Tantes raons per al No
Imprimir | EnviarMalgrat que els comptes d’un referèndum deixen poc espai al dubte, no Ă©s gens fĂ cil esbrinar les raons per decidir-se en un o altre sentit. Hi ha acord sobre la manca d’opciĂł clara de qui vota en blanc; no Ă©s legĂtim, en canvi, reduir a mandra o egoisme l’actitud del que s’abstĂ©, perquè de vegades instrumenta la crĂtica a una classe polĂtica no precisament elogiable. Els politòlegs ens recorden que abstenir-se afavoreix les tendències dretanes a les eleccions i que el vot nul en el referèndum compta en favor del sĂ, perquè resta vots vĂ lids del total. Amb aquestes quatre dades al calaix, i si la convergència d’interessos sobre un o altre adverbi Ă©s ineludible, fora bo començar per relaxar-se i recordar que la responsabilitat del governat Ă©s requisit imprescindible per a reclamar la de qui ens governa. Vet aquĂ el meu llibret d’instruccions, si a algĂş li pot servir.
Per començar, crec que no Ă©s innocent plantejar el referèndum en clau de duel entre Zapatero i Rajoy, un simplista dualisme que implica atribuir a partits estatals una capacitat de condicionar la vida polĂtica catalana que els que la utilitzen han estat negant durant la major part d’aquesta dura i estèril negociaciĂł estatutĂ ria. La ciutadania ha estat cridada a respondre una pregunta, no a votar en unes eleccions generals, amb independència dels efectes que el resultat hagi de tenir, com no pot ser d’altra manera. La democrĂ cia participativa tĂ© la seva funciĂł, i el referèndum, una de les afortunadament escasses mostres de democrĂ cia directa, altra de ben diferent. No barregem les aigĂĽes, perquè la pregunta estĂ ben clara, tot i que sigui al meu parer poc neta: vostè vol el nou Estatut?
No Ă©s un nou Estatut (no val dir que ja ens entenem, o es que aquĂ lo de la força del llenguatge no compta?), però tĂ© la simbologia i voluntat de ser fins i tot mĂ©s que això. Ara, però, convĂ© dir que Ă©s reforma, per intentar evitar, amb una providencial interpretaciĂł de la llei orgĂ nica del referèndum, que el sĂ hagi de guanyar a les quatre provĂncies. L’Estatut de 1989, reforma de 2006, impedirĂ , si surt, demanar res en molt temps. I molt vol dir molt, perquè Âżimaginen la reacciĂł a la resta d’Espanya?
Ja quasi bĂ© ningĂş s’atreveix a dir que l’Estatut de 1979 Ă©s millor que la reforma en curs, però aixĂ Ă©s. Un exasperant detall normatiu no millora l’autonomia, ans al contrari, condiciona el futur institucional i personal (no oblidem el desgraciat TĂtol de drets i un deure, al que m’he referit en altres ocasions) I sense que per això lo atribuĂŻt sigui “blindable” front la legislaciĂł de l’Estat. Per desgrĂ cia aquesta asserciĂł sols es contrasta si s’aprova el text, però tenint en compte que tot allò que de millora de l’autogovern s’hi incorpora, ja ho tenĂem abans en raĂł de la jurisprudència, de la legislaciĂł catalana o de les transferències estatals, podrĂem preguntar com en aquells antics dibuixos animats, “¿quĂ© hay de nuevo, viejo?” S’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu un error comprensible, perquè en la versiĂł proposada ara hi ha molta mĂ©s lletra. Els seus defensors s’han llençat en tromba a explicar que l’Estatut diu mĂ©s coses, però quines sĂłn noves? I quines de les noves sĂłn millores per als catalans? I quines de les que sĂłn millores no continuen depenent de la legislaciĂł bĂ sica de l’Estat? El text de 1979 era millor perquè no tenia lĂmits. El text actual no blinda, sols congela competències, permetent que la temptaciĂł centralista negui ulteriors millores.
Poc es guanya, doncs, excepte alambicades declaracions identitĂ ries, que a sobre el Tribunal Constitucional pot reinterpretar a la baixa. Però encara que Ă©s quedessin, què? De tota aquella òpera, jurĂdicament condemnada a morir el 30 de setembre, però que un irresponsable va salvar in extremis, ara sols ens queda la carcassa, una mĂşsica desafinada SĂłn tantes raons per al no! Un no amb la immediata invocaciĂł de la reforma constitucional, si Ă©s necessĂ ria, com ja sembla. La resposta Ă©s no, tot i que en cas de que sortĂs el sĂ, jo acceptaria socrĂ ticament que fos tambĂ© el meu Estatut.
En aquesta posiciĂł frontal s’han trobat la part mĂ©s reivindicativa del nacionalisme catalĂ (tant d’ERC com de CiU, no ho oblidem), i de l’espanyol. S’ha volgut ridiculitzar la coincidència entre ambdĂłs extrems, però això sols Ă©s possible per als que cĂnicament pensen, però no s’atreveixen a dir, que no creuen en nacions, ni en pĂ tries. És legĂtim no creure, el que no Ă©s legĂtim Ă©s amagar-ho. Però per als que pensen, i aixĂ ho diuen, que ha de quedar clar quins som què, una aberraciĂł jurĂdica com el “nou” Estatut, que ni diu, ni deixa dir, que llença la pedra i amaga la mĂ , sols pot ser objecte del rebuig. L’únic efecte dramĂ tic seria el trontollar de les cadires. Dubtosament el ridĂcul pot ja ser mĂ©s gran.
