ALTERNATIVA DE GOVERN

Imprimir |
x

Enviar





Enviar

Hotel Majestic, 13 de març de 2007

Benvinguda i agraïment

Senyores i senyors, benvolguts amics, bona nit, buenas noches. El meu primer missatge no pot ser altre que un emocionat agraïment a la vostra presència en aquest hotel, que tantes coses simbolitza i que espero que encara haurà de simbolitzar més en el futur de Catalunya. Gràcies per la vostra presència, que no és casual ni irreflexiva. Heu estat tots vosaltres especialment convidats per mi i per les persones en les que confio, per tal de fer-vos partícips d’un projecte, d’una proposta d’acció i d’un compromís personal que he decidit donar a conèixer i en el qual us convido calorosament a col·laborar. Entre altres coses, perquè és amb la força de tots com es farà possible.

Gràcies especialment a tots aquells que heu vingut perquè era jo qui us ho proposava, més enllà de les sigles dels partits, però coneixedors de que qualsevol dels meus gestos no és més que la continuïtat pràctica d’un projecte de temps, del que Josep Piqué ha parlat sovint com el de la normalització del paisatge polític català. Si algú ha llegit el discurs del passat dissabte de Mariano Rajoy a Madrid, i sols si l’ha llegit, comprendrà que tots aquests esforços combreguen de la mateixa convicció de fons, doncs el meu és el projecte de Mariano Rajoy y de Josep Piqué, essent cadascú de nosaltres una individualitat irrepetible. Com ho sou vosaltres mateixos, el que no nega la vostra presència conjunta aquí.

Són pocs mesos els que em separen del moment en què vaig decidir entrar en política, però des de les primeres declaracions vaig voler deixar clares dues coses: que volia contribuir a tendir ponts entre la ciutadania i el partit que m’acollia, i que tot començava el dia 2 de novembre, just després de les eleccions autonòmiques. No penseu, però que estic parlant per al benefici o profit d’una formació, estic parlant de les persones, que seran moltes, que s’afegiran a una nova manera de fer política, fonamentada en els valors i els principis, en tot això que, estic convençuda quan ho dic, la major part dels presents pot coincidir en reconèixer que hem perdut, vés a saber quan…

I aquí estic. Aquest no és ja el primer encontre que proposo, ni per suposat serà l’últim, si la providència ho permet. I la voluntat de tots ells serà la mateixa, com ho serà la de totes les iniciatives en les què us proposi participar: es tracta de regenerar la classe política d’aquest país, i aconseguir per tant que cadascun dels ciutadans recordi que la política es fa entre tots, i que la societat civil de Catalunya no es pot sostreure a les seves responsabilitats davant les generacions que han de venir. Perquè està en joc molt més que la solució quotidiana de les necessitats bàsiques, tot i que les previsions econòmiques ens diuen que ni tant sols aquestes seran assumibles d’ací a no gaire temps.

Em pregunto què m’hauria mogut a seure, com ara vosaltres, en un restaurant com aquest, esperant sentir les paraules d’un altre. Imagino que esperaria sentir de qui se m’adrecés quelcom de valuós i de diferent del que hagués sentit fins aleshores, que fos capaç d’engrescar-me tant com per deixar el còmode, tot i que de vegades indignat, allunyament de la política, i decidir-me a participar del meu futur com a comunitat.

També m’he preguntat com cercar de moure el vostre esperit cap al projecte que ja he començat a modelar, del qual disseny ningú em distraurà i on necessito, tanmateix la col·laboració de tots per aconseguir la seva materialització. Ningú podrà dir que no existeix, però de tots dependrà que la seva existència contribueixi a aconseguir allò que tots tenim dret a buscar, la felicitat. Així, doncs, si vosaltres heu donat el primer pas, apropant-vos fins aquí, ara em correspon a mi demostrar-vos que no us vau equivocar de lloc, ni de dia, ni de idea.

No vull deixar-me res, però no podré en aquesta primera part de l’acte dir-ho tot. M’agradaria, però, que tothom en aquesta sala fos conscient de que sols parla de coses impossibles qui no és capaç de fer-les. I que jo no soc d’aquesta mena. Quan us acabi d’explicar el que penso, entendreu perquè dic això.

Paisatge

El que em primer lloc voldria compartir amb vosaltres és la meva descripció del que està succeint a Catalunya, i que penso que podem resumir en quatre dades, que es retroalimenten de forma perniciosa, generant un cercle difícil de trencar:

La uniformitat del discurs socialdemòcrata és quasi absoluta. Cada cop resulta més difícil al governant dir no de forma explícita a les exigències ciutadanes, i els programes electorals constitueixen un catàleg d’ofertes de més serveis, subvencions i cobertures de contingències, el que mica en mica els va fent més indistingibles. Feu la prova, potser no serieu capaços de identificar el programa del partit que vau votar, si els llegiu sense saber-ne l’autor. Entre altres coses això vol dir que molts partits no s’atreveixen a manifestar la seva manera de concebre el món, i aquí la crítica sobre el discurs polític i la manca de valentia s’hauria de centrar sobre les següents dades: l’absència de reflexió i anàlisi en el PSC respecte d’uns postulats nacionalistes que en privat neguen; la hipocresia fora de qualsevol mida del discurs d’ICV, on la vida i el discurs no tenen res a veure i no els hi fa vergonya; la bogeria decimonònica de la pretensió independentista d’ERC, que s’atreveix a posar en entredit tota l’estructura jurídica; però sobre tot, la manca real d’alternativa en els partits de l’oposició: CiU no pot pair la seva segona i consecutiva derrota, que ha vingut determinada per l’ambivalència del seu discurs polític (encara hores d’ara no sabem amb qui hauria preferit pactar, tot i que sí amb qui no ho volia fer), del seu discurs social, perquè no sabem si combrega amb el liberalisme, amb la social democràcia o amb què, i en el discurs ètic, perquè els demòcrata cristians ja han expressat més d’un cop la seva incomoditat amb certes posicions del seu soci CDC. Fins i tot hauríem de fer autocrítica i preguntar-nos sobre la manca de veritable compromís del PPC amb el seu electorat democràtic: perquè no s’acaba ni molt menys el seu discurs en la defensa de la bandera espanyola al costat de la senyera; no s’acaba en dir que s’ha de defensar el petit botiguer com a signe d’una manera d’entendre el comerç. Un discurs lliberal en lo econòmic, i fonamentat en els valors essencials en lo social (família, autoritat, imperi de la llei, dret a escollir, responsabilitat personal, potenciació del sector privat, minimització de la burocràcia, concepció del poder polític com a servei) manca a Catalunya. I aplega a molta més gent de la que es pugui imaginar. Perquè la major part de la gent s’esforça, paga els seus impostos, no delinqueix i prou té en anar mantenir la seva responsabilitat malgrat la voluntat infantilitzadora de l’aparell públic, que sap que és molt més fàcil manegar als que viuen en un món com Matrix.

El segon símptoma de la situació crítica de la política catalana és que els veritables bons gestors, els que haurien de ser els quadres dirigents en aquesta activitat, no es localitzen en la política, ans en el sector privat. Sense dubte això s’ha intentat contrarestar des de l’Administració pública, consorciant o directament privatitzant serveis, però no ha eliminat la massa de funcionaris públics que es dedicaven originàriament a tot això, el que fa encara més paradoxal la forma de gestió quan el ciutadà tanmateix no se sent satisfet. Una galàxia de funcionaris públics, quasi 180.000 que configuren una Catalunya fa pocs anys impensable.

Això és així perquè els partits estan podrits, i començo parlant de casa meva, perquè ningú pensi que excloc algú de forma interessada. Els partits, que estaven pensat com a canal comú de les idees de la gent s’han transformat en les cotilles que els ofeguen, no perquè tinguin una idea que defensar, no perquè creguin que la democràcia dins del partit pot ser letal per a la seva supervivència. No. L’únic objectiu de què l’aire no arribi a les catacumbes és que aquestes continuïn essent el regne minúscul del que les domina. I a cada partit trobem uns cacics que sense models de país, ni projectes de futur, sense experiència professional prèvia en molts casos, funcionaris de la política, han fet de la política el seu “modus vivendi†per a escarni dels que saben, dels que pateixen i coneixen la realitat quotidiana i amb la perplexitat de la gent quan s’atreveixen a negar que són la ja maleïda classe política catalana. No pot ser que en les enquestes els polítics siguin no sols menyspreats, ans a més considerats un problema per als ciutadans. No entenc com això no produeix cap reacció, però és que tampoc m’estranya. Veient el flac servei que fan, per exemple els 135 diputats que representen al Parlament als catalans, es pot entendre que tampoc flueixi cap tipus de participació real en els ajuntaments, els consells comarcals, els futurs consells de vegueria, o les diputacions, delegacions del govern, a més d’en tota la constel·lació de observatoris, xarxes, comissions, agències, etc. que genera el govern, o amb la duplicitat d’instàncies, com ara els diversos síndics de greuges, o la nova secretaria del govern per a l’acció exterior de la Generalitat, per posar sols alguns exemples.

Una última característica i potser la més important en el moment present és l’estat terminal dels mitjans de comunicació, tenint en compte la constatable barrera que existeix entre la realitat i els que l’han de conèixer. Bé, potser em diran que com són “de comunicació†i han deixat de dir-se “informatiusâ€, tenen dret a no buscar la veracitat, a ser reus del clientelisme, a plegar-se a les consignes dels partits polítics o a intentar, simbiòticament influenciar-los; que poden rendir-se a la notícia més groga, que poden fins i tot mentir per finalitats polítiques bones o dolentes, que poden esbiaixar, obviar, centrar l’atenció sobre lo superflu per distraure-la d’allò que és essencial i que convindria a la comunitat conèixer. Manipular, per tant, com una activitat suposadament legítima, resignadament inevitable i sobre tot, comercialment rentable. Sí, ja sé que l’empresari té dret a guanyar-se la vida amb el seu negoci, però si cap compromís ètic ha de tenir amb ell, quina diferència hi hauria entre el periodisme i el tràfic d’armes? Observeu la manera en que s’ha venut des d’un cantó i altre el cas De Juana, o la manifestació del dissabte. O les cortines de fum que successivament es fan caure sobre allò que interessa amagar. Ben escollit el nom de “comunicacióâ€, sí, on l’estratègia subministra la informació a gust del que mana. Els professionals semblen poc interessats en recordar que la llei del Consell Audiovisual de Catalunya significa la signatura de la seva acta de defunció, i una vergonya per als catalans, amb l’oblit de la seva principal funció, la de preservar la infància i la joventut de certa programació, i la seva substitució per una letal, la de preservar un suposadament objectiu imaginari col·lectiu català. I així més llenya atia el foc.

Arriben temps estranys amb las publicacions gratuïtes, a la producció de les quals els grans grups ja s’han apuntat per no perdre comba; amb els milers de petites televisions locals que tot plegat no podran tampoc defugir els tentacles del gegants. Però sobre tot arriba una força encara immesurable, la que dona als particulars més motivats la capacitat interactiva personalitzada del ciberespai. Amb el panorama que us he descrit de la premsa a Catalunya, amb els diaris comprats pels organismes públics, les subvencions inexplicables, les fórmules irregulars de distracció de recursos cap als partits als que afavoreixen, amb una Secretaria de Mitjans de Comunicació dedicada a repartir diners entre els mitjans, qui podria esperar altra cosa? Per parlar així, i més que encara diré quan fem una trobada específica sobre aquest tema, sé que no rebré el suport dels mitjans tradicionals, tot i estimant personalment a algunes de les persones atrapades en ells, perquè no interessa als polítics d’aquest país, que algú els hi esmeni la plana amb un discurs de regeneració. Per això polítics i periodistes van junts a la cua de la valoració social, de fet les pàgines de política són per al diàleg entre periodistes i polítics, mentre que de la resta sols se’n ocupen les persones corrents i alguns polítics que casi bé es diu que estem sonats.

No ens ajudaran, però la capacitat d’arribar a tots vosaltres i a mil, i a cent mil i així fins que sumem tants que no es puguin fer fora depèn sols de mi, de vosaltres i de la confiança mútua. No creieu mai res que jo no us digui, no us decebré, poso en joc la única cosa que tinc, la meva paraula; cremeu-me en una plaça pública si algun cop no estic a l’alçada de la vostra confiança, però abans d’això, que no arribarà, creieu solament en lo que us transmeti. Avui us explicaré com mantenir el nostre pacte en el futur.

Amb tot això no és estrany que l’indiferentisme creixent de la ciutadania en relació amb les qüestions polítiques sigui assumit pels governants, i fins i tot justificat en el bon nivell econòmic mig de la població; això fa que l’oposició, atrapada en la roda del que fa el govern, posi èmfasi sols sobre temes que, si no van bé, sols esmenen petites planes del gran quadern que és un model social: la seguretat, l’incivisme, la brutícia, el nombre d’habitatges de protecció oficial…. Per això posa l’accent sobre la seva capacitat de gestionar millor, de manera més eficient i transparent els recursos en la consecució del benestar, i és sabut el reconeixement col·lectiu de què els partits conservadors han integrat tradicionalment els quadres millor preparats. Com és, doncs, que en un context que exigeix sols gestió no guanyen les eleccions? Potser per dues raons: que, com he dit, ja no tenen en els seus quadres als millors, perquè molts d’ells s’han refugiat en el sector privat; o, més encara, perquè no sigui cert que hi hagi prou amb una bona gestió, potser també fa falta que la gent percebi un seguit de valors en el fonament de l’acció.

Vivim instal·lats en la idea de què consens, diàleg, integració, tot i no saber-se exactament quins són els objectes a consensuar, o sobre els que dialogar, són paraules que obren més portes que responsabilitat, esforç, veritat, compliment de la llei o autoritat. Però estan canviant els temps i sospito que la nostra comunió entorn aquest sentiment és el que us ha portat aquesta nit aquí. Una esperança de que cap i es necessita una altra manera de fer política.

Un camino a pasos, con un objetivo inaplazable

Tal vez algunos de los presentes, que ya estuvieron conmigo, o yo con ellos, en encuentros previos, se sorprendan de que haya empezado mi discurso en una lengua distinta de aquella en que me conocieron. No lo creo, sin embargo. Me han visto durante más de un año en esa faceta mediática que algunos adversarios se han ocupado de recordar con displicencia, hablando el catalán que hablan mi marido, buena parte de mis amigos, y de forma tercamente excluyente las instituciones públicas catalanas. No os importe la lengua más que como lo que es, un vehículo de expresión, y un modo para la aprehensión de la dimensión más íntima de otro ser humano, su cosmovisión, su percepción del mundo. Bien es verdad que eso es más fácil con estos dos hijos del latín que se hablan en Cataluña, pero sea como fuere, mi parecer es que cuanta menos importancia se le dé al tema, cuanta mayor soltura demostremos en el manejo de una y otra, cuanto menor sea nuestro grado de crispación ante la obcecación del contrario, más obvio será nuestro discurso, cuya única traducción a un vocablo único enuncio aquí: la libertad, que en realidad no es un derecho, es el más consistente deber del ejercicio de la condición humana.

Porque de libertad he venido a hablaros, de libertad, de regeneración, de esperanza y de futuro. También de fe, pues he de exigiros la misma que yo he depositado en mis fuerzas. Y de caridad, pues no admitiré en este viaje que nadie objete al que quiera sumarse qué fue, con que carné viajó, qué dijo en momentos de confusión, o de convicciones ya superadas. No estoy llamando a la unión de formaciones políticas, pero creo que sólo tiene sentido que existan dos fuerzas políticas en Cataluña, porque lo demás son distracciones y alianzas decepcionantes para los seguidores de cada una de ellas. En un polo del panorama político hay una amalgama, el tripartito. En el otro hay que construir una alternativa de gobierno real y factible en poco tiempo. Son necesarios un millón de votos, por lo que distraerse con lo inesencial del objetivo capital que afrontamos es la única prohibición que impongo. No habrá familias, ni facciones, no habrá unos más patriotas que otros, no habrá ninguno que se arrogue el patrocinio. Todos los que se vengan serán los constructores del sueño, un sueño tan indestructible como esencial para Cataluña. Para que podáis compartir conmigo la posibilidad del objetivo, y no sólo su necesidad, es imprescindible que os acabe de describir lo que sin duda ya habéis percibido del panorama político catalán de los últimos años.

La segunda edición del tripartito

Se ha instalado en el Gobierno de la Generalitat una estructura política que en tiempos de Maragall pensamos como coyuntural, por el hecho de que sus integrantes nos ofrecieron el lamentable espectáculo del ridículo, la inoperancia, la inflación burocrática, el mantenimiento de la corrupción o los viajes hacia ninguna parte como el que se va demostrando que es la versión final del Estatuto. Ningún partido está a salvo de esos riesgos, pero en su nueva edición, el tripartito está demostrando que la estridencia, lo único que los medios parecen interesados en recoger, sólo se ha visto asomar en ecos de malas gestiones como el de las infraestructuras, cuyo debate de alcance es inútil sin la lealtad y visión de Estado del Gobierno central. Por el resto, de forma silente, ha ido desplegando un modelo de sociedad que no es el de los que nos sentimos conservadores, aunque muchos de los que lo son no se atrevan ni a decírselo a sí mismos.

Ese panorama no sólo es fruto de lo que los ciudadanos han votado, siquiera fragmentariamente. Tampoco basta con la abstención a la que antes aludía. La criatura que todos podemos convenir en criticar, el tripartito, es el hijo natural de CiU, la formación que ha crecido gracias a su capacidad para convencer al electorado de que el otro partido conservador era un mal para Cataluña. Un partido que se engordó coyunturalmente sobre la estigmatización del PP, pero que ahora puede estar pagando las consecuencias de hacerlo. Porque ni controla los medios de comunicación, ni ha sido capaz de convencer a la mayoría de que tenía un proyecto claro de país. Le ha ocurrido en Cataluña, como también podríamos decir que le ocurre, haciendo autocrítica, al PP: dejarse llevar por el discurso del adversario, entrar al trapo de lo que a éste le conviene, convertir la política en una contienda sobre el trazo grueso, quizá produce réditos inmediatos, pero no construye moralmente los gobiernos, ni permite el crecimiento cívico y personal de los ciudadanos. No es nuestro objetivo.

Existen quienes, temerosos de ser vistos, han renunciado a estar aquí en el último momento, o se han horrorizado de pensar que alguien pudiera asociarlos con un acto del PP. Algunos de los que estáis sentados quizá incluso comprendáis esa actitud recordando la tan sobada frase de “claro, si todos fueran como tú y no como Acebes y Zaplanaâ€, un dúo con su contrapunto en los Blanco o Ibarra del PSOE. Pero no es nuestro ese lenguaje, y sin embargo, ¿se puede en Cataluña ser del PSC y no del PPC? Imaginad hasta qué punto la situación es grave en Cataluña. Aquí no se mata, espero y deseo que así siga siendo, pero la gente no se siente libre, de eso puedo dar fe. Y de eso me avergüenzo, porque no se ha hecho sin responsabilidad de ambas partes, ciertos extremismos de partido, y muchos intereses externos de que sólo ese PP bronco y justiciero aparezca ante la opinión pública. Yo no cejaré hasta que esa situación sea un recuerdo del pasado, porque aunque teman decirlo, la mayoría en Cataluña se siente parte de España y conservadora, incluso aunque por ahora la moda sea afirmarse de izquierdas. Cambiarán las modas, pero la realidad es que Cataluña ha sido la que es sobre todo por ser conservadora.

Conservadora de su entorno, porque la ecología nació metodológicamente en la derecha, a pesar de que la izquierda amenace con pervertir su sentido con el interés inexplícito de las industrias de energías alternativas.

Conservadora de sus instituciones, porque entiende que si cualquier paz no vale, sólo en la paz se puede construir la riqueza material y la del espíritu. Y una parte de la paz pasa por preservar la seguridad jurídica y el imperio de una ley que ha de ser la misma para todos con la única salvedad de su iniquidad absoluta, porque sensato es considerar que la mayoría también puede equivocarse. Y conservadora de aquellas instituciones a través de las que ha ido desarrollando su modelo social: las fundaciones, la herencia, o el asociacionismo… Todo eso ha tenido siempre un peso mucho mayor en la cultura catalana que la cerrazón actual de entender que sólo lo es la que se expresa en catalán.

Conservadora de su comunidad, entendida ésta como algo distinto y más grande que el concepto de sociedad en el que nos ha embarcado la izquierda. Por eso es la derecha la que fragua el Estado social, sobre el modelo de la iglesia, entendida como comunidad de los creyentes, cuando ésta proveía al desafortunado, al excluido, al discapacitado, al loco, al desvalido. Ya no somos meramente asistencialistas en todas esas contingencias, pero la caridad originaria, como dolor de corazón por el dolor de otro, subsiste en la relación del beneficio. Incluso aunque a veces, en este Estado social al límite de sus fuerzas, el beneficio pueda ser incluso negarse a concederlo. Y esa doble lección sobre la generosidad sólo puede provenir de quien recuerde que puede estar llegando la hora de decir no, porque no toda reclamación o deseo se transforma por esa sola causa en un derecho exigible (el matrimonio homosexual, disfrazado en una errónea aplicación del principio de igualdad, es un ejemplo; como también lo es el supuesto derecho a la maternidad, que ha convertido los hijos en finalidades de construcción de la felicidad de sus padres; o el fenómeno de la ocupación de viviendas, con el demagógico trasfondo de una real y preocupante desesperanza juvenil en el tema) Es conservadora de su comunidad cuando es capaz de construir un modelo en el que cuidemos del modo en que crecen los jóvenes para que entiendan que cuidar de sus viejos les hace mucho más grandes, y que una parte de lo que somos sólo puede transmitirse entre abuelos e hijos. Cuánta envidia me producen todos los que aún tienen a sus padres para sus hijos, y qué tristeza los que desaprovechan el regalo de multiplicar el disfrute de lo que en mi caso ha sido el cambio más revolucionario y determinante: mis hijos, mis inconscientes maestros.

Esa mayoría es también conservadora, porque pretende, incluso de forma inconsciente, la conservación de los principios fundamentales de la acción humana, que son la libertad responsable, la igualdad esencial de las personas y el honor como patrimonio del alma. La dignidad que aparece en todos los discursos políticos en estos días. No podía ser de otra manera. Pero no hay que olvidar que a pesar de los pesares el tripartito, con su relativismo moral, con su laicismo galopante, con su negación de nuestra identidad cristiana, la que ha conformado Europa, está en el poder. ¿Habría sido mejor de otro modo?

Con el juego de fuerzas políticas actuales Cataluña no habría conseguido librarse de esos lastres con los resultados electorales que se aventuraban alternativos el 1 de noviembre, aunque CiU hubiese tenido algunos escaños más. El problema no es que Montilla pueda ser President, el problema es que lo sea. Y de esa responsabilidad ciudadana no nos habría eximido que CiU hubiese podido pactar con el PSC. Para algunos era la panacea el hecho de que Zapatero hubiese podido imponer una propuesta de pacto entre los convergentes y los socialistas, que en realidad suponía suicidar la parte catalana de su propio partido, en franco declive desde hace años. Pero esa “sociovergencia†no iba a ser mejor que la situación connivente y cobarde en la que se halla instalada clase política, social y mediática de la Cataluña de nuestras entretelas. ¿Habría solucionado algo que toda la corrupción que Maragall, como el niño denunciante en El traje del emperador, echó en cara a CiU se tapase con la correspondiente del PSC? ¿Habrían afrontado conjuntamente el reto de la financiación de los partidos políticos a través de los Ayuntamientos, de la Televisión pública, del clientelismo con ciertas entidades bancarias? ¿O se habrían tapado mejor, los dos más grandes, con la ayuda inestimable del resto, todo hay que decirlo, las mutuas vergüenzas en este ámbito? Mi opinión es que ese pacto habría estancado aún más las aguas de la balsa de lo que en otro tiempo se llamaba l ‘“oasi català�

¿I alguna cosa diferent, diferent per millorar, és clar, hagués succeït de produir-se aquell temut front nacionalista, és a dir, si CiU i ERC haguessin pactat? Potser hagués estat preferible per a la determinació de les veritables pretensions de CiU, al costat d’un partit per al què Espanya és l’invasor, l’enemic a batre, l’estructura que se’ns emporta els diners, la justificació que hem trobat per donar les culpes a un altre de la nostra actual inacció, del creixement de la nostra funció pública, de la manca de sensibilitat pels canvis meteòrics que s’estan produint a la resta de les comunitats autònomes, que, riques o pobres en el passat, han començat un procés de modernització al que no és aliena la il·lusió. És justament ERC el taló d’Aquiles de CiU. Ho vam veure durant la tramitació de l’Estatut. Poc importava el discurs sobre el que som, el que volem ser i el que hem de ser. La única cosa important era la de presentar-se com més sobiranista que ningú. I així CiU ha deixat de ser el punt de referència de la gent d’ordre, de la gent amb conviccions religioses, de la gent que considera que formar part d’Espanya és bo per als catalans, i no sols convenient. Dividit entre ser socialdemòcrata o lliberal, sobiranista o solament catalanista, CiU és avui una formació sense líders, dividida, barallada i que no coneix l’alternativa que es pot donar al que amb voluntat de permanència s’ha instal·lat a banda i banda de la plaça de Sant Jaume. I si CiU no pot liderar el centre dreta a Catalunya, ja podeu imaginar quina formació està cridada a fer-ho

Catalunya ha estat sempre un mirall per a la resta d’Espanya. Admirada, envejada, la seva generosa manera d’acollir, de respectar la diversitat, de viure de portes endins la cultura i les tradicions més importants, de fer palesa la seva força imaginativa, la voluntat de conservar la llengua catalana malgrat l’adversitat, de conrear un seguit d’institucions que permetessin identificar la seva potent societat civil, la seva iniciativa i la seva capacitat de construir els seus somnis han generat de tot menys indiferència entre els altres espanyols, entre els altres europeus i arreu el món. L’estimació primera de la nostra terra ens feia dignes, i això és el que jo anomeno i defenso com a veritable catalanisme, però no era pas incompatible amb sentir-se espanyols, com no ha estat tampoc per sentir-nos europeus, occidentals, i per tant, cristians. Perquè teníem clar que som molt més que un club, una llengua i una bandera; molt més que la sardana, l’ou com balla o el cagatió…. Que som una eficaç i convençuda realització d’un seguit de valors que ara sembla que estiguin en entredit per l’absurda dinàmica d’una política embarrancada en la pitjor part del nostre passat, en la de la recriminació, la confrontació i l’indiferentisme ètic.

De valors us vull parlar, dels valors i principis que han construït el que som, que no podem oblidar si volem recuperar honestament el primer lloc que havíem tingut. Perquè no es tracta de diners, no, per molt que aquests siguin importants, per molt que quedi clar que l’Estatut per sí mateix no farà arribar-ne més com si fos el manà, perquè com sempre dependrà tot de la negociació amb la resta. Però és que aquest no és el principal problema. Mai com ara havíem tingut diners, i no repetiré el que tothom sap, que l’anterior President del Govern d’Espanya, ja amb majoria absoluta, va fer la més gran reforma fiscal i la major aportació de diners de la història de la Catalunya constitucional. Però és que mai com ara havia canviat tant en tan poc temps la vida, la composició social, la tecnologia i, per això, la nostra visió de nosaltres mateixos. No seria un problema la manca de recursos, quan manquen, si tinguéssim la consciència de que som germans, i que caldria que tothom visualitzés els criteris de justícia distributiva que s’amaguen darrera les decisions polítiques sobre el repartiment dels recursos.

Per això, per la por, pels llocs comuns no contrastats, per l’interès inexplícit i indigne dels partits, per la manca de coratge a l’hora d’afrontar les pròpies responsabilitats, els reptes que afrontem en aquesta Catalunya nostra ja no són sols els de tots els demés territoris d’Espanya: la deslocalització, la globalització, el crim organitzat, les llistes d’espera, la universalització de les telecomunicacions, un model educatiu amb resultats objectius o la millora de les infrastructures viàries. Això no es més que la part material, tan important si els fonaments fossin sòlids. L’important és decidir què volem ser, al menys durant el segle XXI. I d’això, que no nega l’altre, va l’Alternativa de Govern que us proposo compartir.

Un Govern alternatiu, una alternativa de govern.

Una proposta política seriosa no és sols una crítica del que hi ha, que sempre és fàcil des de l’oposició. Qui vol governar a Catalunya necessita un milió de vots, i per tenir-lo s’ha de convèncer la gent de que val la pena apostar per una cosa diferent, en un entorn mediàtic hostil, front a uns polítics que són capaços de dir allò que convingui i amb unes estructures socials que se senten captives dels buròcrates de partit, dels buròcrates de l’Administració i de la seva por.

Doncs saben que els hi dic? Que la por ha canviat de bàndol. Podeu començar a dir sense por que sou catalans i espanyols; que sou cristians i accepteu la llibertat religiosa de tothom; que defenseu el mèrit i la capacitat com a criteri de captació dels quadres dirigents; que penseu que la democràcia ha de tenir un fonament moral; que no tot és consensuable o dialogable i que per tant, les paraules consens i diàleg han de ser mitjans, però mai finalitats; que sols des de la fermesa en els criteris, que es tradueix en l’exemplaritat en les actituds, cap la generositat política.

Sin miedo, es mucho más fácil evitar la entrada constante en el juego del adversario. Recordar la frase de Aznar sobre el modo de actuación socialista en la contienda electoral: ellos, venía a decir el entonces candidato a la Presidencia, que vayan mintiendo, burlándose, desprestigiando…. Nosotros, a gobernar.

¿Qué tipo de gobierno pasa por mi cabeza? El que intenta aunar el concurso de los mejores con la democracia participativa. Nada de deliberación. Simplemente se requiere que aquella parte de los ciudadanos que quiera hacer algo más que depositar su voto en una urna cada cuatro años pueda hacerlo. Pero no de cualquier modo, no sobre cualquier modelo. El que yo les propongo es éste, y el modelo no es discutible, el modelo es el de l’alternativa:

1.- La familia es el eje vertebral de la comunidad, de la transmisión de sus valores y de la educación en la libertad. Porque la libertad sólo es posible con el conocimiento y asunción previa de las reglas del juego, y de las que hay que cumplir para cambiarlas. Cualquier tipo de ayuda a que los horarios de trabajo, los centros educativos, la cultura social y los planteamientos de base de los medios de comunicación tengan como valor esencial ese entorno sería una prioridad en el gobierno alternativo al existente. Y diciendo eso hay que decir también muy alto que no cualquier modelo familiar es igualmente conveniente para la optimización de esos objetivos, con independencia de que las adversidades de la vida exijan nuestra solidaridad. No es éste el momento de traer a colación la cantidad de valores a los que renunciamos si no defendemos nuestra fórmula tradicional de convivencia. Ya lo haremos, pero quiero que sepáis que entiendo que hay que evitar que la excepción, la situación adversa, o la quiebra de las estructuras familiares no se conviertan en la regla., y que defiendo que los modelos de la complementariedad de sexos y de la libre elección de los padres de la educación que quieren dar a sus hijos son la situación óptima a la que hay que tender

2.- La inmigración no existe. La mayor parte de los que han llegado a España en los últimos diez años lo han hecho para quedarse. Son nuevos asentados, no pretenden retornar a su país de origen, y gestionar su convivencia en los entornos concretos para evitar la erosión por el contacto se traduce en asumir un modelo no asimilacionista, que parte de un presupuesto erróneo, que es el de que todos somos iguales, y de una concepción peyorativa de los ghettos, que no se corresponde con su necesidad práctica. Del que llega hay que exigir el cumplimiento de la ley, pero pretender que todos sus contextos culturales sean olvidados es lo que no habríamos querido de nosotros mismos cuando tuvimos que emigrar en un pasado reciente. Suficiente ejemplo supone Francia y su asimilacionismo laicista de lo que no hay que hacer.

3.- El sistema tributario más efectivo es el que no ahoga al ciudadano medio. De los que no tienen y de los que tienen mucho se ocupan los gobiernos socialdemócratas y sus asesores fiscales respectivamente. Una clase media creciente observa desesperada que ni las leyes de violencia machista, ni las de paridad, ni las subvenciones, ni los incentivos a la contratación, ni las ayudas sociales se refieren nunca a ellos. Bien estaría, si no fuera porque en el momento de la recaudación tributaria son los que fundamentalmente resultan gravados. Menos presión fiscal genera riqueza, si somos capaces de convencer a nuestro empresariado de que en el futuro los políticos no continuarán estigmatizándolos como “los malosâ€, que tendremos en cuenta su esfuerzo por seguir adelante y no vender el local que les permitiría vivir de renta, que entendemos que su responsabilidad social merece nuestro reconocimiento. Pero que también será necesario exigirles una ética empresarial que les distinga, un compromiso con los valores que consideramos esenciales: familia, conciliación laboral, reconocimiento del mérito personal, solidaridad…

4.- La educación sólo funciona sobre el modelo de autoridad del maestro. Ese modelo se pone en entredicho, cuando el maestro no puede sancionar, ni premiar, y debe basarse en el compromiso entre familia y escuela respecto a la incuestionabilidad de las decisiones de los docentes. En el ámbito universitario, la autonomía de las públicas se ha convertido en la consecución de pequeños reinos de taifas, controladores de las plazas que les proporcionan los recursos, y con unos dirigentes sometidos a los sindicatos de estudiantes y de funcionarios respecto de lo que deberían ser las políticas de excelencia en la investigación, en la captación de profesorado y en la explicitación de algo obvio: no todo egresado de la educación obligatoria está llamado a la educación superior.

5.- Los medios de comunicación de una sociedad democrática sólo se legitiman en el servicio a la opinión pública libre. Debe acabarse con el clientelismo que suponen las subvenciones generalizadas, la compra de diarios por los entes públicos, el dirigismo que se trasluce en las reuniones pseudosecretas entre los medios y los políticos. Los medios de comunicación son empresas cuyo objetivo de rentabilidad económica es respetable, pero juegan con material sensible, y por tanto, la transparencia en las opciones ideológicas de los medios privados, el pluralismo exigible en los públicos y el control exhaustivo del dinero que corre por esos canales deberían ser castigar penalmente a los incumplidores.

6.- Un modelo de sanidad basado en el prestigio del médico de familia cohesiona la comunidad. La sanidad es uno de los retos mal asumidos por el Estado del bienestar: los que llegan de forma irregular a nuestro país, su empadronamiento automático y la insoslayable caridad cristiana frente a sus carencia se suman a una voluntad encomiable de universalizar el servicio público, y hacen que el sistema devenga inviable con el planteamiento actual. Porque hace aguas por su principal punto de engarce con el tejido social, que es el desprestigio actual de los médicos de familia, acuciados entre sus necesidades económicas, sueldos de miseria y los protocolos de seguridad que han tenido que asumir frente a una población cada vez más quejosa de las aglomeraciones y también más inconsciente de los responsables de la situación.

7.- La política urbanística, de infraestructuras y de vivienda debe responder a un modelo de ciudad que sea a la vez sostenible y habitable. Tan importante como la sanidad para la cohesión social es la política urbanística y de vivienda… Y con ello está relacionado nuestro modelo de ciudades y de territorio. No es un dogma que la vivienda de protección oficial deba ser construida desde el sector público, el canal a través del que se pretende paliar la falta de financiación de los ayuntamientos y, en definitiva, de forma indirecta, nunca explicitada, la de los propios partidos.

8.- La justicia y la seguridad no pueden eliminar de forma absoluta el miedo. Un sistema judicial que funciona perfectamente se transforma en un sistema inmediatamente colapsado. Del mismo modo la seguridad ha de ser una tendencia, no un resultado porque el miedo es consustancial al ser humano.

Para conseguir todo eso son necesarios tres presupuestos higiénicos:

ï® cambio en el modelo de partido (listas abiertas o candidaturas unipersonales, y ampliación de la barrera mínima) y su financiación (transparente),
ï® reducción drástica de la burocracia (con ese dinero se pueden hacer muchas infraestructuras necesarias) y de los organismos públicos superfluos
ï® el compromiso de los gobernantes de la auditoría continuada y externa de sus modelos de gestión, al margen de la institucional, que no ofrece credibilidad.

Pero también un compromiso de cada cual con sus sentimientos: la lengua, las instituciones, las banderas son importantes, porque los símbolos cohesionan. Pero no pueden ser un lastre. Cada cual puede sentirse legítimamente más catalán que español, o más español que catalán pero todos los que de vosotros entendéis que ambos sentimientos son compatibles, que como integrantes del proyecto común del logro de cualquiera de sus partes debemos sentirnos igualmente satisfechos, y que de nosotros y de nuestra gestión de los recursos depende nuestro éxito, si compartís los principios de los que os he hablado, debéis sumar conmigo. Porque el objetivo de esta cena, como el de las que vendrán, como el de todo lo que os proponga, es abrir el centro derecha a la posibilidad de gobernar.

No es el tiempo del matiz. Es el tiempo de la búsqueda inteligente, pausada pero constante del número de votos necesario para que la alternativa de gobierno se transforme en una realidad. NO esperéis del proyecto que colme todas vuestras expectativas. La primera condición de un ciudadano que se sienta parte de la comunidad es ser capaz de distinguir entre lo esencial y lo que no lo es dentro de su manera de ver el mundo. Aquí lo serán la libertad responsable, la condena de la corrupción política y mediática, la recuperación de la dimensión religiosa en la que alimentamos la mayor parte de nuestros rasgos identitarios occidentales y el acatamiento de las leyes que en ese marco seamos capaces de otorgarnos.

L’objectiu per a un projecte polític lliberal conservador com el que us he descrit és clar: conquerir el Govern de la Generalitat de Catalunya. Sé que aquesta idea haurà passat pel cap de més d’una de les persones en que vosaltres podeu estar pensant. Nosaltres ho aconseguirem i fiqueu-vos al cap aquesta data, la primera en què expresso el presagi del que serà en pocs anys una realitat. Mentre això arriba, passaran moltes coses: la crítica, la burla, l’escarni, fins i tot l’amenaça. No us importi, perquè a mi no importarà. Jo hi seré, passi el que passi, si Qui més mana no mana el contrari. Serà l’indici de què som capaços de remoure el que hi ha. Seria el millor llegat per als que vinguin després de nosaltres. Ens hi juguem l’honor.

Gracias infinitas por vuestra paciencia.

Compártelo

26 respuestas a “ALTERNATIVA DE GOVERN”

  1. antonescu dice:
    11 Febrero 2010 | 12:04

    En lineas generales, puedo decir que comparto muchas cosas de llo que nos habla la Montse. Yo soy catalanista ( es catalanista el que defiende a Cataluña) y bilingue, a mi me sirven tanto el catalan como el Castellano. No soy nacionalista, a lo mejor se me podria clasificar como regionalista. En España tenemos un partido el P.P. que es anticatalan per se. (Craso error de la derecha mesetaria española) Espero que ALTERNATIVA no sea anticatalan, y defienda a Cataluña (los catalanes) tanto como la derecha del pais Vasco defiende sus personas e instituciones. Que de las lenguas no hagan politica, que el pueblo es muy inteligente . que apoyen el Estatuto de autonomia, pues el P.P. con sul falta de vision lo ha instrumentalizado en demasia.

  2. David dice:
    11 Febrero 2010 | 21:31

    Buenas noches. Hace unas semanas ya le eníé un e-mail y no fue contestado.
    Hoy he escuchado en las noticias que ha presentado los papeles en el Ministerio del Interior los estatutos de su partido.
    En el e-mail anterior le preguntaba la manera de formar parte de su partdio.
    Espero su respuesta y mucha suerte.
    Un saludo, David Molina.

  3. Javier dice:
    11 Febrero 2010 | 21:48

    Hoy he escuchado en las noticias que ha presentado los papeles en el Ministerio del Interior de su partido.
    En un e-mail anterior le preguntaba la manera de formar parte de su partdio.
    gracias de antemano por la respuesta.

  4. Dani R. dice:
    11 Febrero 2010 | 23:02

    “…hay que decir también muy alto que no cualquier modelo familiar es igualmente conveniente para la optimización de esos objetivos.”

    I qui marcarà la conveniència o no de cada model…el legislador, la tradició, tu? Aix! Això grinyola.

  5. Isidre dice:
    13 Febrero 2010 | 13:33

    ESTIC INTERRESSAT EN APROFONDIR EN EL CONEIXEMENT DEL TEU PORJECTE MONTSE.

    SALUTACIONS,
    ISIDRE.

  6. Isidre dice:
    13 Febrero 2010 | 13:34

    ESTIC INTERESSAT EN APROFONDIR EN EL CONEIXEMENT DEL TEU PROJECTE MONTSE.

    SALUTACIONS,
    ISIDRE.

  7. Domenec dice:
    16 Febrero 2010 | 18:55

    benvolguda Sra. Montse Nebrera.

    Voldria formar part del seu projecte de Alternativa de Govern, comparteixo moltes de les seves idees i m’agradaria aportar el meu esforç personal.
    Gràcies.
    Domènec.

  8. Santi Gual dice:
    18 Febrero 2010 | 23:17

    Admirada sra. Nebreda,
    Comparteixo plenament totes les seves reflexions sobre la necessaria regeneració democràtica del Parlament, l’animo sincerament a presentarse.
    Salutacions afectuoses,
    Santi

  9. Ando dice:
    22 Febrero 2010 | 19:48

    Sí a una dreta correcta i moderada, però sobretot, catalana i amb seny, respectuosa i on es vagi per feina, sense entretenir el personal i sense retòrica buida i imparcial.
    Cal un canvi; el que cal ets tu.
    Endevant Montse, ara cal que tot el treball que deus estar duent a terme sigui palpable en la gent i que tothom en vagi ple, que la societat catalana conegui les bases d’aquest projecte i en pugui ésser partícep. Que no ens faci por afirmar que la dreta és el que cal, demostrem que Alternativa de Govern no és un refugi pels “despechados” del PP. Som una força i una sentiment que no es veia representat i que ara, tu, ens dones l’oporunitat de donar-nos veus.
    Aquestes vinents eleccions seran les primeres en les que el meu vot serà vàl·lid i espero fermament que aquest dret com a part de la ciutadania sigui cedit en una empresa comuna, i que no somés s’emprèn per donar veu a uns molts, sinó que s’emprèn per triomfar, per demostrar la validesa de les nostres visions i pensaments, que alguns, feblement, procuren silenciar.

    endevant

  10. sebastian D. M. dice:
    27 Febrero 2010 | 17:16

    Simplemente decirte una cosa Montserrat, no concibo una persona que cambia de principios, o como diria Groucho March, estos son mis principios si no te gustan tengo otros, me explico.
    Aparentemente como miembro del partido popular y mientras estuvo militando en ese partido defendia entre otras muchas cuestiones la unidad de España, cosa por cierto bastante coherente con la politica del Partido Popular, posteriormente al parecer en una entrevista y al ser preguntado por un periodista del diario Avui, dice usted publicamente que esta a favor de la independencia de Cataluña, ¿ en que quedamos ?, esta a favor o en contra de la unidad de España, o es como las veletas que se mueven segun sople el viento, esto demuestra la clase de persona que es, para mi no es de fiar.

  11. Laporta, Anglada, Nebrera... arriba el populisme | mints blog dice:
    9 Marzo 2010 | 11:27

    [...] més intel•lectual. L’heterogeneïtat del grup fa difícil triar-ne un per sobre dels altres. Montserrat Nebrera ha destacat com una gran polemista a les tertúlies durant un cert temps, però és menys coneguda [...]

  12. jose bonura dice:
    15 Marzo 2010 | 1:27

    cuente conmigo

  13. antonescu dice:
    16 Marzo 2010 | 16:02

    Estimada Montse, he ido leyendo los diferentes E.mails, que has recibido, y menos un par, observo que casi todos coincidimos. Te veo cuando apareces en las tertulias de CUATRO TV. Continuando en lo expuesto tanto por mi como por otros, No has pensado que ese PARTIDO Catalan que intentas impulsar, no nacionalista, pero SI catalanista de Centro Derecha Democratico; NO PODRIA ser ese PARTIDO DEMOCRATA, que hiciera de bisagra entre los anticatalanes del P.P. y un PSC-PSOE que veo muy desorientado. Es mas, si lograras consolidar ese modelo en Cataluña, porque no extender el PARTIDO DEMOCRATA hacia el resto de España? Asi romperiamos un bipartidismo que es malo per se, para nuestro pais.

  14. Joan dice:
    18 Marzo 2010 | 9:37

    Apreciada i respectada Sra. Nebrera, estic convençut de que té molta més feina de la que pot despatxar per’o m’agradaria consensuar educadament principis i fonaments del seu projecte i si es possible col·laborar amb vosté des de la meva insignificant aportació. Només li demano que em transmeti la força i l’il·lusió que a mi em manca per a no abandonar i emigrar fora del meu pais. Moltes gràcies i disculpi les molèsties. Una abraçada

  15. dani dice:
    22 Marzo 2010 | 11:35

    bon dia, companys/es,
    suposo que comparteixo amb la majoria de vosaltres la necessitat de la candidatura independent de la senyora Nebrera. L’espai polític català està orfe d’una òptica conservadora de la política, fugint de l’anacrònic estil de la dreta espanyolista que tan mal fa als catalans, al catalanisme i a la seva imatge. Comparteixo amb una de les intertvencions anteriors que es pot ser catalanista sense compartir pensaments amb les esquerres i dretes del panorama polític català. Així doncs, espero una candidatura conservadora i liberal en l’espectre econòmic, defensor de les llibertats individuals i col.lectives i inherent a l’activitat religiosa.
    Montserrat, si llegeixos això i estàs raonablement d’acord, t’ofereixo la meva col.laboració a les Terres de l’Ebre.
    salutacions i besets

  16. dani dice:
    22 Marzo 2010 | 11:50

    perdoneu, volia dir allunyat de l’activitat religiosa, justament el contrari del que he escrit. disculpeu

  17. maria carme dice:
    26 Marzo 2010 | 9:23

    Aquest projecte, des d’un Estat més petit: Catalunya, sense cap tipus de dependència amb personalitats i cultures molt diferenciades, seria molt bo.
    Parla de “no duplicitats de càrrecs”; totalment d’acord. No n’hi hauria cap!
    Catalunya a la ma d’una Europa més unida i més propera i pròspera.
    Una aportació: http://bardina.org/
    Construïm una Catalunya amb un fonaments forts; a partir de les “bones arrels” que encara hi poden quedar del que realment som els catalans. Si no és així, continuarem fent “apaños”.
    Em sap greu perquè, pel que fa al concepte del què és un polític i el que hauria de ser; de qui atorga el lloc de treball i, per tant té la obligació de demanar comptes, que som tota la ciutadania, i en moltes més consideracions del su discurs, es podria dir que ho hem parlat juntes moltes vegades… Veient els resultats electorals creia que era jo sola qui pensava així!!… Però Catalunya, sempre oberta i amb les mans esteses al món, NO és Espanya.

  18. maria carme dice:
    26 Marzo 2010 | 9:24

    Aquest projecte, des d’un Estat més petit: Catalunya, sense cap tipus de dependència amb personalitats i cultures molt diferenciades, seria molt bo.
    Parla de “no duplicitats de càrrecs”; totalment d’acord. No n’hi hauria cap!
    Catalunya a la ma d’una Europa més unida i més propera i pròspera.
    Una aportació: http://bardina.org/
    Construïm una Catalunya amb un fonaments forts; a partir de les “bones arrels” que encara hi poden quedar del que realment som els catalans. Si no és així, continuarem fent “apaños”.
    Em sap greu perquè, pel que fa al concepte del què és un polític i el que hauria de ser; de qui atorga el lloc de treball i, per tant té la obligació de demanar comptes, que som tota la ciutadania, i en moltes més consideracions del seu discurs, es podria dir que ho hem parlat juntes moltes vegades… Veient els resultats electorals creia que era jo sola qui pensava així!!… Però Catalunya, sempre oberta i amb les mans esteses al món, NO és Espanya.

  19. Entrevista a Montserrat Nebrera-- LlumsTV dice:
    12 Abril 2010 | 14:29

    [...] Nebrera, ex miliant del PP i fundadora d’Alternativa de Govern, és una política catalana a qui LlumsTV ha tingut el plaer d’entrevistar. Doctora en dret i [...]

  20. Entrevista a Monserrat Nebrera-- LlumsTV dice:
    12 Abril 2010 | 14:43

    [...] Nebrera, ex miliant del PP i fundadora d’Alternativa de Govern, és una política catalana a qui LlumsTV ha tingut el plaer d’entrevistar. Doctora en dret i [...]

  21. Entrevista a Montserrat Nebrera | Llums de la Ciutat dice:
    12 Abril 2010 | 14:44

    [...] Nebrera, ex miliant del PP i fundadora d’Alternativa de Govern, és una política catalana a qui LlumsTV ha tingut el plaer d’entrevistar. Doctora en dret i [...]

  22. Entrevista a Montserrat Nebrera | Llums de la Ciutat dice:
    12 Abril 2010 | 14:44

    [...] Nebrera, ex miliant del PP i fundadora d’Alternativa de Govern, és una política catalana a qui LlumsTV ha tingut el plaer d’entrevistar. Doctora en dret i [...]

  23. david mayans dice:
    19 Abril 2010 | 22:16

    APRECIADA MONSTE…M’AGRADARÃA ENORMEMENT PODER FORMAR PART DEL MERAVELLÓS PROJECTE QUE HAS ENJEGAT…FA MOLTS ANYS, EM VAREN PROPOSAR ( LA SRA. AGULIERA ) DE FORMAR PART DE LA TAULA DE LES NOVES GENEARCIONS DEL PARTIT POPULAR…EN AQUELL MOMENT NO ERA COMPATIBLE AMB LES MEVES OBLIGACIONS…ARA SI QUE ESTIC A LA TEVA TOTAL DISPOSICIÓ I DISPONIBILITAT…SI ET PREGUNTES:…PER QUÉ HAURIES D’ESTAR DINS DE LA MEVA ( NOSTRA ) FORMACIÓ…ET RESPONDRÉ…I PER QUÈ NO???
    SI TENIM ELS MATEIXOS IDEALS I ELS MATEIXOS PENSAMENTE EN VERS A CATALUNYA.
    T’AGRAÃRIA UNA ENTREVISTA PERSONAL I QUE , APARTIR D’ACÃ, PRENGUIS UNA DECISSIO,
    ET SEMBLA???
    UNA FORTA ENCAIXADA DE MANS.
    ESPERO PODER-TE PARLAR MOLT AVIAT I PODER ESTAR A LA TEVA LLISTA…POTS DONAR-ME L’OPORTUNITAT DE QUE HO MEREIXO ( DE QUE ENS HO MEREIXEM??? )…SI???.
    GRÀCIES.
    DAVID MAYANS
    PASSATGE SEDNILLOSA,9
    08034
    BARCELONA
    TERAPEUTA
    I AMB GANES DE MILLORAR EL NOSTRE PAIS, DINS DE L’ESTAT ESPANYOL…I TU???
    695 47.86.77
    ESPERO LA TEVA AMABLE RESPOSTA.
    DAVID MAYANS

  24. david mayans dice:
    19 Abril 2010 | 22:18

    APRECIADA MONSTE…M’AGRADARÃA ENORMEMENT PODER FORMAR PART DEL MERAVELLÓS PROJECTE QUE HAS ENJEGAT…FA MOLTS ANYS, EM VAREN PROPOSAR ( LA SRA. AGULIERA ) DE FORMAR PART DE LA TAULA DE LES NOVES GENEARCIONS DEL PARTIT POPULAR…EN AQUELL MOMENT NO ERA COMPATIBLE AMB LES MEVES OBLIGACIONS…ARA SI QUE ESTIC A LA TEVA TOTAL DISPOSICIÓ I DISPONIBILITAT…SI ET PREGUNTES:…PER QUÉ HAURIES D’ESTAR DINS DE LA MEVA ( NOSTRA ) FORMACIÓ…ET RESPONDRÉ…I PER QUÈ NO???
    SI TENIM ELS MATEIXOS IDEALS I ELS MATEIXOS PENSAMENTE EN VERS A CATALUNYA.
    T’AGRAÃRIA UNA ENTREVISTA PERSONAL I QUE , APARTIR D’ACÃ, PRENGUIS UNA DECISSIO,
    ET SEMBLA???
    UNA FORTA ENCAIXADA DE MANS.
    ESPERO PODER-TE PARLAR MOLT AVIAT I PODER ESTAR A LA TEVA LLISTA…POTS DONAR-ME L’OPORTUNITAT DE QUE HO MEREIXO ( DE QUE ENS HO MEREIXEM??? )…SI???.
    GRÀCIES.
    DAVID MAYANS
    PASSATGE SENILLOSA,9
    08034
    BARCELONA
    TERAPEUTA
    I AMB GANES DE MILLORAR EL NOSTRE PAIS, DINS DE L’ESTAT ESPANYOL…I TU???
    695 47.86.77
    ESPERO LA TEVA AMABLE RESPOSTA.
    DAVID MAYANS

  25. M Teresa dice:
    24 Mayo 2010 | 20:27

    benvolguda Sra. Montse Nebrera.
    Voldria formar part del seu projecte de Alternativa de Govern,
    Soc una gran admiradora de voste des-de que el Sr Pique la va “presentar”
    en societat….
    i crec de tot cor que podem “fer “una catalunya del segle XXI
    En el nostre pais manquen politics que avans que tot siguin “lo millor de
    cada casaӼavans que militants d un partit politic.
    A voste la veig com algu capaç molt capaç.
    Agrairia una resposta al meu e-mail.

    Una salutacio molt cordial i sobre tot MOLTA SORT!!!

    M Teresa

  26. toni dice:
    1 Junio 2010 | 19:57

    Hola Montse soy un exmilitante del PPC desde que te robaron el puesto,tanto Rajoy como la Alicia.
    Te veo mucho tanto en cuatro como en el Catalunya Opina y me gusta mucho tus dialogos.
    Aun no se si vas a formar un nuevo partido. Si es asi y con la conviccion de que si lo haces arrasaras, intenta pactar con quien tenga mejores ideas para sacar a Catalunya de la crisis sin arruinar aun mas a las clases mas desfavorecidas.
    Mi voto ya lo tienes y personalmente creo que el de mucha gente de Catalunya.Arriesgate y adelante.

Escribe un comentario

Cerrar
Enviar por Correo