> El CAC i la indigent mediàtica
Catedràtica acreditada de dret constitucional
tribuna
MONTSERRAT NEBRERA..
El
que aquests dies s'ha mostrat al món des de l'espai semipúblic d'un
caixer automàtic demostra que les teories socials són imperfectes,
potser perquè encara no hem aconseguit trobar les veritables regles del
joc
+ Un dels detinguts per l'agressió a una indigent refugiada en un caixer automàtic.
|
S'ha format un bon enrenou amb la història de la
indigent rostida pels noiets que no tenien justificació aparent per al
desordre. Es mereixerien molt més rigor que un article de diari, però
hi ha tres qüestions centrals: la història d'enfonsament personal de la
víctima, la necessitat humana de trobar justificació en algun mal
anterior per la conducta dels seus botxins i el tractament mediàtic del
tema. El primer m'interessa visceralment, perquè ratifica que la ficció
es nodreix, i sovint fa curt, d'una realitat que ens sorprèn
repetidament; i també perquè ens diu que qualsevol de nosaltres, per no
se sap quina estranya giravolta mental o espiritual, pot ser en un
moment donat past d'inconfessables passions, fins i tot la de
l'autodestrucció conscient.
Pel que fa al segon tema s'ha de dir que
successos com aquest ratifiquen la mort d'aquella arcaica idea
suposadament progressista que qualsevol maldat humana té el seu origen
en la malaltia de la societat en què viu. Això, que des d'un punt de
vista teòric pot tenir un cert sentit (apuntalat en la idea
aristotèlica que les persones som animals socials) en la pràctica s'ha
convertit en l'excusa perfecta per negar la capacitat de les persones
de decidir entre el que està bé i el que està malament, cosa que a la
vegada significa negar la responsabilitat de les accions individuals.
Però el que aquests dies s'ha mostrat al món des de l'espai semipúblic
d'un caixer automàtic demostra que les teories socials són imperfectes,
potser perquè encara no hem aconseguit trobar les veritables regles del
joc. Ni famílies desestructurades, ni entorn de delinqüència, ni
drogoaddicció de la qual penjar les culpes. Un excés d'absenta i moltes
ganes de divertir-se són pocs rerefons per a tanta truculència. Algú
ens dirà que amb la televisió i els videojocs s'emmalalteix un jovent
que hauria estat sa en altres temps. És possible dir-ho, però no tant
corroborar-ho. Sí, hi ha jovent que no veu la televisió, però si no la
veu, ¿no li encolomarem ràpid altres «malalties» com l'aïllament social
que el poden conduir també a l'anomia? El cas és no deixar que ningú
sigui mai responsable de res. Però tenim presons, no sabem evitar-ho,
malgrat que ja fins i tot hi ha qui trauria tots els presos al carrer
per fer-los arribar a la rehabilitació. No es mereix cap comentari
aquesta idea feta des del laboratori per part dels qui mai han hagut
d'enfrontar-se a la realitat quotidiana i menys encara a les víctimes.
Als pares d'aquests nois, en canvi, jo els diria que, des de l'enorme
dolor inevitable, intentessin convèncer-se que no han estat ells els
culpables de res, tot i que sigui carn tan pròxima la que va realitzar
l'acció. Perquè tal com existeixen alts i baixos, intel·ligències de
diversos colors i graus, temperaments d'un tipus i un altre, també
existeixen els bons i els dolents. I que alguns dolents no es fan, hi
neixen, malgrat que encara no hi hagi prova que en l'embaràs ho
detecti. D'aquests dolents no se'n vol parlar, no és gaire correcte,
però negar l'evidència no la destrueix i en canvi aniquila les
víctimes: la indigent i aquests pares, com a mínim. Així arribem al
tercer tema que la carbonitzada ens ha portat sota el braç abans de
morir-se: on està el CAC mentre la premsa i la televisió emeten tota la
seqüència del seu martiri? Han passat molts anys des dels crims
d'Alcàsser; tres famílies trastocades i un pare embogit que va
aconseguir que les penes per aquell tipus de delicte augmentessin.
Hauria pogut demanar aleshores fins i tot la presó perpètua, tothom
sabia que els autors de crims així no són rehabilitables socialment,
sols els salven els miracles.
Però després del misteri que fins i
tot avui envolta el cas, ens ha quedat molt clar que va ser gratuït i
fins i tot perillós difondre amb detall tot el que les víctimes van
haver de patir. Els estudiosos de la psicologia criminal i alguns
altres sabem la capacitat mimètica que certes conductes tenen sobre
sectors de la població tendencialment abocats a cometre'ls però
sortosament en estat latent: la violència domèstica, la piromania i les
orgies de sang (no hi afegeixo el suïcidi perquè no és delicte, però
també aquesta situació està força estudiada, fins i tot crea moda) són
els casos més evidents, i ben segur serà molt fàcil fer comprovacions
amb la memòria recent. Algú em dirà que aquí es demostra com les
persones no són dolentes d'arrel sinó per «contaminació ambiental», i
m'agradaria recordar aquell magnífic opuscle d'Eysenck, titulat La rata o el divan,
en què es posa en dubte tota la teoria conductiva que en estat pur ja
no és assumida per la psicologia seriosa. A la sociologia encara li
queda un temps, ja ho va dir Comte, però en tot cas, si fos veritat, si
amb aquestes imatges (les d'Alcàsser, les del caixer incendiat, per no
parlar d'altres que em portarien massa lluny), si fent ressò tan
explícit de la maldat es genera més maldat, ¿no hem arribat al límit de
la llibertat informativa? ¿No seria aquest i no tant l'irrellevant tema
de la COPE el que hauria d'estar en la preocupació de l'egregi consell?
|
)
