitava crear Deu, però suposant, com diria Descartes, que s’hagi de fer un salt acrobĂ tic per demostrar racionalment l’existència de Deu, tant se val qui fos primer, perquè la qĂĽestiĂł no Ă©s cronològica, es lògica o substancial: sense lligar el que som amb els models transcendents no podem justificar l’arrogĂ ncia no sols de considerar-se el centre del mĂłn (en termes polĂtics, la dignitat de la que ens autorevestim), ans sobre tot de raonar sobre la legitimitat de conrear-lo (cultura) i de parlar en termes de solidaritat intergeneracional per tal de cuitar per a “herència” de les generacions futures el medi que ens sustenta, els recursos dels que ens servim… La voluntat de ser quelcom mĂ©s que un tros de carn o l’últim esglaĂł de la cadena evolutiva ha traĂŻt fins i tot a Marx, a Darwin, a Sartre i no sols en la deriva final del seu pensament, tambĂ© en l’essencial i permanent del discurs. Intenteu mirar sense judicis previs i veureu el que s’amaga en Montesquieu o Rousseau, i no parlem de Hobbes, Schmitt, o Kelsen.
La religiĂł ha estat fins fa quatre dies de forma expressa el mateix que la llei (lex Ă©s un lligam, lectio, una lectura: sona semblant?, val tambĂ© per a la ciència…), el mateix que la moral, el mateix que la polĂtica, el que mateix que tot, perquè en la filosofia fonamental, la que es practicava abans de la pèrdua de la identitat, abans de l’arribada del pensament feble, ningĂş (ni els ateus) negava que l’atzar no Ă©s mĂ©s que el nom que posem al desconeixement de les regles que governen la matèria supraatòmica. Jo hi afegiria mĂ©s, però la fĂsica no Ă©s la meva competència. El cas Ă©s que amb intentar llençar les aigĂĽes brutes que s’han anat coent al llarg dels segles en les institucions que ritualitzen un missatge (Ăşnic, curiosament, si se’n adonen), hem tirat al mar tambĂ© el nadĂł, quan Ă©s mĂ©s cert que tot allò que ens enalteix estĂ ja dit des del principi. Passa amb el text sagrat com tambĂ© amb coses mĂ©s banals que hem aconseguit escriure en els darrers temps: l’irrellevant ens priva de veure el consistent. I la consistència, ens agradi o no, supera la matèria. Ni el meu adorat Saramago Ă©s conscient de la importĂ ncia de la seva reflexiĂł sobre la vida i la mort de fa uns quants dies, la seva afirmaciĂł del diluĂŻr-se la carn en el no res, com si no haguĂ©s pogut mai rebre la llum de l’art que ens dona, al capdavall amor.
Li passa a la religiĂł com a la llei: una cosa Ă©s l’enunciat, altra molt diversa la polĂtica religiosa, la polĂtica legislativa, Ă©s a dir, les realitzacions humanes de la idea. Però Ă©s que es pot dir de la democrĂ cia una cosa millor? És que no comprovem aquĂ i allĂ l’abĂşs de les grans paraules que transforma la democrĂ cia en demagògia, la democrĂ cia de persones en democrĂ cia de partits i la democrĂ cia de partits en la dictadura de certes parts de la seva cĂşpula sobre una base idealista i treballadora que no sap què Ă©s la venda dels principis? Tanmateix, com diu la ConstituciĂł, els partits sĂłn un canal fonamental de manifestaciĂł del pluralisme polĂtic, i sense la seva força institucional i tantes vegades corrupta, la democrĂ cia no es materialitzaria. Ben analitzat, el sistema jurĂdico-polĂtic en què vivim Ă©s un calc del sistema religiĂłs, apliquem-hi doncs el mateix raser metodològic.
