Montse Nebrera | biografia
Imprimir | Enviar
Vaig néixer el 1961, a Barcelona, a la casa dels meus avis, la darrera d’un edifici de 1889 situat a la cruïlla dels carrers Tamarit i Entença, davant el Paral.lel, el Poble Sec i el carrer Lleida. En acabar el pendent d’aquell carrer, des del balcó de casa meva, es veia la muntanya de Montjuïc. Per aquell parc vaig passejar moltes vegades de la mà del meu avi patern i en aquell carrer llavors hi havia un parvulari al que la meva mare va intentar sense èxit, portar-me als tres anys. Al pis dels meus avis, compartÃem els meus pares, el meu germà i jo una habitació que ni tan sols tenia finestres, però el que recordo té el nom de la felicitat. Allò de la infà ncia feliç, allò va ser la meva infà ncia, i quan penso en les infà ncies desgraciades que he arribat a conèixer, les finestres que en aquell moment jo no vaig tenir, es tornen insignificants, desapareixen.
Fins els quatre anys i mig no vaig començar a anar a escola. En aquell moment ja ens havÃem mudat a Nou Barris, perquè varem poder accedir a una vivenda de renda limitada en un bloc de vuit pisos amb vistes a una altra muntanya, la del Carmel. Tot i que només tenia 50 metres quadrats, la nova casa era un palau. La meva habitació em feia l’efecte d’un enorme saló, malgrat que dins es trobés no només el meu llit, sinó també la rentadora, que va constituir al llarg de quinze anys la taula dels meus deures escolars. Al balcó d’aquella casa el meu pare va instal.lar el seu hobby; un centenar de canaris, caderneres i altres espècies d’ocells, que el van portar a la glòria per varis premis en concursos ornitològics nacionals i internacionals, i a la meva mare, a la desesperació per la brutÃcia de galliner que en aquella zona de la casa era sempre inevitable.
Als sis anys vaig començar el que després s’anomenà l’EGB al col.legi, i vaig comprendre que si alguna cosa havia d’acompanyar-me tota la vida seria la passió per aprendre. La major part d’aquells anys d’estudi en una acadèmia del barri apareixia al quadre d’honor tots els mesos. Al quadre d’honor de coneixements sÃ, però quasi mai al d’actitud , doncs era la lÃder de la classe en totes les bromes i entremaliadures. Dic això perquè mai vaig ser una empollona. Per a la meva vergonya, el misteri de les bones notes radicava en la bona memòria amb la que compensava la meva eterna dispersió, la meva passió pels fronts múltiples, el voler saber de tot, ja se sap, bitllet segur a ser mestre de res.
Vaig atrapar una hepatitis als vuit anys i vaig haver de fer la Primera Comunió un any més tard. Totes les meves companyes anaven de blanc i jo, de rosa, totes de llarg y jo, de minifaldilla: una de les meves primeres complicitats amb la meva mare, més rebel que jo. En aquell temps somiava amb ser hostessa de vol o santa, passava la major part del meu temps lliure llegint, sobretot vides de sants i molts contes. Entre els 6 i els 14 anys la meva vida va estar trufada de la lectura de contes. Els contes m’han acompanyat i ensenyat sempre, de Perrault o Andersen fins a Borges o els anònims orientals. Malgrat l’escassetat econòmica mai va haver un “no†a casa meva per a la compra de llibres, perquè els meus pares, que no tenien estudis, no concebien millor esforç econòmic que facilitar una cultura que ells, com tants de la seva generació, no van arribar a tenir.
Als 11 anys no volia continuar creixent, era massa feliç: jugava i estudiava, tot el que estudiava m’agradava, els meus amics i la meva famÃlia m’estimaven: Què més es podia demanar? Però als 14 anys l’entrada al Institut va canviar radicalment la meva vida. Al llarg de dos anys les meves companyes de classe semblaven convençudes que no valia la pena relacionar-se amb mi, perquè les meves notes només podien ser les de qui vulgarment s’anomena una “empollonaâ€: era dur, per injust, però sobretot perquè tenyia de gris el llarg viatge de cada dia fins al Institut Montserrat. Però tot va canviar grà cies a una guitarra que em regalà el meu pare. Vaig començar a tocar durant les hores de dinar, al jardà on unes quantes ens quedà vem a dinar perquè casa nostra quedava massa lluny: Llach, Serrat, i altres cantautors van redimensionar la relació amb les meves companyes i començà una molt profitosa etapa de la meva vida. Llavors vaig aprendre a parlar el català . A escriure’l m’ajudaren autors com Teixidor, Saladrigas, i altres que corrien per casa, fruit de les meves compres compulsives a les fires de llibres del Passeig de Grà cia.
Entre els 16 i els 18 anys vaig conèixer als meus millors professors i entre ells, a Pedro Pericay, probablement el meu major referent acadèmic. Fou el meu professor de llatà i grec, i la persona que va despertar el meu amor pel món clà ssic, que em va induir a endinsar-me en el Dret Romà i a apassionar-me per l’estudi del llenguatge: per ell i per a ell vaig fer més tard la carrera de Filologia clà ssica.
Al Institut es desvetllà la meva consciència polÃtica. Eren els anys de la Transició i el primer acte d’aquest tipus al que vaig assistir fou la manifestació de l’onze de setembre de 1977. Vaig anar acompanyada de les meves cosines, vingudes expressament des de GalÃcia i d’alguns altres asturians que pertanyien al Partit Comunista, que també volien participar de la festa: perquè allò va ser una festa. No hi havia als carrers abarrotats de gent, més que el color de l’esperança, i mirant cap enrere m’adono del que això ha marcat el que sóc. He assistit a molt poques manifestacions més.
I amb aquell aire i aquell esperit varem entrar a la Universitat: era el 1979. Idolatrava la universitat. Vaig trigar molt poc en comprovar que els mites, mites són, que el que importa són les persones concretes y que malgrat tot, jo no volia ser ni notari, ni advocat, que foren les meves primeres intencions, sinó que volia quedar-me a la mateixa Universitat com a professora. Per això, al tercer curs de Dret vaig començar la carrera de Filosofia i al quart de carrera, vaig afegir un treball de becà ria a la biblioteca que augurava la tendència a omplir l’agenda més del compte. Poder compartir un cafè amb els meus antics professors, llavors ja col·legues, era un somni llavors capital, avui, en perspectiva, quelcom ingenu. Però els somnis només poden ser valorats des del moment en què se senten.
Amb els estalvis de cinc anys donant classes particulars a estudiants de batxillerat, el 1980 vaig realitzar dues proeses econòmiques: treure’m el carnet de conduir i comprar-me una motocicleta que em va permetre anar amb rapidesa a les aules università ries en les que s’impartia Filosofia en horari nocturn, i a les que em desplaçava des de la Facultat de Dret, on per la tarda anava a classe i pel matà treballava a la biblioteca. La moto també em faria un gran servei posteriorment durant els anys d’advocat, professora de Dret i alumna de Filologia al mateix temps.
A cinquè de Dret era becà ria en Filosofia del Dret i l’any següent vaig obtenir la beca d’investigació per a la realització de la tesi doctoral. Havia acabat Dret el 1984, i quan, al 1986 acabava Filosofia, començava Clà ssiques, carrera que finalitzaria sis anys més tard. L’avidesa per saber coses només es disciplinava a les aules i d’aquesta manera vaig arribar a conèixer a Kant des de sis perspectives diferents. No he deixat mai de ser quelcom kantiana… En acabar Dret començaren les meves primeres classes de Dret Romà , les meves primeres estades a l’estranger (Brussel·les i Pisa) i certs canvis geogrà fics. Una cosa molt important a la meva vida ha estat sempre aconseguir un lloc propi on viure, una vivenda. Una gran austeritat i la sort que en aquells moments els preus no s’havien desbocat em van permetre comprar-me un minúscul apartament el 1987. Estava mig derrocat, sense lavabo ni cuina, però jo em sentia amb ell la persona més feliç del món, tot i que comprar signifiqués clarament hipotecar-se.
9 de juny de 1989: llegeixo la tesi doctoral: “La entrega con la voluntad del dueñoâ€, sobre textos bizantins amb traducció única al llatÃ. Vaig forjar una indestructible amistat amb el meu director de tesi, José MarÃa Royo i, més enllà d’això, girem full rà pidament.
Entre 1989 i 1992 vaig exercir com advocada en un despatx juntament amb dos col.legues procuradors. Valia la pena provar la professió de Perry Mason, el meu Ãdol de la infà ncia. El pagament d’un client en un cas important em va permetre rehabilitar la meva “mansió†del carrer Àngel Guimerà d’Esplugues, la mateixa localitat a la que m’havia traslladat amb la meva famÃlia el 1980 quan els meus pares aconseguiren comprar un petit pis a la Plaça de l’Ajuntament. Un pis, per cert, el dels meus pares, amb vistes a l’infinit.
Però mai vaig arribar a viure en aquell pis. Durant l’any 1991 vaig viure un temps a Madrid i vaig passar uns mesos estudiant medi ambient a la Universitat Lliure de Brussel.les. A Madrid vaig guanyar una beca de l’Ajuntament per estudiar teatre en un taller que impartia l’actor Carlos Ballesteros, un altre dels meus millors records: Vaig aprendre molt de mi, vaig recompondre la manera de donar les classes, descobrint què és això que avui anomenen la intel.ligència emocional i quant hauria jo de treballar aquesta assignatura per a la que no sol haver escoles en les quals aprendre. Encara sóc als primers cursos.
De 1992 fins a finals de 1993 me’n vaig anar becada a estudiar més medi ambient a Bolònia, però el cert és que sobretot vaig aprendre art, jazz i ser capaç de passar per nativa en l’ús de la llengua. El medi ambient resultà ser un pretext i probablement un purista diria que jo no vaig fer bon ús d’aquells recursos públics posats al meu abast, però vaig madurar com a persona i vaig posar a debat molts dogmes personals, una bona inversió… Ità lia es convertà en una de les meves majors passions. Allà viu a més a més una de les meves millors amigues, més enllà del temps que a vegades triguem en veure’ns, per sobre sempre de l’espai que ens separa.
A finals de 1993 vaig entrar a l’equip docent de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra de la mà del professor Marc Carrillo. Fins 1997 vaig donar classes d’aquella assignatura a Relacions Laborals, Gestió i Administració Pública, Periodisme, Ciències PolÃtiques i Dret. Tot això s’ajunta amb donar classes a l’Escola de Policia de Catalunya, un viatge d’estudis a Florència en el que conec a la meva gran amiga Francesca i, a finals d’any, una substitució com jutge de primera instà ncia i instrucció a Mollet. La judicatura, tant allà com en els anys a l’Audiència Provincial de Barcelona, m’obriren els ulls sobre aquella paradoxa estesa a l’acadèmia espanyola de criticar que els professors de Dret es relacionin amb el món professional. Jo, al menys, vaig fer un gir de 180 graus en la meva manera d’impartir les classes després d’aquella experiència, i crec que per bé. Ho aconsellaria, en aquella o en qualsevol altra faceta prà ctica, a qui es dedica a l’estudi teòric del Dret.
Al llarg de 1995 i 1996 vaig realitzar varis viatges d’estudis més. Entre ells, algun a la Universitat de Roma, on vaig conèixer a un altre dels meus mestres, el catedrà tic de Dret Constitucional a La Sapienza, Alessandro Pace. La meva passió per l’estudi de la reforma constitucional arrenca de llavors i com vulgui que aquest tema, la reforma, ha tingut aplicació prà ctica en la història recent de Catalunya i de tota Espanya, potser en allò es va forjar una certa vocació polÃtica. Però a diferència dels somnis, crec que del present només pot parlar-se amb propietat en la distà ncia, és a dir, després.
El 1996, en Ramon Guardans, President del patronat de la Fundació que impulsa la Universitat Internacional de Catalunya em va proposar la incorporació a l’equip de govern com a vicerectora. El cà rrec suposava, a més, la possibilitat de portar l’à rea de Dret Constitucional a la facultat de Dret: i vaig dir sÃ, és clar. Tres anys de vicerectora i fins avui de professora, a més de precioses experiències intel.lectuals amb alguns dels membres del seu equip docent, no són més que una part del que dec a l’aposta que per mi realitzà en Ramon Guardans. Restarà sempre en el meu cor.
El meu enorme pare se’n va anar a 1995, un 19 de juliol que jo em trobava treballant a Costa Rica. La meva sensitiva mare, que fou també la meva millor amiga, el va seguir cinc anys després, quan el meu fill Guillem tenia només 8 mesos. Guillem havia nascut el primer diumenge després de començar la primavera del darrer any del segle XX. Dos anys després, ja al segle XXI, arribava a aquest món la meva filla Isabel. Tant de bo que Constantà i jo siguem per a ells el que els meus pares foren per a mi, perquè res més important que els meus fills m’ha passat a la vida. Són ells, la responsabilitat que suposa ser mare, el sentit de futur que dóna a la vida pensar què món voldrÃem que heretessin, el que em consola del temps que li trec a la meva famÃlia des del dia que vaig entrar a la polÃtica. Josep Piqué, a qui agrairé sempre la oportunitat d’incorporar-me al Parlament de Catalunya com a diputada després de les eleccions autonòmiques de novembre del 2006, em va dir, quan m’ho va proposar, que aquest virus de l’acció polÃtica és difÃcil d’extirpar quan s’inocula en terra fèrtil i que la gent apassionada per les idees i per l voluntat de servei hauria de ser-ho en tot cas. Fins fa poc em semblava impensable que aquestes raons em portessin a presentar candidatura a la presidència del meu partit en el proper Congrés. Però això és la vida, un risc constant a mig camà entre la llibertat i la providència.
14 Junio 2008 | 12:10
M’agradaria llegir també les històries personals dels altres candidats. Perquè quan es vota, sigui a un President/a, quan es decideix qui vols que lideri projectes, s’estan triant entre persones. Al PPC es triarà entre persones, i això ho ha d’entendre tothom. Si MN sap transmetre l’enorme và lua personal que atresora, que tot i sent-ne conscient algunes vegades perd el nord de vista, guanyarà el Congrés. N’estic convençut: a més, és temps per a les persones. I si acceptem que la MN és persona i és temps a l’ensems, apliquem-li aquella frase de la Mercè Rodoreda. La Rodoreda, Ãntima amiga de l’Anna Murìà , companya del poeta Agustà Bartra, i increïble dona, un dia va escriure a l’Anna: “El temps Anna és bona persona”, intentant animar-la en el seu periple per Sud-amèrica, seguint el seu company fins a l’exili de Mèxic. Amb el permÃs de la Mercè i la Marta, diria que la Montse és bona persona…i, per tant, els temps que ens vol fer viure.
18 Junio 2008 | 17:38
Sª Nebrera, he leido atentamente su biografÃa y de verdad, me parece usted una persona honesta y sincera que mucha falta nos hace debido a tantos politicos corruptos que hay en la actualidad. Me encantaria que en las próximas elecciones se presentara como candidata a la Presidencia. ¿Que piensa Usted sobre la Ley de Violencia de Género? Cordialmente Carmen
28 Junio 2008 | 1:15
Hola Montse, me he decidio a leer su biografia, porque es de las pocas persona que me interesa del PP, y sinceramente no me ha defradado.
Probablemente siga sin votar al PP, pero semillas como usted son las que facilitaran un cambio tranquilo.
Me identifico con algunos de su valores, que creo que posee, el esfuerzo, la constanacia, continuidad, honestidad… etc
suerte
8 Julio 2008 | 9:25
Buenos dias Montserrat;
Creo en ti para ganar las siguientes elecciones generales.
Creo que hacia falta en Cataluña una mujer como tu, con
imagen, con una mirada transparente que me habla de tu
noblezacomo persona, dialogante y entera.
Eres como mujer y como persona el futuro del Partido
Popular; nuestro futuro está en tus manos.
No ha sido posible ganar a la Camacho, pero creo que tus
posibilidades irán en aumento; no lo dudes. Como reza el
tituto de un programa de televisión “TU SI QUE VALES” y
lomas importante es que yo añado “TU SI QUE NOS VALES”
Para mi, que me paso los dias dando mitings a favor del P.P.
seria un honor conocerte personalmente.
Ya te digo, omo tu ningún candidato.
Eres un cielo demujer y persona.
¡¡¡ FELICIDADES !!!
Josep maria
9 Agosto 2008 | 20:37
Thousands and the dazzlingly buy cytotec then announced daughters.
29 Octubre 2008 | 16:43
Hola Montse.
Després d’escoltar-te aquest matà a RAC1 he decidit d’entrar en aquest blog i fer-te saber el qué penso. Si senyora! Quina crack! M’has deixat impresionada, meravellada, tot i que he de reconéixer que no és el primer cop. Cada dia estic més convençuda que Catalunya et necessita (i que consti que sóc d’esquerres).
A casa sempre hem dit que en Piqué es va equivocar de partit polÃtic, que en un altre hagués arribat a la Presidència de la Generalitat. (De fet, aixà mateix li ho vaig dir, quan vam coincidir a la sortida de l’estadi de ParÃs, a la final de la Champions del 2006) i de tu penso el mateix. Sou dos grans polÃtics i la polÃtica us necessita. Però malauradament els qui manen en el vostre partit no pensen igual (o si, i no els interessa). Potser és questió de fer un pensament, no? Tu mateixa ho has dit avui, no saps ni quin rum porta el teu partit.
Felicitats maca.
Jo de gran vull ser com tu.
Montse.
31 Octubre 2008 | 22:58
Hola Montse, ets fenomenal.
Acabo de llegir la teva biografia, atret després de sentir-te per la rà dio. Mai he votat el PP, però a tu et votaria. Ànim! el pais necesita gent com tu, amb la veritat per davant. Ànim, à nim i à nim.
Jordi
2 Noviembre 2008 | 2:42
Després de Vore un programa en IntereconomÃa Televisión he decidit saber mes de tu a través de internet. He llegit la teua biografia i he confirmat el que pensava: ets una persona molt inteligent. Pots estar orgullosa de la teua trajectoria vital. Espere que tota la teua sabiesa es pose al servici del pais, sent una politica honesta i amb bones idees. Felicitats.
1 Diciembre 2008 | 22:11
Hola Montserrat:
La teva exposició, no al blog que també; als Matins de Tv3, no recordo si a Veo TV o Intereconómia;… bé, cito aquestes per recents, sense oblidar una al Club, arriba, impacta, agrada… …però després arriba la por de la tremenda decepció a la que ens tenen acostumats els polÃtics; i al final, l’obrir els ulls a la tremenda realitat, realitat que per als mortals com jo, es torna en monótona passivitat com sempre… …o com, alguns mortals com jo, que de tant en tant et revel.les i voldrÃes fer…
I aquà topes a algunes persones; en aquest cas, amb una tal Montse Nebreda, que et fa per uns moments creure en que si que es pot. Un cop ha estat -(l’últim has estat tu)- una tal Nebreda; altra cop ha estat un ministre crec que de treball que ara no recordo el nom -(tu segur que si, era del PP)-que va tenir la dignitat que no tenen la resta -(si més no la majorÃa)-; aquestes, per dir dues persones polÃtiques “mediátiques o conegudes”.
Però també, topes amb d’altres que certament et fan reflexionar en les meves propies reflexions, en les meves inquietuds que, com en el teu cas Montse, crec entendre que son les mateixes, si més no de la idea de com s’ha de fer, treballar, formar, compartir… i te sumes, et “pujes al carro”… i espero no decebre, ni tampoc ser decebut, perquè, ara que puc i vull, vull fer quelcom més que reflexionar per regenerar la vida polÃtica, apropar la polÃtica al ciutadà de a peu; fer arribar al Congrès els problemes de la societat, no que el Congrès digui quins problemes ha de tenir la societat… en poques paraules, FER-NE DELA POLÃTICA UN MITJA PER VIURE EN DEMOCRACIA, NO UN MITJÀ DE VIDA EN DEMOCRÃCIA…
Tant de bo, no fallessis a més d’una persona que, com jo, ens has tornat a encendre la guspira del CREURE.
Si és cert, à nims valenta, i aquà tindrás un modest suport.
Javier
1 Diciembre 2008 | 22:11
Hola Montserrat:
La teva exposició, no al blog que també; als Matins de Tv3, no recordo si a Veo TV o Intereconómia;… bé, cito aquestes per recents, sense oblidar una al Club, arriba, impacta, agrada… …però després arriba la por de la tremenda decepció a la que ens tenen acostumats els polÃtics; i al final, l’obrir els ulls a la tremenda realitat, realitat que per als mortals com jo, es torna en monótona passivitat com sempre… …o com, alguns mortals com jo, que de tant en tant et revel.les i voldrÃes fer…
I aquà topes a algunes persones; en aquest cas, amb una tal Montse Nebreda, que et fa per uns moments creure en que si que es pot. Un cop ha estat -(l’últim has estat tu)- una tal Nebreda; altra cop ha estat un ministre crec que de treball que ara no recordo el nom -(tu segur que si, era del PP)-que va tenir la dignitat que no tenen la resta -(si més no la majorÃa)-; aquestes, per dir dues persones polÃtiques “mediátiques o conegudes”.
Però també, topes amb d’altres que certament et fan reflexionar en les meves propies reflexions, en les meves inquietuds que, com en el teu cas Montse, crec entendre que son les mateixes, si més no de la idea de com s’ha de fer, treballar, formar, compartir… i te sumes, et “pujes al carro”… i espero no decebre, ni tampoc ser decebut, perquè, ara que puc i vull, vull fer quelcom més que reflexionar per regenerar la vida polÃtica, apropar la polÃtica al ciutadà de a peu; fer arribar al Congrès els problemes de la societat, no que el Congrès digui quins problemes ha de tenir la societat… en poques paraules, FER-NE DELA POLÃTICA UN MITJA PER VIURE EN DEMOCRACIA, NO UN MITJÀ DE VIDA EN DEMOCRÃCIA…
Tant de bo, no fallessis a més d’una persona que, com jo, ens has tornat a encendre la guspira del CREURE.
Si és cert, à nims valenta, i aquà tindrás un modest suport.
Javier
10 Enero 2009 | 17:51
¿Sabe usted lo difÃcil que es conseguir una beca predoctoral en estos tiempos que corren? Y una vez conseguida, la inversión en investigación es tan pobre que personas brillantes con currÃculo mucho mejor que los funcionarios que ya trabajan en las universidades deben hacer la maleta y optar por un trabajo sin futuro intelectual o emigrar.
Con todo el respeto ¿no ha sido usted más bien una privilegiada y no una trabajadora como usted nos quiere vender?
14 Enero 2009 | 18:04
Necesitamos mujeres,hombres y si me apuran personas en general que
tengan buenas intenciones y la “mÃnima mala leche” imprescindible para
llevar a buen término todo tipo de proyectos enriquecedores para la sociedad.
El nombre del partido importa poco, el nombre de la ideologÃa casi nada ,pero
importa mucho la preparación de la persona y su buena voluntad.
Y , claro está, que no se limite a “llevárselo crudo” ,que tenga un cierto
espÃritu de sacrificio.No digo heroico pero más allá del que tenemos la mayorÃa de ciudadanos.
Enfin como dijo un colega al que cada dia admiro más en una reunión larga
y tediosa : ” Esto no se arregla porque aquà todos vais a lo vuestro, bueno,
todos, menos yo … que voy a lo mio…”
14 Enero 2009 | 23:57
Eres una niña pija del PP. debes ir por Andalucia y aprender, por alli te llamaran “polaca”.
15 Enero 2009 | 13:06
Hola Montse,
vaig ser alumna teva a la Universitat Pompeu Fabra, estudiava constitucional amb tú i reconec que sempre has estat un exemple per mi ja que una persona tan jove com tú amb tantes ganes d’apendre hem van donar forces per continuar amb una carrera que d’entrada no era el que m’esperava.
Pero si haig de destacar alguna cosa teva és la teva franquesa, sempre he admirat a les persones tan sinceres parlant i això encara avui m’agrada de tú.
15 Enero 2009 | 20:08
Després de veure les teves declaracións, explicacions i disculpes als mitjans de comujicació, tinc la necesitat de dirte que soc amb tú. Tens tot el meu suport, que es res perquè jo no soc ningú. M’agrada qu’els politics tinguen opinió pròpia i la manifesten. La disciplina de partit no porta res bo. Eres coneguda fora de Catalunya, jo soc de Castelló. Ànim Montse, no pares. Si algú es molesta es perquè tú vals la pena.
16 Enero 2009 | 11:05
Hola Montse,
Por casualidad, ¿fuiste al Colegio Tibidabo?
Recuerdo que en mi clase habÃa una tal Montse Nebreda.
Saludos,
16 Enero 2009 | 21:19
La veritat és que en la meva condició de catalanista, sempre m’ha fet fetum el Partit Popular per la seva croada anti-catalana, però descobrir-te em fa pensar un parell de coses:
1- Amb tu el Partit Popular seria més humà i més proper als catalans
2- Tant de bo estiguessis en un altre partit, més afà a les meves idees hehehe
3- Tant de bo la democrà cia a casa nostra no fos representada per partits, sinó per persones, aleshores crec que tu series una bona representant o candidata a la presidència de la Generalitat
4- Com a crÃtica només faria palès que necessites aprofundir en la intel.ligència emocional i en l’oratòria.
Aixà de ben segur evitarà s que les teves paraules puguin ser emprades sofÃsticament.
una abraçada
17 Enero 2009 | 17:23
Montse al PP estàs vetada i està ple d´amargats espanyols, i a part no volen dones catalanes valentes com tu, volen robots catalans dirigits des de Madrid.
Vine a CiU aquà hi ha persones normals, lluita per Catalunya hi ha molta feina a fer.
Ara és el moment.
Catalunya necessita una persona com tu. Hem de foragitar els socialistes estan destrossant la nostra estimada Catalunya.
Grà cies per deixar-me escriure guapa.
David,
23 Febrero 2009 | 9:11
He quedat molt impressionada de la teva biografia i en especial he quedat impressionada de la reflexió del l’últim parà graf, quan parles dels fills i de la responsabilitat que tenim envers a ells, envers a producar-los el millor futur possible. Potser per què soc mare m’he sentit molt identificada. Segurament podriem discutir la forma de procurar-los aquest futur millor, per què, la veritat, en el context actual, no crec que la via polÃtica sigui la millor forma. Segur que seria molt interessant poder discutir amb tu del tema. En tot cas, felicitats pel teu currÃculum.
D’altraJa t’havia sentit parlar en diverses entrevistes i sempre em feia la pregunta “què fa aquesta dona al PP?” Es una pena que no poguem votar persones. Si mai canvien la llei electoral, i si mai et pressentessis, sà piguis que tindrà s el meu vot, independentment de les sigles del partit que tinguis a darrere. Ara per ara, però, malauradament, això no serà aixÃ.
Un salutació
10 Junio 2009 | 8:01
UN ALTRE COMPANY ET DIU EL MATEIX CANVIA DE PARTIT PERSONES TAN VÀLIDES COM TU NO PODEN ESTAR D’AQUESTA MANERA. LA FEDERACIO CIU CREC QUE ES EL MILLOR PER A TU. TRUCA EN DURAN Ã’ EN MAS NECESSITEM A CATALUNYA GENT COM TU !! ELS DEL PP SON NINOTS DIRIGITS PER LA CENTRAL (PIQUE PER EXEMPLE) I TU MATEIXA. NO ENTENC QUE HI FEU.
MAI CATALUNYA ESTA TAN MALAMENT DENÇÀ QUE TENIM TRIPARTIT I DEPRES DE TOTA LA POLÈMICA DE L’ESTATUT EL PP PRESENTA UN RECURS
26 Septiembre 2009 | 19:07
Apreciada Montserrat;
Cada dia que pasa, el presidente Zapatero nos sorprende mas.
Pasamos de aquello que “HAY QUE CREAR TENSION Y DRAMATIZAR”
al yo no he prometido nunca PLENO EPLEO, sino que era simplemente
“UN DESEO” para terminar opinand que en cuestiones de polÃtica y economia “HAY QUE IMPROVISAR”
Con este individuo todo es posible, menos la polÃtica honesta.
Vaya io con las fotos familiares con Obama.
L cosa es que ls susodichas niñas de Zapatero, son una impresentable incapaces de estar a l altura de las circunstancias, y los papas haciendo muestra de su modernidad y libertad las presentan como las enseñan.
Asà va España.
Ya falta poco para el declive del socialismo en España, y debemos estar mas unidos que unca para terminar con esta lacra.
Gacias por permanecer ahà y por seguir sembrndo nuestro futuro.
Te necesitamos mas que nunca.
Saludos cordiales de tu amigo y servidor.
José maria Parent Fité
27 Septiembre 2009 | 18:56
Bona tarde Montserrat;
Ahir et vareig veure a “Mas se perdió en Cuba”
Com sempre, les teves opinions calan profundament, perque son acertades i correctes intelectualment. La única dona de la tertulia, i vaya dona. La millorque podriem trobar mai.
Penso en els bancs amercans que han fet fallida i les penes de pressó que demanen per els directiu, i e pregunto quina pena hauriem de demanar perun president de l’estat qe e ha ortat a la quiebra total.
Em de permetre queaquest senyor sen vagii de rositas ??
Es trist i lamentable.
Saps que et faré costt sempre, que em tens al teu costat per apoyar-te, per ajudar-te en el que dispossis, i que sempre trobaras en mi a un amic fidel.
Ets un encant i la meva obligació es admirar-te en tots els termes.
Gracias per la feina feta i per la que ferás.
Petons i abraçádas d’un amic per sempre.
Josep maria Parent Fité
19 Octubre 2009 | 21:25
Hola Montserrat,
Avui per fi hem conegut la teva baixa del PP. De fet, no entenc com una persona culta, sensible i força intel.ligent com tu què hi feia en un partit tan tancat com el PP, que destil.la odi visceral a Catalunya, a la nostra llengua, història i cultura. Espero que no triguis a incorporarte a un partit que lluiti pel bé del paÃs que no sigui el PSC-PSOE (el qual junt amb els seus apèndixs ERC i ICV-EU aviat haurà dut Catalunya a la ruïna total) El millor, però, fora que endeguessis una nova formació de centre, allunyada d’extremismes, junt amb els teus fidels aquelles persones que tot i pertà nyer al PP estimen Catalunya, rebutgen aquells que s’entesten a passar-nos per la cara la bandera del “toro” i la “ñ” perquè ni ens entenen ni ens volen entendre i, a més, presumeixen del seu xaronisme, cultura de l’engany i l’insult. La teva aportació seria valuosa (com ho va ser la d’en Josep Piqué). Catalunya i també Espanya necessiten Montserrat Nebrera per tal que ja no siguin possibles quatre anys més de Tristpartit.
Amicalment
Jaume
21 Octubre 2009 | 17:37
Enhorabona Montse. Ets una persona que ha estat dins de la “me…” i has tingut el coratge de sortir-ne. Si hi ha alguna esperança en la polÃtica, crec que el camà es pot fer amb una persona com tu, per la seva trajectòria i integritat. Els ciutadans estem deixant de participar perquè ens hem cansat de que ens prenguin per “idiotes”, però estic segura que ens enganxarÃem i “tirarÃem del carro” si hi hagués algú que de veritat cregués de nou que radera de cada vot no hi ha només un número, sinó un ésser humà que l’únic que vol és viure en pau i gaudir una mica d’aquest món.
Endavant¡¡¡
Carme, (una persona que desitja tornar a creure en la polÃtica)
25 Octubre 2009 | 18:04
ME PARECE ESTUPENDA TU DECISION DE ABANDONAR ESE PARTIDO, ESPERO QUE REFLEXIONES BIEN SOBRE TU FUTURO POLITICO PORQUE ES UNA LASTIMA PERDER ESOS OJOS Y ESA MIRADA QUE TIENES PARA SIEMPRE, LA CARA ES EL ESPEJO DEL ALMA Y LOS SERES HUMANOS NO SOMOS INMUNES A ESA MIRADA PROFUNDA QUE TIENES, TIENES PODER PARA ENAMORAR POLITICAMENTE.
ANIMOS, NO TODOS ESTAMOS CIEGOS…
30 Octubre 2009 | 10:46
Hola Montse : Despues de haber estado estos dias siguiendo por las noticias lo referente a tu caso, despues de de haber leido ti biografia, despues de haber tenido con mi empresa encontronazos y decepciones con casi todos los partidos politicos sin excepción, despues de muchas y muchas cosas que se, y que me han pasado y he sufrido en mis carnes(y mi bolsillo), despues de ver que aquà solo interesa el sillón cueste lo que cueste y caiga quien caiga, despues de ver perfectamente que la mayoria de los politicos sólo dicen lo que el votante quiere sentir en momentos puntuales y sobretodo antes de las elecciones, y despues de donde digo digo, dice Diego….creo que te entiendo perfectamente bien. Me gustaria poder tener una conversación directamenet contigo, y si estas dispuestas a navegar, no navegaras sola. Atte Pere.
5 Noviembre 2009 | 17:56
Si eres capaz de ser coherente y mantener este discurso en el nuevo proyecto en el que parece que intentas embarcarte, por lo pronto cuenta con mi voto, si tienes exito, (que te deseo) contarás con algo mas, mi admiración y ayuda.
5 Noviembre 2009 | 23:08
Gracias por vuestro apoyo, quizás incluso más emotivo para mà en este rincón en que puse de dónde vengo para que sepáis a dónde puedo ir y a dónde seguramente nunca iré. Necesito todo el apoyo. Dentro de poco podemos vernos, y estar cerca. Si queréis venir al Majestic el dÃa 1 de diciembre, necesito que me envieis vuestros datos al mail que sale en este blog, porque os mandaré una invitación especial para que estéis conmigo y decidamos dónde queremos llegar. Un abrazo.
6 Noviembre 2009 | 13:49
Hola Montse,
uff costa anomenar pel seu nom, gran i simple, a una persona a la que admiras, peró ho he fet. I també costa, molt,escriure un mail a un polÃtic quan ni tan sols a la tertulia del treball opinas dels temes d’actualitat perque la manca d’informació crea opinions absurdes, i a mi em fa molta por emetre qualsevol d’aquest tipus, per infèrtil que pugui semblar el terreny on les emetis. Sóc responsable en aquest sentit.
Fa temps vaig decidir no escoltar les notÃcies perque sovint m’indignava i no creia tenir mitjans per millorar la situació. Però malgrat no escoltar-les, de lo que inevitablement entrava a casa meva, em vas cridar molt l’atenció. Et veia valenta, decidida,coherent¡¡¡¡ Em vas recordar molt a mi en altra temps quan, més jove, m’implicava i discutia amb l’esperança que un petit granet de sorra contribuÃs a una platja més neta.
Coherència i compromÃs, és, sota el meu punt de vista, les virtuds més grans que pot tenir qualsevol persona. I pels polÃtics, com a persones al servei de persones, encara tenen més valor.
Estic segura que aquests han estat moments difÃcils, i també sé que el calor humà pot fer reviure la flama més apaivagada.
Des d’aquà tot el meu calor per encetar una nova il.lusió¡
Ets gran i faràs coses grans. Grà cies per fer-ho.
6 Noviembre 2009 | 14:32
Todo nuestro apoyo
Tu comportamiento ha sido una demostración de coherencia, al igual que tu vida.
Enhorabuena. Tienes nuestro apoyo y nuestro voto.
Yes,we can¡
4 Diciembre 2009 | 22:29
Bona nit Montse :Tenia molta curiositat per coneixer la teva persona. La teva mirada (a la tv,) em va fer pensar que estava davant d’una persona molt intel.ligent i integra (com Aristòtil). Quan he llegit la teva biografia m’ha vingut el dubte de què hi fa una persona com tú en mig de la polÃtica? Ho mig entenc si a les honestes ganes teves de descubrir-ho tot i sumem el poder de convocatoria d’ en Piqué. Ara ja ho has provat.
Al 1978, quan vaig ingresar al cos de Mestres per oposició, jo tambè estava en polÃtica, vaig tenir que fer una tria : o polÃtica o docència , em vaig quedar de mestre(potser perque tenia clar que les “revolucions” de la humanitat en temps de pau es fan des de i en les aules). Aquest curs em jubilaré, desprès de 34 anys d’ensenyar a ser lliures (”la veritat us farà lliures”) als infants durant 15 anys i des de fa 19 anys, als nois/noies com a professor de filosofia a l’IES.
Ara, una reflexió : Si fiques en marxa el PLC (partit lliberal català ),compta amb mi des de Lleida. seria una forma de continuar fer pedagogia de la llibertat ara que estaré jubilat.
PD. Crec que des d’Aristòtil, fins a Unamuno ens ho aprovarien, tot passant per Locke, Kant i Rousseau.
15 Diciembre 2009 | 13:10
Des de Vic, t’animo a continuar endavant amb una candidatura lliure, oberta, no excloent i europea.
A poder ser lliberal, federalista i catalana dins l’estat federal pero ò no essencialista ni victimista com bé essent la norma del nacionalisme fill del XIX. Quanta divisió estan creant alguns amb aquesta manera de practicar la polÃtica.
Els qui no entenem, i no volem les relacions de Catalunya amb Espanya com un pols continuat entre “vÃctimes” i “opressors” (reals o imaginaris), necessitem mitjans de premsa alternativa (a Osona concretament) on ser “català ” a seques i sense haver de portar cap estelada al front permanentment, no sigui motiu d’exclusió, apartament ni bandejament sistemà tic de la vida pública i cultural de la ciutat.
28 Diciembre 2009 | 19:51
Mira Montse t’haig de dir que com gran part de la població estic totalment desancatat dels polÃtics que actualment tenim en tots els colors, i ho dic jo que sempre m’havia agradat la polÃticia dels d’abans, on un polÃtic era un senyor amb classe, que merexia un respecte i que es regÃa per uns valors que dificilment els venÃa per quatre centims com avuà dÃa. Ets de les poques persones de la polÃtica actual que m’encanta sentir parlar per la teva educació, correcció, espÃrit lluitador i fermessa de convicció amb el que dius i penses, i sobre tot el sentit comú que avuà dÃa tothom ha perdut i tot si val per un vot que ens tingui segellats a la cadira per quatre anys més.
Soc de Sant Just on vaig militar a Ciu i treballar a l’execitui quan s’em va demanar, però desencantat de casi tothom vaig marxar i sol tornarÃa per un tipus de persona del teu nivell i amb les idees ben clares del que veritablement volem per una societat millor. Vaig estar treballant a l’Ajuntament de Sant Just 20 anys fins que el 2004 i també fastiguejat, vaig marxar creant la meva empresa propia a Sant Just. Actualment també estic com President a una associació de Veins d’on visc per defensar allò que amb els nostres impostos haurÃem de tenir i tristement s’ha d’anar demanant. Sant Just necesita un canvi radical igual que tota la polÃtica que ja està massa caduca en la qual els polÃtics ja han creat els seu modus vivendis en el que es serveixen del poble i no serveixen el poble com es supossa que té que ser, per tant si tens una proposta ferma en la que pugui ser util pots comptar amb mÃ. Et deixo el meu mail per tot allò que creguis convenient ja que això no s’aguanta per en lloc i calen persones amb convicció per fer de la polÃtica una eina per millorar el ben estar general de tots plegats. Es molt llastimós que amb el que va costar conseguir la democrà cia, hi hagi tanta dictadura com abans i encara tinguin el valor de camuflar-la com si alguns fossim tontos.
Anim i segueix aixà que persones com tú son el manquen en una societat de futur i ben estar com la que ens mereixem i no aquest circ ja no fa ni riure.
Bones festes i tot el millor pel 2010!
28 Diciembre 2009 | 19:55
Per cert de l’escrit d’abans vull que sapigues que res té a veure amb la data d’avuÃ, es més avuà fa 25 anys que vaig coneixer per primer cop la meva dona de la que actualment tinc dos fills i m’anat fantastic. Per tant igual l’escrit tingui un resultat com a mÃnim semblant.
Salutacions!
24 Enero 2010 | 23:05
hola bona nit Montse;
jo tambe soc dels que crec en les persones i en la honradessa.
tant de bo que siguis tu qui aporti trasparencia i aire fresc
a la politica del pais. crec que som moltes les “persones” que
ho desitgem. no he estat mai involuncrat amb cap partit politic,
crec que no n’hi ha cap que mereixi la dedicacio del meu temps.
salut i sort.
24 Enero 2010 | 23:05
salutacions.
20 Junio 2010 | 18:03
La relativitat dels fets en la memòria permet revisitar llocs i persones molt significatius dins les nostres pròpies vides i anar recuperant i afegint detalls oblidats o novells que sorprenentment enforteixen aquell suport que de principi s’havia volgut troncal. És cert que la memòria és selectiva, i ho acostuma a fer per bé si hom gaudeix de les articulacions i capacitats endreçades i sanejades des de l’autovigilà ncia; i si avui he triat com a resposta immediata a les preguntes parlar de professors i persones, algunes, que ja visc com a pèrdues, ha estat per fer més cridanera i palesa la presència i benhaurança d’aquelles que visc com a certeres, i de com van guanyant en intensitat de vida aquestes fugisseres trobades tan inseminades de gentilesa i bondat.Jo em consolo més en el perfeccionament moral que en l’intel.lectual, t’ho estripo des del cor, perquè la millor resolució de l’equació de la perllongada i estesa manifestació de tots els angles de la geomètrica figura del què som , descansa en la bondat, en tinc la certesa. Un cop morts, ai las, tinc molt clar a qui dec tot allò que de mi es desplega ,des d’un inici de patiment molt intens que germinà en una sofrença mutiladora infinita fins a un progressiu estat de creixement compartimentat i eudaimònic que apunta cap a contrades finalistes de generositat:Als meus pares, que eren un ser que estima per natura, Amat i un arbret, castany, surcat de bellesa i fruitosa dicreció. nomen est omen
una petita llavor per la M. Nebrera, després de perfilar la seva biografia i assaborir la seva pecuniosa petjada excelsa i clà ssica malgrat aparents penúries…
21 Junio 2010 | 20:29
La naturalesa comunica, el temps comunica, els animals comuniquen. Els éssers humans també comuniquen entre ells de manera singular i no és precisament la que els proposa el llenguatge que parlen i que els manté lligats a l’ordre propi de cada societat: no és un ordre, és un reflex carnÃvor i fascinat, en perpetu estat de cruentor, ensangonat.
Homes i dones no comuniquen pels punts on els sembla fer-ho. És força possible que les nostres sofrences no es confonguin mai del tot amb les sofrences d’aquells qui estimem. Les nostres desolacions, les nostres desgrà cies no assoleixen la ribera de l’altre, els nostres dolors no poden tocar directament altri. SÃ, per contra, les nostres mans. La força travessa , el pensament el receptacle cranial i cavernari del cap.
quan hom davalla en l’acadèmia, és bo pensar en l’excelsitud acadèmica de la Montse nebrera…és admirable.
22 Junio 2010 | 16:00
Algunes tardes ensopego amb intervencions televisives de la Nebrera, llicenciada en tantes coses i de qui la concomità ncia clà ssica me la fa mirar com un valor per a ensalçar. I per a algú que no s’esmola en la virtualitat, la Montse n’és un bon pivot per a articular…Si fins enguany hom no hagués sentit en permanència el regurgitar permanent de la presència, un pols desencaixat, descompromès, desactivat, actiu, cruel, i indulgent del compromÃs d’esmolar les acuitats i asprors del món amb el rasclet apaivagador dels mots. Obstinar-se en seguir totes les pedretes que deixaren en els corriols del plaer aquells qui fressaren un odos inicià tic vers el coneixement i la comprensió. Un sender palplantat de sucs . Plaquetes de consciències que incorporen la cruenta hemorrà gia universal de la terra crua i fan membrana muscular de cos