Violació del domicili
Imprimir | EnviarA Ità lia s’ha aprovat la llei d’autodefensa domèstica. Va molt més enllà del que fins ara estava previst en la legislació penal que tant en aquell paÃs com aquà eximeix de responsabilitat l’homicidi comès en cas de legÃtima defensa. O si més no, amplia considerablement aquest concepte, perquè a partir d’ara dins d’un domicili es podrà utilitzar un arma (de la qual s’estigui en possessió legal) o qualsevol altre instrument idoni, per protegir la vida pròpia o aliena, o els bens respectius, fins i tot quan sols es tracti d’un perill d’agressió, si el que el provoca no desisteix de la seva actitud. En poques paraules, i amb un grapadet de conceptes jurÃdics un xic indeterminats, si algú entra a casa nostra a robar i avisat de que deposi l’actitud i se’n vagi no ho fa, se’l pot matar sense que això comporti per a l’homicida el que recentment ha succeït a Espanya: que la vÃctima d’un robatori està processada i amb risc de condemna per haver mort un dels lladres.
No sona a filosofia americana? Els Estats Units, que han donat la glòria a la llibertat informativa, que mai de la vida permetrien parlar membres del seu exèrcit, que exposem com a model de l’Estat federal que ens agradaria ser, són en canvi objecte de les nostres furibundes crÃtiques quan recordem la seva polÃtica en relació a les armes, ja a l’exterior de les seves fronteres (bèl·lica), ja quan la practiquen entre ells mateixos (malgrat tenir molt clar que són una nació…) I en tots dos casos, però, són coherents, és el combat sense pietat contra els que facin malbé la gran casa (un exemple podria ser la seva reacció decisiva després de l’atac a Pearl Harbour, no abans), o el sanctuari sagrat que és la casa de cadascú, i per això no és necessari justificar gaire haver matat qui hagi aventurat el nas dins del lÃmit del privat. És per això que en general les cases americanes es veuen des de més enllà del seu perÃmetre extern, fins i tot la Casa Blanca i el seu jardà es troba a l’abast visual de tothom. No hi ha grans murs com els que envolten les mansions europees (fins i tot les que tenen els propis americans, és clar) per amagar-les als ulls temptats dels curiosos i, més encara, dels desitjosos de la riquesa aliena. Ja diu Lao-Tsé que qui evita la temptació, evita el furt.
Els americans han après molt més rà pid que nosaltres, o vull pensar que saben, que cadascú de nosaltres és la seva, pròpia i principal casa i que tal com és un, aixà es projecta en el lloc que habita (casa, barri, paÃs, planeta), i que envair una morada per la raó que sigui, no és un perill per a les coses que s’hi trobin dins (tanta justificació hi hauria en el lladre que ho fa constrenyit per la necessitat com en el morador al que li destrossen econòmicament la vida en robar-li) No parlo de matèria, estic parlant d’esperit. S’ha comentat en els mitjans de comunicació que la llei italiana que, al meu entendre, ve a reproduir la concepció americana del domicili sols és possible amb un govern de centre-dreta com l’actual, com volent significar en dir això que la seva ideologia el que vol protegir és el dret de propietat. Els que aixà es manifesten no han entès res, continuen funcionant amb els esquemes del XIX, on la propietat dels rics es podia veure i tocar, uns esquemes que grinyolen avui, quan els mercats de futurs són ja la cosa més tangible d’un patrimoni que ja no consisteix sols en tenir coses, ans sobre tot en controlar els demés.
Perquè la llei i això que escric amb dificultat s’entenen per qui no hagi estat, de prop o de lluny, objecte de l’acció que es pretén condemnar. Entrar en un domicili sense el consentiment dels que hi viuen és una violació, tant com perquè es digui a la Constitució que el domicili és inviolable. La paraula violació no s’utilitza doncs en aquest context de manera trivial, significa la devastació personal que produeix en les persones l’ús i abús arbitrari del seu à mbit material més proper, aquell desenvolupament del que són, amb independència del grau de riquesa. No és una protecció legal del fetitxisme que ens pugui lligar anÃmicament a certes coses, i això es palesa quan percebem la diferència entre veure malmeses les nostres coses per un huracà o per l’allanament de la morada: els fenòmens naturals ens poden produir fins i tot desesperació. La violació domicilià ria genera por, fà stic i la indignació; perquè el que sense dubte ens roben quan entren a casa és la dignitat. En poques paraules, tot i estant amb els que afirmen que la vida no pot ser contraposada a res, no accepto la crÃtica superficial a una llei que per un cop reflexa veritables preocupacions dels governats.
2 Diciembre 2008 | 22:41
Cert és que la pertorbació del domicili causa estralls psicològics a les vÃctimes, sobre tot quan hi són simultà niament (silenciosos) o hi ha violència. No obstant no crec que es pugui deixar impune una mort que resulta de la defensa del domicili.
Cada cas s’ha d’estudiar individualment an seu judicial i avui dia ja existeixen atenuants i eximents penals suficients com per no haver de donar via lliure a la cacera particular i privada.
L’esprit d’aquesta llei pot ser lloable però s’acosta perillossament a la fina lÃnia que separa el legÃtim dret a l’autodefensa del dret a la venjança.
29 Septiembre 2009 | 11:57
Estic totalment d’acord amb aquesta llei a Ità lia. Per a quánd una llei aixÃs a Espanya ?. Endavant una llei d’autodefensa domèstica.